Selecciona Edició
Connecta’t

La cara B de la vida, segons Ferran Torrent

L’escriptor novel·la els expulsats del sistema a ‘Individus com nosaltres’

Ferran Torrent, aquest dimarts.
Ferran Torrent, aquest dimarts.

Ferran Torrent té des de fa un temps tres grans confidents: “Un de Champions, un altre de UEFA i un altre de Segona Divisió”, els classifica segons els peixos grossos sobre els quals l'informen durant els seus àpats periòdics. A més de natural murri, de petit jugava molt als carrers (en realitat no ha deixat de trepitjar-los mai) i de sempre ha estat, com diuen els valencians, molt dotor (tafaner). El resultat és que, quan es vulgui analitzar la València de debò (o sigui, bona part d'Espanya) des de finals dels 80 fins a l'actualitat, la seva obra narrativa serà de lectura obligatòria. La d'abans de la crisi, a partir de la trilogia Societat limitada, Espècies protegides i Només socis. Després, amb Un dinar un dia qualsevol, fidel reflex de la corrupció de València a la mexicana, el novel·lista va començar fa dos anys una nova trilogia, de la qual ara Individus com nosaltres (Columna) és el segon lliurament. El vidre des del qual mira aquí el bregat escriptor és el de les víctimes d'aquesta pinça moral (i mortal) entre crisi i corrupció, “la gent expulsada del sistema, els outsiders, amb una particular justícia al marge de la llei; els que es dediquen a activitats il·legals però de les normals, vaja”, emmarca.

“Queda molta corrupció per sortir encara, especialment de la Fira de València, que serà el bolo de la traca”, avança Torrent a partir dels seus confidents; però en la qual ja és la seva vintena novel·la (10.000 exemplars de sortida: alt llançament per a una obra en català, si bé lògica després dels 12.000 venuts de la seva obra anterior) no hi ha tanta política i la indignació ha donat pas a un cert cinisme, admet. “Una mica és per provocar, però vaig néixer escèptic: sé que tot està perdut; la veritat és que estic veient coses que creia que no contemplaria mai; el que ha passat aquests últims 20 anys a València té una estructura mafiosa”, denúncia.

Com sobreviu la gent real per sota de la política i les decisions de les classes dirigents extractores i corruptes, i l'esperança o no dels desfavorits o simplement la gent normal en un canvi que sembla que s'acosta (el llibre queda a les portes de derrota electoral del PP a València fa dos anys) és el substrat del qual s'alimenta el llibre, que gira a partir del ja conegut pel seguidor de Torrent Marc Sendra, periodista a la manera antiga i per això expulsat del vertiginós sistema mediàtic actual, que vol escriure una novel·la sobre un atracament històric del qual sospita que va haver-hi rebotiga. Però se li creuen els seus heterodoxos amics Messié i el Llargo, delinqüents de moral particular, que l'involucren en una operació milionària de blanqueig de diners, a la qual no seran aliens el retirat detectiu privat Toni Butxana i el també excomissari Tordera amb amnèsia galopant, i els germans Torres… i una infinitat de personatges que ja han tret el cap per les novel·les de Torrent. “Sí, he arribat a pensar si no m'estic acomiadant sense voler dels meus personatges perquè Butxana, per exemple, té tants anys com jo de novel·lista, però segueix sent tan inconstitucional com quan va néixer… Per si de cas, no els mato mai”, fa broma l'escriptor, nascut a Sedaví el 1951.

L'aparició de tants personatges surant entre trames i subtrames, segrest i assassinat inclosos, l'ha portat, per primera vegada  en la seva carrera, a utilitzar un organigrama per no perdre's entre tant secundari, tots amb la seva funció de rellotgeria. “Si en alguna cosa soc especialista és a crear personatges i a construir diàlegs; amb ambdues coses busco ritme: amb les seves entrades i sortides dono una cadència i bé aporten alguna cosa a l'argument general o ells mateixos comencen i culminen una història; amb els diàlegs, avancen la trama i es descriuen a ells mateixos: si no te'ls creus, no et creus la història”, sosté Torrent. I per això últim és capital, diu, la seva forma de parlar: “Cada personatge ha de tenir el seu llenguatge… sempre tinc una orella al carrer: tothom treballa per a mi”, diu fent broma.

Menys bromes, en el fons, fan al final els expulsats del sistema que retrata Torrent, immigrants sense papers, gent gran que ha descavalcat dels temps hipertecnològics i amb pensions que no els arriben a finals de mes, tallers petits, dones que pateixen maltractaments i algun amic de Sendra, induït en part per ell, ho resolen a la seva manera, una mica com a Harry el Brut, de Clint Eastwood. “Llei i justícia no sempre coincideixen, com hem vist amb el PP i la corrupció, i la justícia pel teu compte no és la solució, esclar… Tinc molts dubtes i contradiccions i això ho he traspassat al protagonista”, admet l'autor.

Torrent ja va estar temptat d'escriure un reportatge sobre la corrupció. Va avisar l'editor del segell del grup Planeta que l'hi va demanar que no l'hi deixarien publicar. Va fer 50 folis: ho van llegir i, esclar, li van dir que no podia ser. Part d'aquest material el va aprofitar per Un dinar un dia qualsevol. Trobar proves o confessions era missió impossible, ni en les trames d'espies del seu admirat Olen Steinhauer, autor a més de la televisiva Berlin Station. “Els meus confidents em diuen que aquesta gent, els Bárcenas, Fabra i companyia, ni parlen ni mai parlaran, encara que sempre amenacin de fer-ho. Per què? Perquè les presons són de l'Estat; i no volen que ningú els clavi un ganivet al pit en plena nit”. Caram amb els confidents, i les novel·les, de Torrent.