Selecciona Edició
Connecta’t

El registre de significats perduts

La modernització dels diccionaris sempre arracona sentits que havien estat ben bons

L'origen de la paraula culer, al camp del carrer Indústria.
L'origen de la paraula culer, al camp del carrer Indústria.

Ha acabat sent un tòpic la idea del diccionari com un notari de la realitat, que ha de reflectir els usos sincrònics de la llengua, allò que en cada moment es diu i podem qualificar de “natural”, en una tendència creixent a rebuf de les modes del llenguatge políticament correcte. En un article anterior (Novetats a ca l’IEC) havíem comentat de quina manera el diccionari normatiu havia afegit l’apunt d’obsolet a l’accepció tradicional (i despectiva) de mongòlic, en un esforç d’actualització de l’obra a la realitat que denota la voluntat de modernització de l’Acadèmia. I ja és un clàssic l’esmena del terme matrimoni arran dels canvis legislatius que han permès la unió entre persones del mateix sexe. El diccionari, doncs, no deixa de ser un selfie de la societat mateixa.

Ara bé, la successió de diccionaris, si entenguéssim aquestes obres com registres lèxics de cada moment, ens llega una evolució sincopada de la llengua, un escalat amb buits al mig que hem d’acabar omplint els que ens dediquem a això i regirem entre diccionaris d’edicions consecutives, atents al que sobra i al que falta. Però no aconseguim d’obtenir una imatge de l’evolució de la llengua, com si féssim girar un zoòtrop, en què la successió de dibuixos fixos ens dona una imatge en moviment, essent com és, cada diccionari, una foto estàtica d’un moment precís.

I en aquesta evolució sincopada sempre hi ha significats que es perden. Una societat prescindeix d’un sentit, el diccionari recull el canvi i l’omissió d’aquest sentit n’accelera la desaparició, com si el notari-diccionari estigués signant una acta de defunció. Ens hi trobem amb una paraula ben habitual com culer, coneguda per tothom per significar el seguidor del FC Barcelona (recollit pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) però no tant pel sentit registrat des del segle XVII i que Alcover, en el seu Diccionari català-valencià-balear (DCVB), defineix sota la pàtina de l’eufemisme: al DCVB, un culer és un sodomita.

Repassem el que sabem del terme culer referit al Barça. Diu la llegenda urbana, i n’hi ha documentació gràfica, que al camp del carrer de la Indústria, un dels primers terrenys de joc del club, els aficionats s’enfilaven al mur que delimitava el recinte, de manera que, des de fora, es veia una tirallonga de culs traient el cap cap al carrer. Diu la mateixa llegenda, així, que els aficionats rivals es van empescar un apel·latiu jocós d’etimologia òbvia (cul) per significar els seguidors del Barça, els culers, en una invenció que avui ens sembla divertida si no fos que, pel camí, hem perdut un significat, justament el propi de la foto fixa del moment i que donaria un altre sentit a la facècia de l’origen del terme.

Cal anar a Joan Coromines i el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana per trobar un apunt molt més versemblant que el blanquejat sodomita d’Alcover. Segons Coromines, culer seria l’equivalent del castellà maricón, això és, el terme més despectiu per referir l’homosexualitat masculina, una possibilitat que estaria avalada per l’entrada del mateix barbarisme maricón dins la llengua col·loquial, mancats com estem de fórmula equivalent que exerceixi de contenció. Ja en teníem, de fórmula equivalent, però el Barça la va manllevar. Si això fos així —i no qüestionarem aquí Coromines—, haurem de convenir que la intencionalitat amb què els rivals es burlaven dels aficionats del Barça era una de ben diferent que la presumpta dels culs, i més polèmica.

Tot això són conjectures, és clar, fruit de voler donar continuïtat a fotografies de la llengua sense l’ajuda del zoòtrop. Hauríem de disposar d’una mena de registre de significats perduts, un arxiu no del que es deia i ja no es diu, i per tant de paraules, sinó dels canvis que aquestes paraules van experimentant al llarg del temps. Altrament, el que en un moment queda com obsolet, amb el pas dels anys, sembla senzillament que no hagi passat.