_
_
_
_
_

El Girona trenca les portes de Primera

L'equip assoleix la màxima divisió del futbol després de perdre dues ocasions el 2015 i el 2016

Juan I. Irigoyen
El Girona ha assolit, per primer cop en la seva història, l'ascens a la Primera Divisió.
El Girona ha assolit, per primer cop en la seva història, l'ascens a la Primera Divisió.Robin Townsend (EFE)

Hi ha equips que tenen una connexió íntima amb la victòria, guanyen sempre, com si el triomf formés part del seu ADN. Alguna cosa així li passa al famós Madrid, que gairebé cada vegada que aterra a la final de la Champions torna a Madrid amb el trofeu. D'altres clubs, en canvi, sembla que sempre enxampen la fortuna de vacances. Entre la desgràcia i la malenconia, no els queda més remei que associar-se a la derrota. En aquestes caminava el Girona, que cada vegada que es colava als play-off d'ascens a Primera, acabava amb frustració.

Tres vegades a les últimes quatre temporades, el quadre blanc-i-vermell es va quedar amb les ganes d'alternar-se amb l'elit. Però hi ha dies que el futbol s'oblida de categories, no li importa si l'equip té de el nom de Girona, si el club té un passat entre els grans o si l'afició rebenta l'estadi cada setmana. Hi ha dies en què el futbol redimeix els maleïts. Com aquest diumenge, a Montilivi. El Girona de Pablo Machín va empatar amb el Saragossa (0-0) i jugarà per primera vegada en la seva història a la Primera Divisió.

Necessitava un punt per segellar el visat. I ja ningú li podia pispar l'ascens al Girona, ni tan sols el Getafe que va pugnar fins al final i va golejar l'Almeria (4-0). Però el Girona ja era a Primera. Ho sabia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, present a l'estadi, també els aficionats que van esperar l'equip de Machín a la porta de Montilivi al crit de “hem vingut a acomiadar-nos de la Segona Divisió". Una afició, en qualsevol cas, una mica remolona al llarg de la campanya. Fins i tot els mateixos jugadors, en aquesta classe de bromes que amaguen veritats, es van queixar de la seva afició la setmana passada en la rebuda prèvia al duel davant del Nàstic a Tarragona. “Gossos, on estaveu a l'hivern?”, es va escoltar cridar un dels nois de Machín, des de l'autocar. Un acudit que els va sortir car als futbolistes del Girona, que van haver de sortir a disculpar-se públicament. Oblidada la relliscada, ni la pluja, molt menys el necessitat Saragossa, van impedir al Girona pujar-se al tren de la Primera ni als seguidors donar suport a l'equip de Machín.

El club té prop de 7.000 socis i, encara que en les últimes 10 jornades es van esgotar totes les entrades a la venda, Montilivi mai va veure replets els seus 9.300 seients. Tampoc aquest diumenge, 9.082 seguidors van comparèixer a la casa del Girona, l'entrada més alta de la temporada. No és un mal del futbol. El desaparegut Akasvayu Girona de Marc Gasol, que va guanyar la FIBA Euro Cup el 2007, no va poder conquistar a l'afició gironina: el pavelló de 5.500 espectadors mai es va omplir per animar l'equip. Amb la Costa Brava molt a la vora, amb els Pirineus a tir i amb Messi i els seus nois a menys de 100 quilòmetres no hi ha qui es quedi a la ciutat per encoratjar el Girona. “És una ciutat en la qual es viu molt bé. Pots anar a la platja o la neu i el futbol, potser, queda en un segon pla. Però això canviarà. Ens pot passar, una mica, com al Vila-real. Avui els nens segueixen l'equip. El bonic d'aquest projecte és que estem fent història”, assegura Quique Cárcel, director esportiu del club.

Cárcel, amb Machín, són el cerebre d'un grup orquestrat per pujar. “Abans havíem d'armar un equip nou cada temporada. Ara, ja treballem amb una base de jugadors que són del club, més alguns de cedits. I vam muntar una plantilla pensant en l'ascens”, explica el director esportiu, que va comptar amb el pressupost més alt de la història del club: 9,5 milions d'euros. Poc se sap dels màxims accionistes del club, l'empresa francesa TVSE futbol que el 2015 li va comprar el 80% de la SAD a Josep Delgado. Alguns rumors apunten al fet que és Mediapro la que està al darrere de l'entitat blanc-i-vermella; uns altres, en canvi, diuen que és el Manchester City el que recolza a l'entitat gironina: el quadre de Guardiola li va cedir dos jugadors (Maffeo i Mari) dels cinc cedits (Longo, Cifuentes i Mojica). La veritat és que la connexió Manchester-Girona és fluïda. “Parlo amb Txiki [Begiristian] gairebé totes les setmanes. És molt important comptar amb el City. És un club molt gran”, afirma Cárcel.

A l'imperial Manchester City li ve bé una sucursal a Espanya, molt més ara que els seus nois es foguejaran davant del Barça i del Madrid. El Girona és de Primera, després de sumar 70 punts en 41 jornades. En el llibre d'anècdotes oblidables quedarà el tímid empat davant del Saragossa (ni una groga, un únic córner i un tir a porta sense mala intenció). El quadre aragonès també necessitava un punt per signar la seva salvació i el partit feia olor tant a empat que fins a algunes cases d'apostes van aixecar el partit de les seves agendes. A ningú li va importar. Girona suma un atractiu més, entre el mar i la muntanya, entre el millor restaurant del món (el Celler de Can Roca) i el pintoresc casc antic de la ciutat, ara apareix el Girona de Machín a l'elit del futbol espanyol.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Juan I. Irigoyen
Redactor especializado en el FC Barcelona y fútbol sudamericano. Ha desarrollado su carrera en EL PAÍS. Ha cubierto Mundial de fútbol, Copa América y Champions Femenina. Es licenciado en ADE, MBA en la Universidad Católica Argentina y Máster de Periodismo BCN-NY en la Universitat de Barcelona, en la que es profesor de Periodismo Deportivo.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_