Selecciona Edició
Connecta’t

Güell, Gaudí i la guerra de l’aigua

La finca d’Eusebi Güell a les Corts, amb l’entrada de l’arquitecte, era la punta d’un ambiciós, poc conegut i fallit projecte urbanístic per proveir d’aigua Barcelona des del Garraf el 1896

La monumental entrada que va realitzar Gaudí per a la finca del comte Güell.
La monumental entrada que va realitzar Gaudí per a la finca del comte Güell.

Barcelona sempre ha crescut a cop de grans esdeveniments. Va passar amb els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures el 2004. El mateix va succeir a finals del segle XIX i començaments del XX amb la celebració d’esdeveniments com l’Exposició Universal de 1888 i l’Exposició Internacional de 1929, que van projectar Barcelona al futur guanyant nous espais, com vam ser la Ciutadella i la muntanya de Montjuïc.

Just en aquell mateix temps Barcelona lliurava una batalla en la qual es jugava el ser o no ser com a metròpoli. Després d’enderrocar les muralles que l’encotillaven, la ciutat havia crescut urbanísticament i havia superat el mig milió d’habitants, que tenien noves necessitats. Fer-se amb el control de l’aigua era convertir-se en una persona influent i la burgesia de la ciutat no volia quedar-se’n al marge. Un d’ells va ser Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), primer comte Güell, industrial i empresari, reconegut, sobretot, per ser el gran mecenes de l’arquitecte Antoni Gaudí, a qui va encarregar un bon nombre d’edificis com el Palau Güell, l’església de la Colònia Güell, el Park Güell, els pavellons de la finca Güell i l’anomenada Quadra del Garraf, entre d’altres.

Construcció el 1927 de la canalització a l’avinguda Gaudí (en aquells dies, de Primo de Rivera), en direcció a la Sagrada Família.
Construcció el 1927 de la canalització a l’avinguda Gaudí (en aquells dies, de Primo de Rivera), en direcció a la Sagrada Família.

Però si la vinculació de Güell a la creació d’alguns dels edificis més singulars de Gaudí és ben coneguda, la seva participació en la guerra de l’aigua i els detalls del seu projecte per proveir la ciutat a finals del segle XIX i començaments del XX, són menys populars i se circumscriuen a l’àmbit acadèmic. En aquesta història de la Barcelona del vuit-cents és inèdit que Güell comprés un bon nombre de propietats a la zona nord de la ciutat, en terrenys de la vila de les Corts i Sarrià, en aquells dies municipis independents. El treball realitzat per Luis Gueilburt, expert gaudinià, per definir els límits, l’extensió i l’evolució de la finca Güell entre els anys 1859 i 1918, l’ha portat a determinar que aquesta propietat va arribar a aglutinar fins a 10 masies i terrenys rústics que s’estenien per gairebé 90 hectàrees, molt superior a les 20 o 30 que s’ha defensat fins ara. Una adquisició gens arbitrària, sinó que va tenir molt a veure amb el pla de controlar el subministrament d’aigua: Güell va comprar els terrenys per facilitar la instal·lació de les conduccions que permetessin repartir l’aigua per tota la ciutat des d’uns dipòsits que construiria a la zona alta de Pedralbes.

Entre les moltes propietats que Eusebi Güell va heretar del seu pare Joan Güell i Ferrer el 1872, hi havia la Casa de Camp de les Corts, una finca que havia adquirit als afores de Barcelona el 1859, en aquest moment vila independent. Un dels primers encàrrecs que va realitzar Güell a Antoni Gaudí va ser la construcció d’unes cavallerisses per donar aixopluc als seus cavalls i un picador en la seva nova finca, una casa per al porter i una gran porta de ferro, la del drac Ladó, amb la qual poder tancar l’accés a la mateixa finca, a més d’un mur perimetral que incloïa diverses portes d’accés; un conjunt que aviat va despertar l’admiració dels seus conciutadans, cosa que segurament pretenia Güell. En aquell moment, segons consta al registre de la propietat, tal com Gueilburt ha constatat al seu llibre Gaudí i el Registre de la Propietat, de 2003, la finca tenia una extensió d’una mica més de quatre hectàrees, en les quals hi havia jardins, tarongers, boscos, fruiters i vinyes.

