Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

La infelicitat de les dones

Jenn Díaz fa surar la desunió, l'estat depressiu i la sensació de no pertànyer enlloc que originen les relacions familiars

Jenn Díaz, guanyadora del Mercè Rodoreda.
Jenn Díaz, guanyadora del Mercè Rodoreda.

En el pròleg que va escriure al primer llibre de Marta Orriols, Anatomia de les distàncies curtes —com si fos concebut programàticament a favor de l’emoció dels sentiments, també hi duia un epíleg de Tina Vallès—, Jenn Díaz (Barcelona, 1988) deia que hi havia dues maneres d’escriure: a partir de les escenes més quotidianes, crear un ambient extraordinari; i, al revés, convertir en extraordinària una situació de quotidianitat. Als setze contes inclosos a Vida familiar, premi Mercè Rodoreda 2016, un títol que també valdria per al tapís de relacions conflictives i el xoc de caràcters que s’estableix entre les dones d’una família a la seva novel·la anterior, Mare i filla, no se sap si Díaz opta per un camí o per l’altre, però sí que queda clar que les petiteses de cada dia esdevenen una gran aventura que els personatges no sempre superen amb èxit. El protagonisme de cada conte recau sobre algú —un nen, un adolescent i catorze dones d’edats diverses— que és un orfe sentimental i que es mou entre la realitat desagradable i l’anhel d’alguna cosa millor —un equilibri moral impossible— que no és mai l’amistat, o l’amor, o la restitució d’uns llaços familiars benignes. Amb un to sec, gairebé d’inventari, Díaz construeix un catàleg sobre les possibles variants narratives que ofereixen la distància, la incomprensió, el ressentiment o els remordiments que condicionen el fracàs de les relacions sentimentals i afectives que s’exploren a Vida familiar.

'Vida familiar'

La infelicitat de les dones

Jenn Díaz

Proa

192 pàg.

18,50 euros

Díaz concedeix a la majoria de contes una pàtina d’atemporalitat que no neix de l’absència del temps, sinó d’un temps brutalment eteri, i que li permet centrar l’atenció en el vessant psicològic dels personatges, en les desunions i les ruptures que han d’aprendre a suportar, en la falta d’harmonia i la confusió, en la inseguretat, l’estat depressiu i la sensació de no pertànyer enlloc que originen les discrepàncies amb els altres membres de la família: la mare de La nit viu sotmesa als capritxos del seu fill de pocs anys, i la pau del matrimoni de La decisió pateix les conseqüències de les resolucions impàvides de la germana del marit. Com si fossin uns drames silenciosos o uns conflictes muts, Díaz narra sense exhibicions tècniques gaire estridents ni intrigues laberíntiques, amb algunes frases que desafinen i amb paraules que a vegades entren en el text fora de temps i enterboleixen els acords, el malestar que ocasiona als seus protagonistes no atrevir-se a enfrontar-se a l’arrel del problema que els enfonsa: a La burgesia, una dona passeja per una ciutat que li és hostil mentre el seu marit visita una vegada més la seva família, que ella odia; una altra, a El desordre, s’asseu al banc d’un parc amb la seva germana i el seu nebot per fer temps fins que el marit torni de la feina, però com que arriba amb migranya —o és tan sols una excusa per pensar en les seves coses— i s’ajeu al llit, ella l’imita; i una tercera, la protagonista de La bicicleta, s’escapa de la convivència amb la seva mare dominadora sense dir res i s’imagina amb delectança com la corcarà la incertesa provocada per la seva absència.

Les vides buides i sense color de les protagonistes de Vida familiar, unes dones atordides i perplexes davant de la seva impossibilitat de comunicar-se amb ningú —la protagonista de La mort no es parla amb el veí perquè en el seu moment no li va agrair el favor insignificant que va rebre—, i que ocupen sense cap convenciment el lloc a l’àmbit domèstic que les circumstàncies els han atorgat, més enllà de les conjuntures particulars que potser no han sabut gestionar amb prou perícia, tenen el seu responsable i la seva explicació en els capritxos, les contradiccions, la inconstància, la mesquinesa i la covardia que caracteritza el gènere masculí: apàtics, avars d’ells mateixos, egòlatres, pusil·lànimes —els separats no gosen reconèixer als fills que ja tenen una altra parella—, interessats, a Vida familiar semblaria massa sovint que solen ser els culpables de la infelicitat de les dones. Per sort, però, Díaz no sempre oblida de portar a la pràctica les paraules de Liv Ullman que encapçalen un dels contes, i que descriuen amb exactitud l’esvoranc moral que es narra al llarg del llibre: “Em sento exclosa d’alguna cosa que és vital. La por en el fons de la soledat: Que només allò que els altres tenen és real”.