Selecciona Edició
Connecta’t
L'ull de peix

Cela, Miró, Barceló i els de Can Roca

Un nus anecdòtic sobre la sobrassada (que no xoriç paté) com a penyora i carta credencial a la vida i les relacions dels illencs

Una llengonissasobrassada prima,de Miquel Barceló.
Una llengonissa/sobrassada prima,de Miquel Barceló.

La Chunga, amiga des de nina gairebé de Camilo José Cela (CJC) i Joan Miró a Mallorca, bailaora de peus descalços, pintora naïf, de bronze, volcànica i gitana, conta com l'escriptor que fou Nobel li duia a Madrid "sobrassada i galletes d'Inca" com un tribut de cortesia. El fet, explicat i vist, és la Chunga als 60 del segle XX, retratada devora Miró i Cela i després -gairebé una adolescent- menjant-se una llesca de pa i/amb sobrassada (sobreasada, diu ella salerosa). El testimoni surt en blanc i negre en el documental sobre Cela, La dansa de Formentor, que ha gestat la seva néta Camila Cela Marty qui no tractà el seu padrí perquè es feu escàpol de l'illa i de la família.

El nus anecdòtic gastronòmic cultural ferma la peça fílmica adesada per Pedro Barbadillo, Jaume Rodríguez, Neus Albis i Sebas Munar, per a IB3 i TVE, amb fotografia d'Agustí Torres. Paga la pena la narració transversal -i parcial de CJC, retrat de part, de sang- que mostra el personatge d'exhibició que des del franquisme estant tutejà també Picasso i Robert Graves i crea Papeles de son Armadams.

La sobrassada és un present, penyora, potser petita joia o dubte com un meló si no té referència. Oferir una peça pròpia o la més seleccionada és un gest de complicitat. Amistat, es dur-la de viatge i fer-la avinent com una credencial i carta d'origen. L'embutit simbòlic, referencial, és a la crònica de la intrahistòria privada dels mallorquins amb els negocis i la seva relació de poder, amb el continent. Alguns vellards a la recta final enyoren sa mareta i solen "anar endarrer" de tastar sobrassada, allò negat per qualsevol metge per servar la pell fugaç de la memòria. Es vera i no és llegenda.

Unes sobrassades embolicades amb paper de diari -aquest- reberen els germans d'El celler de Can Roca, dia 29 de maig a Barcelona, quan feren una festa gastronòmica per adesar l'exposició audiovisual Mediapro Live al Palau Robert. Qui va dur el present en mà va ser el pintor Miquel Barceló, protagonista a la mostra i a un documental o més.

Els Roca, tan discrets i amatents, savis en la la síntesi de sabors i aliances als seus menjars, sense contradir fatalment els sentits i els orígens, han vist les matances mallorquines del pintor a caseva, a sa Devesa d'Artà. I han tastat un estiu sobrassada vella, a un llaüt estant, al pairo, a l'ombra dins una cova marina als penyals de Ferrutx amb la boca amarada de vi Ànima Negra que senya Barceló.

Una sobrassada d'allà mateix, protegida amb diari, fou deixada damunt el plat buit del dinar d'un dels cappares del conglomerat audiovisual, en Jaume Roures, que ha fet amb Manel Huerga, una cinta sobre les dues grans exposicions de 2016 de Barceló a París, sobre tot amb el tel de fang a la Biblioteca Nacional, amb Ramon Llull com a referència i una coda de joc al museu Picasso. El relat audiovisual, testimoni sobre el fang, neix a les matances de Ferrutx i a la teulera (gerreria) que Barceló empra de taller.

"No és xoriço paté la sobrassada" apuntà irònica la dona de Barceló, Rose -cuinera- mentant aquesta història recent sobre la vergonya de deixar vendre al Regne Unit amb aquella denominació de ficció l'embotit franquícia autòctona dels mallorquins, dels illencs. Tot sia dit, perquè tot estava lligat, no ha passat res, ningú s'ha explicat ni s'han demanat responsabilitats al Consell Regulador ni a l'Administració per aquesta historia dita a la tele illenca i aquí.

Per si de cas, abans de que quasi tot s'esboldregui i es despersonalitzi, el pintor mallorquí ja va fer -fa estona- una escultura fusa en bronze, que és tal qual la peça de la sobrassada més grossa, un ventre gegant (el bisbe). Així mateix a recrear un potó (un peu) de porc com a tòtem.

Aquell embotit vertader i viatger d'Artà a Barcelona, una altra obra amb autor, restà com una fita, quedà a la taula principal entre el carrusel de plats de can Roca. Allà mateix, en rodó, en sabien el què alguns vips lligats o estiuejants a les illes, en Mariscal, en Serrat, en Puyol, d'altres adherits com en Pep Guardiola o León de Aranoa.

La millor sobrassada, o la més bona de totes, és una expressió de propietat, quan amb un pel de seguretat i orgull per la confiança, qualitat i simplicitat en la tradició. Per això fa por llegir com s'anomena sobrassada forastera (de Níjar, en venda a una marca global i on-line) duu lo que duu i alerten. Dins plàstic, sense maduració dins budell. Transcripció d'una etiqueta "azúcar, antioxidantes (E-316, E-331, E-320, E-321, E-325), potenciador del sabor (E-621), conservantes (E-252, E-262), extracto de pimentón y estabilizador (E-452i). Se ha empleado leche o sus derivados (incluída la lactosa). Puede existir trazas de proteína de leche y soja." Una matancera pagesa o artesana al·lucina davant tanta mescladissa química. Tanta fantasia. Per això els addictes autòctons i externs són tan exigents en la seva memòria.