Mapa que mostra la enorme extensió de la finda Güell, des del nucli original, en verd fosc, fins a Sant Just Desvern i el camp del Barça.
Mapa que mostra la enorme extensió de la finda Güell, des del nucli original, en verd fosc, fins a Sant Just Desvern i el camp del Barça.

Però les propietats d’Eusebi Güell al voltant d’aquest nucli principal no van fer res més que créixer, tal com ha reconstruït Gueilburt després de consultar la documentació dels arxius de les Corts i Sarrià, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric de la UB, l’arxiu de la Càtedra Gaudí i el Registre de la Propietat. A la finca heretada del seu pare el 1872, també anomenada Can Custó, Mas Monterols, Vinyals i Torre Güell, el primer comte va afegir el 1882 Cal Feliu, que incloïa les finques de l’Olivar i Garroferes. Aquest mateix any va adquirir Can Baldiró i, l’any següent, Can Berra, coneguda també com Can Cuiàs de la Riera. Entre 1884 i 1887 Gaudí va fer reformes a la casa principal de la finca i va realitzar l’entrada monumental, que encara avui es pot admirar.

Però el comte no va parar. El 1885 va comprar les propietats de Can Bacardí o Ermengol, i el 1888 les terres i la masia de Torre Blanca o Can Granota, que incloïa Can Xica d’en Guerra. El 1890 adquireix Can Llopis, la finca propietat de Baldomero Llopis Guix, situada als límits amb la població de Sant Just Desvern, per sobre fins i tot del monestir de Pedralbes, al costat de l’actual carretera de les Aigües; el 1896 compra Can Raspall, Llavallol i la Torre Gran, i el 1899 Can Duran de les Escales, que incloïa Can Torre Xica o Can Vidal, una propietat enorme de 28 hectàrees. La reconstrucció d’aquesta vasta propietat, a partir de les dades obtingudes per Gueilburt, ha estat realitzada pels arquitectes Estanislau Roca i Joan Florit gràcies a la utilització de mapes i cartografies de l’època que s’han superposat amb els mapes actuals per acabar obtenint un pla de síntesi que permet delimitar l’extensió i els límits de la Finca Güell: en total, 87,3 hectàrees, quatre vegades més que el que s’havia associat fins ara amb la propietat del comte i que es corresponia amb el perímetre que va fer Gaudí.

La situació de les finques en el pla delata com, de l’interès per conformar una propietat al voltant del nucli primer i principal de Can Custó, on hi havia l’habitatge familiar dels Güell, es va passar a configurar una propietat allargada que busca tant connectar-se amb la població veïna de Sant Just Desvern, més enllà de la carretera de les Aigües —amb la compra de Can Llopis el 1890—, com endinsar-se a l’interior de Barcelona amb la compra de Torre Blanca el 1888, situada al costat del camp del Barça i el cementiri de les Corts. Per a Gueilburt no hi ha dubte que la resposta a aquesta forma allargada s’ha de buscar en relació amb l’interès que va demostrar Eusebi Güell per controlar el proveïment de l’aigua a la Barcelona de la fi del segle XIX.

Portada de l’opuscle escrit i editat per Eusebi Güell el 1899, en el qual defensava el seu projecte de portar aigües des del Garraf a Barcelona.
Portada de l’opuscle escrit i editat per Eusebi Güell el 1899, en el qual defensava el seu projecte de portar aigües des del Garraf a Barcelona.

