Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

El gran col·leccionista

Primera biografia de Lluís Plandiura: si hagués tingut els gustos d’un Kahnweiler, avui el MNAC seria el MOMA

Lluís Plandiura, al jardí de casa seva.
Lluís Plandiura, al jardí de casa seva.

Hi ha col·leccionistes d’art decisius. I marxants influents. I traficants despietats. I generosos mecenes. Hi ha especuladors sense entranyes i modeladors del gust. I forjadors de museus. Molts tenen la seva biografia. Ara li arriba a un personatge, peculiar i llegendari, que combinava totes aquestes característiques: Lluís Plandiura (1882-1956), les col·leccions del qual s’exhibeixen en diferents museus de Catalunya (i enllà). La principal forma el nucli dur del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Llegendari? “Si hi ha algú que tingués criteri, personalitat i força per marcar l’orientació de l’art viu català del seu temps, a fi de comptes, per definir-ne un cànon, aquest va ser Lluís Plandiura”, concentra Francesc Fontbona en el pròleg a l’indispensable treball de Manel Vilar. Una bona feina amb el suport dels seus col·legues lletraferits i sorneguers de La Garriga Secreta, lògia cultural que ja ha donat a llum nombrosos textos culturals sobre la vila vallesana.

'Lluís Plandiura. El gran col·leccionista'

El gran col·leccionista

Manel Vilar

Edicions de La Garriga Secreta

144 pàgs.

28 euros

Plandiura, de família originària de la Garriga —l’avi n’era farmacèutic a la plaça—, heretà i engrandí un negoci de colonials (cafè, cacau, espècies), al costat del Born, i més tard unes indústries sucreres a Motril. El gros dels beneficis els va dedicar a col·leccionar, col·leccionar i col·leccionar, compulsivament i sistemàticament: primer cartells modernistes; després, peces romàniques i gòtiques (entre elles, els principals frescos arrencats de les esglésies del Pirineu, i així salvats, però privatitzats, inclús exportats); sempre pintors i escultors contemporanis.

Però, quins? Sobretot aquells que solcaven els límits del realisme, el naturalisme, el simbolisme, el paisatgisme. Poc modernisme estricte —res d’Anglada-Camarasa—, molt de noucentisme —Xavier Nogués, Manuel Humbert— i cap avantguarda. En resum, Llimona i Galwey, Canals i el Picasso jove, Casas i Nonell, Clarà i Gargallo, Obiols i Hugué. Plandiura és al mercat de l’art com Torres-García a la doctrina artística i com D’Ors a la cultural, el classicisme reinventat per l’esperit noucentista. Així arriba a ser “el col·leccionista d’art més popular i més important de Catalunya abans de la Guerra Civil”, establí Josep Palau i Fabre.

Col·lecciona amb passió, nodrida per una insòlita relació amb els artistes, que li donen suport i s’hi recolzen, buscant el seu favor. Econòmic, i per tal d’ingressar, o destacar, en l’Olimp del seu cànon, que exclou l’experimentalisme avantguardista. Ucronia: si el nostre marxant hagués tingut els gustos d’un Kahnweiler, avui el MNAC seria el MOMA.

Aquesta simbiosi s’esquitxa a cops d’una tibantor de tics autoritaris. Plandiura és capaç de furtar a una amiga una peça que l’enamora. I d’aplegar 22 peces primerenques de Picasso i al mateix temps d’alienar-se la simpatia del geni, a qui denega l’ajuda que aquest li demanava per traslladar-se a París. Competitiu, el seu pols amb Folch i Torres per guanyar la cursa de qui havia de ser el protagonista de la recuperació del gòtic i el romànic (si ell, un privat, o la pública Junta de Museus) va fer llegenda. Espurnejada per l’arrauxada discussió entre “espoli” i “salvació”.

Burgès sense embuts, és “un ric que en comptes de ser imbècil és intel·ligent”, el retrata la revista Papitu. Capaç de reunir, el 1915, “la manifestació pictòrica més important que s’ha vist mai en aquesta terra”, registrà Francesc Pujols. Conservador, s’enrola en el partit dinàstic liberal, accepta la seducció de la dictablanda com a comissari regi i manaire de l’Exposició del 29, i acaba nodrint l’estol dels catalans de Burgos.

Però també, com a burgès dinàmic, puja i baixa, s’enriqueix i fa fallida. Colpejat per la crisi de 1929 i la davallada de preus, tanca el seu negoci sucrer andalús. Per rescatar-lo vendrà la seva gran col·lecció, com havia fet a l’inici amb la de cartells publicitaris modernistes. La seva compra per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, per set milions de pessetes (de 1932), es fistoneja d’encesa polèmica sobre la prioritat de la despesa pública: la cultural o la social. També la va generar la seva darrera col·lecció, i el destí del seu casalot de la Garriga, el “museu del poble”. Al capdavall, si no hagués estat per Plandiura, la Catalunya artística, limitada i extraordinària, no seria el que és.