Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Carles Capdevila, un optimista per a temps convulsos

El periodista va aconseguir fer realitat els seus projectes vitals gràcies al seu tarannà positiu excepcional

Carles Capdevila recull el Premi Ciutat de Barcelona d'Ada Colau.
Carles Capdevila recull el Premi Ciutat de Barcelona d'Ada Colau.

El periodista Carles Capdevila, mort ahir a Barcelona amb 51 anys víctima d'un càncer, serà recordat per moltes coses, sobretot per quatre fets: per la proesa de fundar i donar personalitat a un diari, l'Ara, amb voluntat de qualitat; per la seva tasca com a divulgador de la formació dels infants, i també per la seva tenacitat destacant allò positiu del dia a dia malgrat crisis econòmiques i conflictes polítics. Capdevila va estudiar Filosofia i això es detectava en els seus escrits, que sovint han fet pensar i sentir bé els lectors. Malgrat la malaltia, Capdevila es va prodigar els tres darrers mesos en actes públics per promocionar el seu llibre La vida que aprenc. La darrera vegada que el vaig veure va ser el 23 d'abril, dia de Sant Jordi, al passeig de Gràcia, davant d'un centenar de persones que feien cua per poder tenir la seva dedicatòria. La paradeta on era ell repartia números, com si fos una xarcuteria, per ordenar aquella cua inacabable d'admiradors, els mateixos que avui, tristos, comparteixen per WhatsApp i a les xarxes socials els seus escrits i vídeos. Capdevila és estimat per milers de persones; aquest és el quart fet pel qual serà recordat.

L'Ara va sortir al carrer des del primer dia amb una sòlida base social al darrere i amb un producte de qualitat, en bona part gràcies a la capacitat de treball de Capdevila. Una hiperactivitat que es contagiava a la resta del seu equip. A vegades era prova i error, la voluntat d'anar més enllà en creativitat, de fer alguna cosa nova amb un punt neuròtic, canvis a última hora que podien generar més d'un renec: crear un diari de zero és una feina titànica. Tot i la tensió, la redacció funcionava com un equip compacte i genuïnament alegre malgrat les moltíssimes hores extra que s'hi dedicaven. Això també era gràcies a la capacitat motivacional de Capdevila.

Capdevila no només afrontava el repte de conduir una redacció i parir un producte nou, també era la persona escollida per fer de vàlvula de connexió entre la tropa del diari i dos sectors d'accionistes diferenciats: els capitalistes –Ferran Rodés i la família Carulla– i els mediàtics, el grup de productors de TV3 que volien crear una nova plataforma de comunicació en català. També havia de fer front a la voluntat d'influència dels governs d'Artur Mas. Pel meu vessant d'anàlisi de la burgesia barcelonina, Capdevila em va comentar en més d'una ocasió les dificultats que trobava per satisfer les exigències dels seus accionistes capitalistes. Eren breus apunts d'un periodista que preferia no haver de passar comptes sobre res que no fos la qualitat del mitjà, comentaris d'una persona nascuda en un petit municipi d'Osona i amb unes conviccions catalanistes i progressistes, un perfil que combrega perfectament amb el missatge que es ven d'una futura Catalunya independent idíl·lica. Però el bonisme de Capdevila era sincer. Blaugrana gairebé fanàtic, era habitual que s'acostés a la taula on jo treballava –a la secció d'opinió– per comentar-me l'actualitat del meu equip, l'Espanyol. No em va fer mai cap comentari despectiu sobre l'Espanyol, una penitència habitual que patim els pericos. Un polític de primera fila, d'aquests que venen per terra, mar i aire la Catalunya idíl·lica, em va comentar una vegada, ben seriós, que un dels dies més feliços de la seva vida va ser quan van enderrocar l'estadi de Sarrià. A Capdevila mai li passaria pel cap una ximpleria d'aquesta mena; tampoc feia comentaris sardònics com els que he pogut fer jo sobre el Barça. Capdevila no era així.

Cap d'aquestes anotacions sobre les tribulacions de Capdevila és nova, ell mateix ho va explicar el 2016 en el discurs d'acceptació del Premi Nacional de Comunicació amb unes paraules aplicables entre tots els mitjans: “Per avançar hem d'admetre dues veritats lletges i incòmodes. Els poders, tots ells, no suporten la llibertat de premsa. Aquesta va ser la meva gran decepció durant els cinc anys que vaig dirigir l'Ara. El desvergonyiment amb què reps pressions i amenaces indica una mala salut democràtica. Els polítics es prenen massa seriosament el que publiquem, el periodisme polític cau massa en el joc de l'intercanvi de favors, i els qui ens governen acaben obsessionats amb què diem d'ells i hi dediquen massa temps i massa energies. Les hores que havia de dedicar a atendre algú amb poder per un breu de cinc línies, pensava: si aquest home em dedica tant temps a mi i aquesta xorrada, quan es dedica a treballar al servei dels que l'han votat? La llibertat de premsa no es defensa parlant-ne, elogiant-la, amb bla, bla, bla. No fem doble discurs. M'ha felicitat gent per aquest premi que em feia la vida impossible com a director i conspirava tant com podia perquè no fóssim independents. Prou cinisme. La llibertat de premsa la defensem els periodistes no cedint a pressions i l'haurien de defensar els poders tenint la dignitat de no emprenyar tant. Els més descarats són els poders econòmics, valgui la redundància. Aquests si et descuides volen posar ells el titular i la foto, van molt sobrats. També volen posar governs, i sempre des de despatxos foscos. Són un perill enorme per a la democràcia i la llibertat. Per això el periodisme necessita que els lectors paguin pels continguts, només sent independents serem útils. El que passa és que si no som independents no pagaran pels continguts. És l'hora de ser valents i coherents”.

Capdevila era molt crític amb el cinisme i amb el pessimisme com a conducta de vida: va fer fortuna la seva expressió “emprenedors i emprenyadors”. El 2012 va escriure: “Qüestionar massa la nostra capacitat frena l'èpica i és incompatible amb l'ambició. La capacitat de riure'ns del que ens passa, el sentit de l'humor com a teràpia d'autodefensa ens evita llagues d'estómac. Riure'ns de nosaltres mateixos ens protegeix del ridícul i d'un excés de transcendència que portaria de cap al patetisme. Però, un cop més, cal vigilar l'efecte bumerang, no caure en el parany de ridiculitzar per sistema tots els nostres projectes i horitzons. Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se'n. Però si per una mutació genètica s'excedeix en l'autoescepticisme, no creu ni en ell mateix i se'n fot tot el dia dels seus somnis i la possibilitat de complir-los, té el fracàs assegurat”.

Moltes vegades he ironitzat sobre aquest “excés de transcendència que portaria de cap al patetisme” que he detectat en l'independentisme. On ho vaig fer més va ser amb les contracròniques que vaig escriure durant tres anys a l'Ara. Al diari li podien ploure crítiques pels meus escrits, però l'Ara les continuava publicant. Possiblement Capdevila em veia com un cínic i per això el va sorprendre, positivament, una columna que vaig publicar el 2011 en què estava convençut que, malgrat tot, el món –també Catalunya– eren cada cop societats millors, i recordava unes paraules de l'escriptor Thomas Friedman: “Els optimistes s'equivoquen més sovint que la resta d'humans, però només ells poden canviar el món”. Capdevila va aconseguir grans coses perquè era un optimista excepcional.

MÉS INFORMACIÓ