Güell també va heretar del seu pare una finca al massís del Garraf, anomenada Quadra Güell, tot i que sempre va ser un celler destinat a acollir la producció vitivinícola de la família. El conjunt, que sorprèn el viatger que circula per la carretera de la costa que uneix Barcelona i Sitges, està format per dos edificis, la porteria i el celler pròpiament dit, on hi ha tres nivells: la planta baixa, destinada a cotxera i celler, la primera per a habitatge del propietari, i la segona destinada a capella i mirador amb vistes al Mediterrani. Gaudí va projectar un altre edifici, un pavelló de caça que va dibuixar amb gran detall, però que no es va arribar a materialitzar. Segons Gueilburt, el projecte és obra de Gaudí, que va signar els plànols que es van presentar a l’Ajuntament de Sitges el 1895, tot i que durant anys s’ha mantingut que la va realitzar el mestre d’obres i col·laborador de l’arquitecte, Francesc Berenguer.

A la finca del Garraf existia i existeix una deu d’aigua dolça que brolla als peus del massís de la Falconera i que desemboca al Mediterrani. Güell, amb l’ull negociador que el va caracteritzar, va encarregar a l’enginyer de mines Silvino Thos i Codina una sèrie de treballs per avaluar les possibilitats de la deu. De fet, un dels pous que encara existeixen es diu Pou Eusebi.

El 17 de juny de 1896, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per resoldre el problema del proveïment d’aigua que els operadors privats, sobretot la Société Générale des Eaux de Barcelona, no garantien. Entre els motius, el ràpid creixement de la població, que aviat superaria el mig milió de persones, després de l’agregació dels municipis del voltant el 1897. Güell no va dubtar a presentar-se al costat de 14 projectes més, tal com va publicar el 2010 l’historiador Manel Martín en la seva tesi Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929).

La proposta, localitzada a la Quadra del Garraf, que va presentar Josep Sánchez Alemany, home de palla del comte, va ser la seleccionada perquè era la que oferia més volum d’aigua: 80.000 metres cúbics al dia. No obstant això, destaca Martín, les aigües de Güell presentaven un gran problema: era l’única de les 15 que no era potable, pel seu alt grau de salinització a causa de la filtració de l’aigua de mar. La Comissió de Foment encarregada de seleccionar una de les ofertes recomanava la de Güell, però amb la condició que oferís garanties. Per això, allargava el procés d’estudi i no prenia una decisió en ferm.

Els tres fracassos del comte

Eusebi Güell ha estat sempre la imatge de l’èxit empresarial, polític i cultural, però el comte també va viure el fracàs en seva pròpia pell. El 1890 Güell i la seva família van ser desnonats del Palau Fonollar, on vivien, al costat del Palau Molla, on residia el seu sogre, el totpoderós Antoni López, després d’un plet de més de deu anys en què se l’acusava d’assetjament immobiliari. Segons ha posat de manifest l’historiador Josep Casamartina, quan Güell va marxar va ordenar arrencar tot el que es pogués endur, fins i tot les rajoles de les parets, que després Gaudí va utilitzar al nou edifici, el Palau Güell, a més dels mobles, les vidrieres i els llums.

A més del fracàs pel control de l’aigua en el concurs de 1896, Eusebi Güell va patir un tercer revés destacat. El 1900 va encarregar a Gaudí la creació d’una ciutat residencial, a imitació dels parcs britànics, que va anomenar Park Güell. La intenció era aixecar 60 habitatges unifamiliars en el mateix nombre de parcel·les. El 1903 estaven acabats els pavellons de l’entrada, l’escalinata principal, la tanca exterior, els viaductes i part de la gran esplanada, que es va acabar el 1907. La primera parcel·la la va comprar el 1902 un amic de Güell, l’advocat Martín Trias. El 1906 Gaudí es va traslladar a viure-hi i l’any següent, Güell i tota la seva família s’hi van mudar per animar les vendes.

Però les condicions en què es venien les parcel·les, la manca de transport i l’exclusivitat van fer inviable el projecte, que va acabar abandonat per falta de compradors el 1914, just quan es va acabar el famós banc de trencadís i amb tan sols dues de les 60 cases previstes. L’única cosa positiva és que el 1926 Barcelona va guanyar un nou parc públic.

