Selecciona Edició
Connecta’t

El Primavera Sound es ressitua de cara al futur

El certamen tanca amb un augment d’assistència de fins a 200.000 entrades venudes

Asistentes al Primavera Sound.
Asistentes al Primavera Sound.

Tres estampes del Primavera Sound. Primera: dues parelles de més de cinquanta anys recolzades a la tanca del control de llums i so, esperant el concert de Grace Jones, proveïts amb cadires de càmping de braços i bevent, que no emborratxant-se, vi. “Ens agrada la música”, van respondre planament quan se’ls va preguntar per la seva presència allà, en un festival. Quina pregunta!, devien pensar. Segona: públic negre en quantitat notable durant el concert de Solange, fins ara una cosa singular no només en el Primavera, també en els grans concerts de la ciutat. I es tractava de ciutadans no arribats tristament en pastera, aquests no es paguen festivals. Tercera: la xicalla que botava amb Skepta en l’últim concert important del dissabte. Ningú portava ulleres. I després se seguirà parlant de hipsters i moderns en referir-se al públic del festival, idea que com les postals velles ja ha perdut color, encara que se seguirà grapejant.

Idea central: l’indie ja no és el que era, ho ha donat tot i el festival busca ressituar-se en àmbits que no el lliguin a una etiqueta. Mètode: obrir gradualment el cartell, buscar artistes clàssics i infiltrar més música negra, la que avui marca la pauta. I més electrònica. No trigarem a veure reggaeton, no deixa de ser una altra mutació del hip-hop. Resultat: aquest any s’ha intentat amb Frank Ocean, que va fer llufa, però el concert de Solange ha estat el concert del festival, no tant per un tema de gustos com perquè espectacles així no sovintegen a Europa, un mercat remot per als artistes nord-americans al cim. I no diguem Espanya. El de Solange, com van dir Sleaford Mods abans de començar la seva actuació, és d’una altra lliga. I els assistents al festival han pogut tastar-la.

Assistència principalment estrangera. No és un problema mentre no passi com quan el FIB col·locava en escenaris centrals i en hores estel·lars artistes només coneguts a Anglaterra. El festival ha de tenir sentit per al públic local, i mentre això passi la concurrència estrangera no comportarà cap altre problema que aprendre anglès si es vol lligar. Això sí, el FIB va tenir uns Planetas per situar en horari estel·lar, mentre que al Primavera encara li falten els seus Planetas, el grup domèstic que pugui exhibir en horari noble. Finalment una novetat: els concerts sorpresa. Diuen que l’espectador s’emporta una experiència insospitada. Cert, però també augmenta la pressió per estar pendent de la sorpresa i significar-se havent vist Arcade Fire de prop, no com els altres, sinó en el concert sorpresa, filó de premsa i xarxes. Ja no n’hi ha prou de pagar per gaudir? Cal tanta exclusivitat perquè ens sentim alguna cosa?