_
_
_
_
_
ENTREVISTA

Andreu Escrivà: “Si l’escalfament puja dos graus, l’aeroport del Prat serà submarí”

Entrevista al Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2016

“El gran problema és que som a la vora d’un precipici com a planeta i tothom calla”, denuncia Andreu Escrivà.
“El gran problema és que som a la vora d’un precipici com a planeta i tothom calla”, denuncia Andreu Escrivà.mònica torres

Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2016 de la Universitat de València, ‘Encara no és tard’ és la primera obra de l’ambientòleg Andreu Escrivà, que denuncia que es viu en un analfabetisme científic galopant i que el canvi climàtic no pot combatre’s des de la individualització dels gestos.

Salvar el planeta no va de retornar les ampolles de plàstic, ni el canvi climàtic és un problema de la capa d’ozó o dels ossos polars. Amb la retirada dels Estats Units de l’Acord de París, la necessitat d’un gran diàleg vers el repte més important del segle es fa ben palesa, tal com Andreu Escrivà (València, 1983), jove ambientòleg valencià que treballa a la Fundació Observatori del Canvi Climàtic de València, analitza a Encara no és tard. Claus per entendre i aturar el canvi climàtic(Edicions Bromera), on tracta causes i conseqüències de l’escalfament global des de la ciència, la cultura, la psicologia, la cuina i, fins i tot, l’humor, tot fugint del catastrofisme, els receptaris de solucions i els tecnicismes impossibles. L’obra, prologada per l’humorista Eugeni Alemany, es presentarà a l’Institut d’Estudis Catalans el proper 9 de juny de la mà del biòleg Joandomènech Ros.

Pregunta. Vostè recorda que el divulgador nord-americà Bill McKibben, que va publicar el primer llibre sobre el canvi climàtic en 1989, va confessar 20 anys després que el sorprenia que la gent encara no reaccionés. Presentar els fets no és prou per alertar-nos?

Resposta. Els divulgadors ens hem adonat que als fets els hem de dotar d’un relat que emmarque el canvi climàtic no sols com a problema ambiental, sinó com a repte de la civilització. I cal construir-lo no amb una narrativa de la catàstrofe, sinó de l’esperança. Tenim unes perspectives que veritablement són esgarrifoses en alguns moments, pero podem escriure un segle XXI que no siga una fugida cap avant, al contrari, ha de ser l’excusa per transformar la societat de forma beneficiosa.

P. Negacionisme ni catastrofisme tenen ja lloc en eixe relat, doncs?

R. Als noranta es deia que seríem sota l’aigua en dues dècades i no ha passat, i llavors la gent pensa que mentim. Les previsions oficials mai foren així. Els comunicadors del canvi climàtic, de vegades, hem emfatitzat en la catàstrofe pensant que la gent es mouria. Per altra banda, una part del negacionisme era de gent escèptica, perquè als vuitanta, encara que les bases físiques de l’escalfament eren clares, no hi havia certesa al cent per cent, era molt dur pensar que nosaltres n’érem els responsables. El problema dels negacionistes avui, llevat d’algunes excepcions, és que ho són de mala fe, per interessos. A 2017 no es dubta que el canvi climàtic siga real, com tampoc que el catastrofisme haja fracassat.

P. De l’Acord de París diu que els objectius són correctes però no tant les seves eines. Tenen raó els que el rebutgen?

“Rajoy ha reduït un 40% el pressupost de medi ambient. Macron, llest, vol que França lideri el canvi climàtic”

R. No comparteixo el descrèdit ni l’intent de minimitzar París. Ésser excessivament crític ens allunya de l’única eina que tenim per fer front el canvi climàtic. Si París no és suficient, hem de millorar-lo, però no rebutjar-lo. Si acomplírem i milloréssim les mesures de París, faríem drecera, perquè proposa la descarbonització de les economies i que emetem tants gasos d’efecte hivernacle com nosaltres i el planeta puguem capturar, amb l’objectiu de quedar-nos per sota d’un increment de dos graus respecte a les temperatures preindustrials.

P. Insisteix que les dades no són suficients. Molta gent no sap ben bé què significa això d’augmentar dos graus.

R. És l’interruptor per mitigar els canvis substancials en les dinàmiques del planeta, des dels desgels massius fins a transformacions com l’Amazones, passant d’un bosc molt humit a un de sec. Cal traduir tots els missatges a un escenari on la gent visualitze els canvis. ¿Te’n recordes d’aquell plat tan bo de l’àvia, del camp dels pares, de la casa que tens en primera línia de platja? Doncs tot això ja no serà possible si traspassem la barrera de seguretat dels dos graus. Quan diem “Quina primavera més fresca!” o “Quin hivern més calorós!”, eixes variacions de tota una estació són de menys d’un grau...

