Selecciona Edició
Connecta’t

Tanca la Model: adeu presos, hola coloms

Visita a la presó de Barcelona quan falten dues setmanes pel seu final. L’enrenou donarà pas a l’abandó després de 113 anys d’història

Tanca la històrica presó Model de Barcelona.

A la Model s’hi entra per un lateral, emmanillat i custodiat pels Mossos. Però se’n surt –si un jutge ho permet– per la porta gran, com a ciutadà lliure. Un topa, sense transició, amb el trànsit devastador d’Entença, i ja pot caminar per l’Eixample i observar les torres de vigilància i els murs desgastats del centre penitenciari. I allunyar-se’n. Per la portalada de fusta, coronada per velles paraules (Preventori judicial) ara només hi entren periodistes que, com si parelles d’enamorats –què seria del redactor sense el seu Gianluca Battista– visitessin una casa de segona mà.

Entrar a la presó, encara que sigui com a visitant plàcid, imposa respecte. I el pudor d’estar a casa aliena (podria ser la teva?). Imposa, sobretot, si no és una presó construïda perquè sembli una altra cosa, si l’arquitectura amable no neutralitza el seu efecte pertorbador; si és una presó presó, com aquesta. Que és un lloc de batalla es veu tot just travessar la porta: a l’esquerra, una barricada per si a algú se li ocorre estampar un cotxe a gran velocitat; darrere, un mosso treu el cap darrere d’una planxa de metall, com un legionari en algun lloc avançat de la Gàl·lia.

Els presos acaben de marxar, però han deixat trossos de la seva vida quotidiana 

La Model sembla un devastat casalot de mudança. Una ciutat que fuig atrafegada. Al pati que dona accés al penal –únic espai amable d’un edifici que respira garjola per tots els seus porus– uns treballadors carreguen ordinadors en un carro. Tot ha d’estar a punt per dijous, 8 de juny, quan tanqui les seves portes amb gran pompa després de 113 anys. Fa tres mesos que va entrar aquí l’últim preventiu. Els últims de la Model, l’etiqueta funciona, i ve al cap Luis Tosar, per ser resistent a Filipines i tenebrós Malamadre de la cel·la 211.

El pati de la Model, que tanca dijous que ve 8 de juny.
El pati de la Model, que tanca dijous que ve 8 de juny.

O tal vegada no. Tal vegada els últims siguin uns altres. “Els coloms ja campen a plaer i s’apoderaran de la Model quan estigui buida. Això està a l’aire lliure”, diu María José, set anys de funcionària aquí. Arriba amb un somriure als llavis i una altra als ulls per acompanyar la visita. Passin i mirin, no és la primera vegada que ho fa aquests dies, però no se’n cansa. Per a ella també és nou veure la presó així, semibuida, mutant, fins a cert punt caòtica i fascinant. Recull els DNI i es passa una porta, després una altra: la burocràcia és dura, els funcionaris volen Gianluca i la seva càmera lluny. La Model no defrauda com a epítom carcerari: els barrots de metall, el soroll fatal de les portes tancant-se al teu darrere, l’olor d’hospital que no és d’hospital. “Uf, als vuitanta era pitjor. Feia olor de Zotal”, un desinfectant. “I les parets eren grises. Aquest salmó dona més calidesa”, diu María José quan va cap a la paqueteria.

No s’entén, d’entrada, l’interès per veure una paqueteria. “Queda poca cosa”, diu. Sobre les prestatgeries metàl·liques tipus Ikea, uns embalums on els familiars porten coses (roba sí, menjar no) als seus presos. I de sobte, la revelació. “En aquesta cantonada van executar Puig Antich”. De nou el cinema, aquesta escena, el garrot vil que gira i es retorça contra el coll; no veig Brühl interpretant Salvador, però sí que veig Sbaraglia encarnat en carceller mític, trencat. “Ho van fer a prop de la sortida, gairebé al carrer. El van posar mirant al pati, com llançant un missatge”, adverteix María José.

“Van matar Puig Antich prop de la sortida, mirant al pati”

La visita es fa més densa. S’obren i tanquen dues portes consecutives –“aquí comença la presó de debò”– i apareixen les sales per als vis-a-vis (els íntims duren hora i mitja), amb sofàs blaus. Als presos se’ls prenen les empremtes dactilars abans i després de la visita. Per precaució. El sistema és (gairebé) infal·lible: fa quatre anys, un reu pakistanès es va intercanviar amb el seu germà. No ha tornat. Ni se l’espera.

A la quarta galeria

S’arriba així al panòptic, el sostre amb volta recorda el d’un mercat modernista. Un distribuïdor per controlar-ho tot, que dona accés a les sis galeries. Cadascuna, amb el seu perfil de reu: els qui acaben d’arribar, els qui són aquí per primera vegada, els de confiança, els aïllats, els reincidents i els multireincidents; aquests, a la quarta galeria. Fins allà condueix María José. La mateixa en la qual Puig Antich va passar els seus últims dies. Sembla arrasada per un cicló, abandonada de pressa.

Els presos acaben d’anar-se’n i han deixat darrere seu trossos de la seva vida quotidiana. Unes natilles a mig menjar. Un parell de vambes lligades als barrots. Una bandera dominicana. El dibuix d’una Sniper 302 que dispara. Un pòster de “belleses del fitnes per a l’estiu 2014”. Missatges d’esperança (“sigues fort”) i altres de foscos: “Cuida’t de les nits sense lluna, les tempestes del mar i la ira d’un home amable”. Dins de cada cel·la dos matalassos d’escuma, una cadira de plàstic, un vàter. María José tanca la porta. Entra el sol, no és tan aclaparador. Però al cap de 15 segons se’n vol sortir.

Les cabines verdes de Telefónica s’han retirat del pati. Esperen a la galeria cobertes de merda seca de colom. Al seu costat, un petit despatx on passen Paco, espanyol, i Luis, colombià; noms ficticis perquè no volen aparèixer. Són “de confiança”. No saben quan aniran a Brians 1. “Ens avisen la nit abans per risc de fugida”, diu Paco, que vol anar-se’n, però al seu taller de teatre. No vol dir de què se l’acusa (“no és cosa teva”). Luis, sí: tràfic de drogues. Diu que és innocent. Que li han “ficat” per ser colombià. Que és la seva primera vegada. I que s’ho imaginava tot “més dur”.

Al pati, els coloms ja s’han fet propietaris. Pugen al filat. A l’altre costat, àtics, arbres, llibertat. Els funcionaris diuen que la Model podria haver aguantat més temps. I que no és tan veritat que els veïns la volen fora. Per a molts pares d’adolescents és una garantia. “Els diuen a les seves filles que caminin enganxades a la presó, perquè saben que hi haurà algú vigilant”. A partir del dijous, els únics vigies de la Model seran els coloms.