La no-resolució va desencadenar que els candidats defensessin les seves opcions publicant els seus arguments per influir en l’opinió pública. El febrer de 1899, Manuel Duran, un dels 15 candidats, edita un opuscle titulat Estudio comparativo entre la aportada por las Aguas de Garraf y la del Canal de San Pedro de Casserras, en el qual destacava que totes les opcions seguien sobre la taula i subratllava els punts febles del projecte de Güell. En qüestió de setmanes, el comte li contesta amb un altre opuscle: Manantial del Garraf, en el qual aporta dades contra les crítiques del seu projecte, adduint que la seva aigua sí que era potable i fent valer el seu enorme cabal, a més que la seva oferta era més econòmica que la de Duran (18,2 milions de pessetes) i que els beneficis municipals serien grans.

Segons Güell: “El proyecto de traída de las referidas aguas de Garraf... consiste en la elevación de aquellas a 100 metros en las mismas costas de Garraf [los ingenieros alemanes A. Fritcher & Houday habían realizado un estudio para extraerla mediante unas bombas que se comprarían] y su conducción en tubería cerrada, cruzando el Llobregat por medio de un puente, vertiendo finalmente dichas aguas a un gran depósito situado al pie de Pedralbes, de donde ha de ser repartida para su consumo en esta ciudad”.

En una tercera publicació, Duran torna a insistir en els beneficis del seu projecte i carrega contra el secret de la selecció: “Si en este país no se resolvieran los más importantes asuntos a cencerros tapados y en cenáculo privilegiado, y se diera participación a la opinión en los negocios arduos, por medio de informaciones públicas, no tendrían el Sr. Güell que lamentarse de que la prensa y la opinión se hallen mal informadas y combatan cosas que, tal vez, mejor informadas, apoyarían”.

El juny de 1899 el municipi decideix no tenir en compte l’oferta de Güell sense que aquest efectués les obres de modificació de l’explotació per garantir la potabilitat de les aigües i amplia el terme per presentar noves propostes en les mateixes condicions que les previstes el 1896, tot reconeixent el fracàs del concurs i acabant amb les aspiracions del comte d’assolir el control de l’aigua de la ciutat.

Coincideix en el temps la compra de finques i els plans d’Eusebi Güell per fer-se amb el proveïment d’aigua. La finca de Can Llopis tenia com a límit l’actual carretera de les Aïgues. Per a Gueilburt no hi ha dubte que era per aquí per on planejava fer entrar les conduccions per emmagatzemar l’aigua en els dipòsits de Pedralbes, tot just a 25 quilòmetres de distància de la font. L’expert, que assegura que la seva investigació continua, apunta que els tubs haurien passat molt a prop de la Colònia Güell, de manera que el comte també garantia aigua de qualitat a bon preu per a la seva fàbrica tèxtil més important.

“Com gairebé totes, l’oferta de Güell estava sobredimensionada, perquè calia convèncer les autoritats municipals”, explica Martín, que recorda que en aquells dies començaven a realitzar-se les primeres anàlisis microbiològiques de l’aigua per determinar-ne la potabilitat. La proposta de Güell “deixa clar que hi havia una expectativa de negoci, oferir aigua a l’Ajuntament era clau per poder competir amb l’operador privat”. L’especialista desconeix els mecanismes perquè la proposta del comte fos seleccionada en primera instància tot i que no era potable. En tot cas, “demostra, malgrat el que s’ha dit sempre, l’interès del capital autòcton pel negoci de l’aigua. Hi havia capacitat financera, però faltava capacitat tècnica”, rebla Martín, que assegura que l’operació urbanística de Güell “hi encaixa com un guant, ja que la compra dels terrenys li permetia no tenir els problemes de servitud que tenien altres. Volia solucionar el problema abans que existís”.