Selecciona Edició
Connecta’t

Primavera Sound, la marató dels melòmans

El festival declara a Barcelona l’obertura de l’estiu musical

És com una cova d’Alí Babà, però en lloc de joies i riqueses producte del robatori, atresora els noms de centenars d’artistes, contractats amb més o menys dificultat i en molts casos deixant-se a l’empresa el valor dels luxes asiàtics més cars. És el Primavera Sound, que des de dimecres, jornada gratuïta de benvinguda al Fòrum, fins diumenge a la matinada ve a ser una mena d’estat de la nació musical. Amb aquest esdeveniment s’inicia la temporada de festivals de manera oficial, tot i que no és el primer festival a l’aire lliure, i com moltes de les activitats que tenen lloc a Barcelona no es podria entendre, ni probablement tampoc seria factible, sense l’aportació dels turistes que de passada o bé ex professo, s’apropen a la capital mediterrània per deixar-se captivar per l’encant de la música a l’aire lliure al costat del mar. Cursi? Potser, però també imbatible.

Espectadors durant un concert del Primavera Sound 2016.
Espectadors durant un concert del Primavera Sound 2016.

I aquesta variació musical s’ha anat perfilant com un dels arguments amb què el Primavera Sound vol sobreviure al seu propi èxit projectant-se més enllà dels gustos del col·lectiu indie que el va veure néixer i que va satisfer amb la seva existència. Per exemple, la música negra cada vegada hi té més presència, tot i que aquest any ha tingut el contratemps de veure anul·lada la presència de Frank Ocean, un dels seus indiscutibles caps de cartell i mostra de musculatura econòmica d’un festival que ja ha vist estrelles de la talla de Kendrick Lamar. Com a consol, encara que sigui una compensació menor, Solange, la germana de Beyoncé, deixarà constància de la seva elegància setinada, un rhythm and blues urbà de penombra marcat per la subtilesa. Per vies similars trobem Miguel, un altre aspirant al tron del setí urbà i Sampha, un anglès que ja ha col·laborat amb Kanye West o Drake, gemmes de la música negra contemporània. Si hi sumem Run The Jewell, tindrem un quartet d’estrelles de primer nivell pel que fa a interès artístic. La paraula rimada, tot i que amb menys subtilesa i més múscul, té en Kate Tempest, Skepta i els furibunds Sleaford Mods –explicats ja en dos documentals que mostra l’evolució i el creixement del duo en popularitat proletària– altres noms destacats.

Com en tots els festivals consolidats, la memòria és bàsica al Primavera. I és que és ben sabut que a mesura que l’edat passa per l’aficionat a la música, l’obertura de mires s’imposa en els seus gustos. El jove d’ahir sent curiositat, i en el cas de no haver nascut quan Van Morrison va gravar el seu Astral weeks, o de no haver-hi parat atenció a quan va editar Days like this als noranta, és conscient del seu talent i es beneficiarà que el rondinaire de Belfast vingui amb un concert complet, res de recuperacions d’àlbums essencials per qui vol viure a destemps el que no li va tocar viure per edat. Grace Jones serà una altra recuperació, aquesta en sentit estricte, mentre que altres veterans, com Front 242 o Swans, que viuen una enèsima i valenta joventut, completen els noms destacats d’una memòria que inclou també el pop de The Zombies, el punk de Descendents o The Damned o, en clau indie, els melòdics Teenage Fanclub.

Però on el Primavera és “el puto amo” dels festivals és en l’apartat internacional del que s’anomena música indie, avui música d’aficionats que freguen els quaranta. Per a ells el festival deixa anar la seva traca amb Arcade Fire (posthippisme festiu), The XX (electrònica pop crepuscular), Bon Iver (la sorprenent barreja entre folk sensible i autotune) o The Magnetic Fields (pop confessional). Si hi afegim !!! (Chk, Chk, Chk) i la seva festa ballable i nous noms, com els d’Angel Olsen (folk-rock), Whitney (només per escoltar la delícia pop de No woman val la pena un concert), tindrem un cartell molt atractiu. Sumem-hi un fascinant viatge al Brasil amb Seu Jorge fent Bowie en tropical, i Elza Soares, una octogenària que fa un tema sobre copular, Para fuder, amb absoluta credibilitat; la presència d’Aphex Twin (al Doctor Music Festival del 1997 va contracturar les cames i el cervell del públic) o Flying Lotus com a representants de l’escena electrònica i la complicitat de rigor amb el metal amb Slayer o Gojira, a més de desenes de noms, entre els quals hi ha tota l’electrònica del Primavera Bits al seu escenari de platja, un cartell no sorprenent però sí competent. No s’ha d’oblidar que un festival no contracta qui vol, sinó qui gira i vol.

L'accent local

D’acord, el públic va al Primavera Sound mogut pels grans noms internacionals, però l’escena local, tot i no gaudir dels horaris més nobles, no actua per al ciment. Aquest any té diversos noms d’interès, començant aquesta mateixa tarda, amb la seva jornada gratuïta de benvinguda al Fòrum, amb 7 Notas 7 Colores, recuperant temes d’Hecho es simple en el vintè aniversari d’aquest disc seminal del hip-hop espanyol, i d’Anímic, una banda ara tocada per l’electrònica, però sempre subtil en les seves propostes.

No cal oblidar la presència de Mishima, un grup que ideal per al festival, que presentarà el seu recent nou disc, Ara i res, en el que serà la seva estrena oficial. No cal oblidar una rara avis com Joan Pons, El Petit de Cal Eril, una proposta de folk-pop que mai és el que sembla, ja que amb una aparent ingenuïtat cola visions gens infantils.

No hi faltarà Rosalía, amb Refree, o el que és el mateix, un agermanament del flamenc amb la inquietud inclassificable del productor Raül Fernández, veritable estendard de l’escena musical espanyola i catalana. Parlant de barreges, els Hermanos Cubero són de l’Alcarria, tot i que viuen a Barcelona des de fa anys. Per la seva banda, Kepa Junkera no és ni de l’Alcarria ni viu a Barcelona ni fa folk manxec com els Cubero, més aviat és de Bilbao i toca la trikitixa, però junts protagonitzaran un concert d’impureses per bandúrries i txalapartes, genial fugida d’aquesta consideració nacionalista sobre la puresa de la música.

John Talabot és una altra de les apostes triomfals de l’escena local, oferint la seva proposta electrònica en dues sessions (una en format sessió i l’altra amb el seu nou projecte Talaboman). Per la seva banda, It’s Not Not farà el paper de supergrup local de hardcore posant en joc membres de bandes com The Unfinished Sympathy, Standstill i Tokyo Sex Destruction. Propostes més minoritàries, com el punk de Les Creuets, arrodoneixen la presència local al Fòrum d’un festival que no vol perdre ànima domèstica.

MÉS INFORMACIÓ