P. Si no es fa res i se superen els dos graus, què ens passaria?

R. Encara que és complicat, no seria impossible que Groenlàndia es desgelara i el nivell de la mar pujara set metres. Les zones de l’arc mediterrani som a la línia roja. El delta de l’Ebre desapareixeria, no sobreviurien els aiguamolls de l’Empordà, l’aeroport del Prat seria submarí i la turismefòbia quedaria anul·lada. A València, l’Albufera s’esborraria i ja no faria falta plantejar la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez, perquè l’aigua arribaria a l’estació del Cabanyal. Alacant es quedaria com Mad Max. Les cales del sud de Menorca, com la de Macarella o la Galdana, serien història en unes dècades. Si el desgel comença i no es fa res, no hi haurà forma d’aturar-ho, i si no som capaços d’absorbir la pressió del territori, el problema serà molt seriós al mínim desequilibri.

P. Tampoc val que sols el 30% de la població es sensibilitze. Com es pot arribar a tots si encara som analfabets climàtics?

R. Hi ha un analfabetisme científic preocupant que comença per un sistema educatiu que permet abandonar les ciències aviat. És una carència enorme per interpretar la realitat. La base per prendre decisions al segle XXI ha de construir-se en el coneixement seriós del que representa el canvi climàtic, però no estem generant eixes eines. Al contrari, es dona una espècie de llistats de tasques en les quals la gent pot ratllar el que fa, com separar residus o canviar bombetes. L’Administració creu que fa quelcom i el ciutadà fa neteja de consciència pensant que salva el planeta. L’alfabetització climàtica implicaria que cada ciutadà s’adonara que no és així i generaria les seves pròpies mesures contra el canvi climàtic.

P. En el debat del canvi climàtic es qüestiona si s’ha de parlar o actuar. Vostè defén que el més transgressor ara és encara seguir parlant...

R. El gran problema és que som a la vora d’un precipici com a planeta i tothom calla. Parlar de canvi climàtic, cosa que molts responsables polítics no entenen, és molt més poderós per a la transformació social que donar un esquema de gestos individuals. Sols es pot aconseguir amb un gran diàleg a nivell local per entendre què és, com ens afecta i com podem pal·liar-lo. No hi ha futur possible sense incloure la variable del canvi climàtic, i ací fallem tant en ambició com en eines per al debat. Si actuem sense parlar abans, la gent no farà seu el canvi climàtic i les petites accions que es facin tindran els peus de fang.

P. “Pensa global, actua local” és una errada?

R. Hauria de ser “Pensa global, actua global des de l’àmbit que puguis”. L’acció combinada de molta gent és més potent que la suma individual; no es pot fer des de la individualització dels gestos. En el fons és un esquema molt neoliberal que trasllada la responsabilitat al nivell individual i evita teixir llaços amb els veïns.

P. Donald Trump ha despertat la consciència crítica dels científics als Estats Units?

R. Les marxes per la ciència o pel clima eren impensables als Estats Units, i al final hi va haver més gent a la marxa de Washington que a la proclamació de Trump com a president. Cal saber aprofitar totes les reaccions que està provocant Trump arreu del món: fins i tot, grans empresaris li demanen que compleixi París, perquè no volen perdre l’estatus de superpotència. La resta hem d’aprendre que les coses que donem per fetes poden desaparèixer, com ha passat a Espanya amb Rajoy, que ha reduït un 40% el pressupost al medi ambient i es va carregar l’Observatori de Sostenibilitat de Zapatero. Macron, de qui no soc gens fan, ha estat molt llest en convidar els científics climàtics americans. Sap que serà un dels temes del segle XXI i França el vol liderar.

P. Com ho estem fent a aquesta banda del Mediterrani?

R. El gran problema de la gestió ambiental és trobar dades fiables, perquè s’ha pecat de voluntarisme. A Catalunya es donen els primers passos per tenir coneixement fent informes. Ja van pel tercer. Tenen material de l’evolució i dels canvis en les previsions, i també eines legislatives, i hi ha una oficina de canvi climàtic. Però a Catalunya, al País Valencià i a Balears no s’ha trencat encara el silenci climàtic, continua mancant el gran debat per canviar esquemes i iniciar aquest procés cabdal d’alfabetització climàtica.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_