Selecciona Edició
Connecta’t

150 anys d’aigua, Guerra Civil inclosa

L'historiador Manel Martín ha publicat el llibre 'Aigües de Barcelona. 150 anys al servei de la ciutat (1867-2017)'

Font d'aigua potable al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Font d'aigua potable al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Si algú en sap de guerres de l’aigua a Barcelona és l’historiador Manel Martín, que ha publicat diversos llibres sobre el tema. L’últim, Aigües de Barcelona. 150 anys al servei de la ciutat (1867-2017), presentat a mitjans de maig, en què explica el llarg camí de l’operador privat que avui és Aigües de Barcelona i que durant segle i mig ha proveït la ciutat i la seva àrea metropolitana de forma ininterrompuda.

“La història de l’aigua a Barcelona està marcada per diversos factors. És un recurs escàs i la demanda sempre ha anat en augment”, explica l’expert, convençut que cada moment històric és diferent. “Ara es tracta d’un conflicte més polític que estructural, com ho va ser a finals del segle XIX”. Per a ell la història de la gestió de l’aigua a Barcelona hauria estat diferent si la ciutat estigués al costat d’un gran riu o amb una climatologia no tan extrema com la Mediterrània, que fa que l’equilibri entre les necessitats i el servei sembli fràgil.

Segons Martín, “la demanda i el creixement de l’ús de l’aigua s’han estancat, no estem en una fase de creixement accelerat, com va passar en els anys vint o a la dècada dels 1950 i 1960, sinó que s’està reduint, sense perdre qualitat, perquè vivim un paradigma diferent”. De fet, apunta, des dels anys vuitanta, amb l’obertura de la planta d’Abrera, no hi ha hagut noves aportacions d’aigua. “Excepte la dessalinitzadora del Prat del 2009, que va arribar tard després de l’enorme sequera del 2008, que és una reserva estratègica”. D’altres factors que apunta Martín respecte del descens del consum és la deslocalització de les indústries tèxtils que consumien grans quantitats d’aigua i les segones residències dels setanta i vuitanta, que ha fet que el consum es dispersi per tot el territori.

Una font de Barcelona.
Una font de Barcelona.

En el recorregut que Martín realitza pels 150 anys de vida d’Aigües de Barcelona sembla clar el paper determinant de l’operador privat per garantir el proveïment d’aigua a la ciutat. "L’administració té l’obligació de donar aquest servei, però per motius polítics, tècnics o pressupostaris no ho ha pogut fer i delega en un operador privat”. Però al llarg de 150 anys hi ha hagut intents de municipalitzar-lo, com ara. “Ha passat diverses vegades. No sé què passarà ara, però cal tenir en compte, a l’hora de prendre una decisió, factors de tipus tècnic i de prestació de servei, perquè es tracta d’un servei imprescindible, amb una sèrie d’operacions molt complexes”, adverteix.

Entre les fites d’aquesta secular companyia que destaca Martín, hi ha el seu paper als anys vuitanta del segle XIX, quan es crea l’Eixample, que porta a una proliferació d’empreses que ofereixen aigua. “Es produeix una mena de bombolla hidrològica”, però al cap d’uns anys van anar desapareixent i van quedar només les més potents, com la Societat General d’Aigua. De fet, el 1896, quan l’Ajuntament convoca el concurs municipal, es tracta de l’únic operador important que dona servei a la ciutat. “Va sobreviure perquè tenia capital d’empreses franceses i belgues amb molta experiència en el subministrament d’aigua i un gran bagatge tècnic que va saber integrar al territori i aprofitar els recursos, a més d’oferir modernitat, com un servei a pressió amb comptador únic a tot Espanya. Són empreses que ‘fabriquen’ aigua, i això era un avantatge respecte a altres de capital català”, assegura Martín.

El 1911 va ser l’any en què l’ajuntament va intentar municipalitzar l’empresa, comprant-la i pagant-la en 80 anys, però la situació política i financera ho va impedir. El 1929, durant la celebració de l’Exposició Internacional, es va visualitzar que la Societat General ja era l’únic operador possible. Aquesta empresa és la que va subministrar la tècnica i l’aigua per fer funcionar la Font Màgica, símbol de la mostra i de modernitat de la ciutat. “Va ser el triomf d’una guerra soterrada de més de tres dècades per fer-se amb el control de l’aigua”, explica Martín.

La Guerra Civil va ser un altre dels moments importants. Entre 1936 i 1939 la ciutat no es va quedar ni un sol moment sense aigua, cosa que sí va passar entre 1949 i 1953, quan es va viure una sequera extrema que va coincidir amb un creixement demogràfic de la ciutat que va col·lapsar el sistema. És llavors quan les autoritats demanen que la companyia ho solucioni i es construeix la primera planta d’aigua de superfície de l’Estat a Sant Joan Despí, model a seguir a Europa de gestió d’una aigua difícil de potabilitzar com era la del Llobregat. “No es va aconseguir treure’n l’olor i el sabor, però sí que fos apta per al consum”.

1978-1979 va ser un bienni molt difícil amb l’empresa a punt de fer fallida coincidint amb l’ascens a la presidència de Ricard Fornesa, que la va tirar endavant, recorda l’expert. Un altre moment important va ser el seu salt internacional, sobretot al mercat sud-americà. Mentre que l’última fita que ressalta l’historiador és el canvi d’accionariat del 2014, quan va passar dels bancs espanyols a capital francès. “En certa manera, va ser un retorn als seus orígens”.