Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

L’univers de Goethe

A ‘Poesía y verdad’ hom toparà amb un dels individus més complexos i difícils d’empassar de la literatura universal: Goethe és un gegant de les lletres, però sempre resulta, almenys en la prosa, lleugerament antipàtic

Goethe.
Goethe.

L’any 1932, en ocasió del primer centenari de la mort de Goethe, la Generalitat de Catalunya va curar una edició de poemes de l’autor alemany per a ús dels escolars de tot el país: Goethe (1832-1932). Antologia que la Generalitat dedica a les escoles de Catalunya, amb traduccions de Joan Maragall (“Saps el país dels tarongers en flor”, encara que l’original diu zitronen, “llimoners”), Carles Riba, Josep Lleonart, Marià Manent, Joan Alavedra i Guerau de Liost; tot adornat amb uns boixos tot []delícia. La mateixa antologia va ser reeditada el 1982, de la mà de Max Cahner, però no va ser destinada a les escoles, sinó als particulars que van voler comprar-la: avui ja és una raresa, com la primera edició.

¿Algú ha vist, amb motiu del centenari de Cervantes o de Shakespeare —dos valors tan universals com Goethe— que la Generalitat publiqués el 2016 una antologia amb textos d’aquests dos —els de Cervantes no hauria calgut ni traduir-los; els de Shakespeare es troben tots en traduccions de Salvador Oliva— per a ús dels escolars, fos l’edició baldament destinada a la venda dels ciutadans de Catalunya? Res de res. Aquest país, que té bells paisatges i fires molt visitades de cargols i de calçots, sembla haver oblidat que la literatura catalana, mancada d’una sòlida tradició moderna —posem entre els segles XVII i XIX—, necessitarà emmirallar-se, encara durant molt de temps, en la literatura de la resta del continent —encara que els nostres homes del temps parlen primer de Catalunya, i després d’Europa —no de “la resta d’Europa”—, com si Catalunya no en formés part. O tempora! Només cal repassar el catàleg de la Llibreria Catalònia, entre altres, per adonar-se de l’atenció que els nostres editors i homes de lletres van prestar, abans de la guerra, a les literatures europees, traduïdes amb l’excel·lència pròpia d’aquells anys pels nostres millors escriptors, Carner entre ells. Res. S’ha acabat. No solament hem de ser independents, pel que sembla, sinó també autosuficients. Així proliferen les novel·les d’autors improvisats que, posats a emmirallar-se en alguna cosa, consulten els premis Ramon Llull, Sant Jordi o Sant Joan, tots carregats de productes ocasionals, mig i mal acabats pels correctors d’estil de les cases editores.

Prou lamentacions! Prou jeremiades! Aquí tenim, en una llengua que tothom coneix perfectament a la nació empobrida, una reedició del llibre de Goethe Poesía y verdad —tampoc traduït mai al català— (Alba Editorial, traducció de Rosa Sala Rose, Barcelona, 2017), que honora la iniciativa editora de l’escriptor Lluís Magrinyà, i que tothom a casa nostra faria bé de llegir, sempre en companyia del seu complement, Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, del qual tenim una escanyolida traducció a la col·lecció MOLAS: les Millors Obres de la Literatura Alemanya i Suïssa —una col·lecció que fa més honor a l’arqueologia de la llengua catalana que als lectors del nostre saeculum.

A Poesía y verdad hom toparà amb un dels individus més complexos i difícils d’empassar de la literatura universal: perquè Goethe és verament un gegant de les lletres —menys de les arts, i gens de la ciència, malgrat els seus esforços—, però sempre resulta, almenys en la prosa, lleugerament antipàtic. Solemne, olímpic després d’arribar a la cort de Weimar (que és com acaba Poesía y verdad), enemic de Voltaire més per enveja i puritanisme religiós que per motius literaris, amic de Diderot —del qual va traduir El nebot de Rameau, que va ser la versió princeps del llibre fins que un bibliotecari de la Comédie Française va trobar el manuscrit original en un llibreter del Sena, l’any 1890—, incomprensiblement sord a la poesia de Hölderlin mentre lloava la Mesíada de Klopstock, amic a mitges de Schiller —que va fer un teatre molt més representable que el seu, que ja només es pot llegir—, gasiu —perquè es plany pel fet que Herder no li torna uns diners que li va deixar, cosa que podria haver callat en unes memòries com aquestes—, i amb aquella propietat que el converteix en un autor paradigmàtic, potser únic a la història: trobar-se a mig camí entre la sensibilitat romàntica i la serenitat del classicisme, sempre capaç de saltar el gual que separa aquestes dues ribes i estètiques sense que ni tan sols ens n’adonem.

Com que Goethe va ser un dels primers a forjar el terme de literatura universal, que bé que ens aniria enfilar-nos a les seves altures per donar a la nostra literatura un aire de producte universal, sense tietes ni àvies, ni pa negre, ni “He mort el llop”, ni calçots ni caganers ni cargolades. Desperta, ferro!