L’èxit esgotador de Luis Enrique al Barça
Els nou títols sobre tretze avalen l'obra de Lucho amb l'equip blaugrana
Luis Enrique se'n va del Barça com un campió, guanyador de nou títols de tretze, un currículum que el situa a l'altura de dues de les principals celebritats del club, com són Johan Cruyff i Pep Guardiola. Ningú ho diria si es té en compte el relat mediàtic i l'impacte futbolístic que ha tingut Lucho. De vegades se l'ha tractat fins i tot com si fos un funcionari del trident que formen Messi, Luis Suárez i Neymar. Passa que Luis Enrique no té memòria ni vol ser recordat, els seus pocs amics periodistes saben que no li trauran mai una notícia perquè llavors deixarien de ser amics seus, i no li ha interessat mai la propaganda, i encara menys els homenatges i els premis, ni tan sols els de la UEFA o la FIFA. De vegades sembla un home de vells costums que només vol ser esclau d'ell mateix: “He vingut a guanyar títols i si no ho fas, vindrà algú altre”, afirmava. “Així funciona el Barça”.
No ha estat mai carismàtic ni populista, tampoc ha jugat amb les emocions, sinó que s'ha remès a la competitivitat i a l'ambició com a valors, una declaració d'intencions que no admet transicions, tampoc pausa i temps, només vertigen i exigència des de l'inici, quan el va presentar el llavors director esportiu del Barcelona, Andoni Zubizarreta. “Luis Enrique coneixia la idea i s'atrevia a desenvolupar-la; coneixia les llegendes del Barça i s'atrevia a desafiar-les; ho sabia tot sobre els jugadors blaugrana; i disposava d'un equip de treball que el complementava a la perfecció. I sabia igualment quina era la dimensió del repte i tenia l'energia que necessitàvem. I s'hi va atrevir”, sosté ara i va argumentar llavors qui va ser l'últim ideòleg futbolístic blaugrana, fil conductor amb Txiki Begiristain de la història victoriosa del Barça.
A Zubi el va destituir sense venir al cas el president Josep Maria Bartomeu el gener del 2015, quan Luis Enrique va conèixer Messi de debò, en una jornada de rotacions a Anoeta. Lucho va perdre Zubizarreta sense saber per què i es va amistar amb el 10. El pacte va revitalitzar l'equip fins al punt que Bartomeu va poder guanyar les eleccions després de la renúncia del seu amic Sandro Rosell. La trajectòria barcelonista va ser tan grandiloqüent que va resultar impossible mantenir-la: triplet la primera temporada, doblet la segona i la Copa la tercera, tancada al Calderón. Les victòries han anat disminuint en la mateixa proporció que decreixia la força contagiosa de Luis Enrique. El Barça s'ha apagat al ritme de Lucho, fins que ha quedat tan esgotat com Guardiola. Encara que amb un llegat diferent, tots dos han deixat l'equip al mateix punt: cal muntar un equip que faci feliç Messi.
“Jo hauria fet el mateix”, respon Guardiola quan se li demana que valori el pas del seu amic Luis Enrique pel Barça. Messi es carrega els rivals i esgota els seus entrenadors perquè només li val la victòria a la Copa, la Lliga i la Champions. No és que el 10 i el seu equip s'oposessin a la continuïtat del tècnic; tot el contrari si es fa cas de Piqué: “Ha acabat conquistant tota la plantilla”. A l'asturià, no obstant això, se li han acabat les piles per seguir evolucionant l'estil blaugrana, gestionar el grup i aguantar la premsa, per més que el seu nom hagi estat corejat últimament al Camp Nou. “Si hi ha gent que té fòbia de les serps, ell té al·lèrgia als periodistes. Tenia comptades totes les conferències de premsa que li tocarien abans de cada temporada”, relata una persona de confiança que apagava la televisió quan veia que interpel·laven Lucho.
Sovint va sospitar que es fumejava més que preguntava al voltant d'una obra que només compartia amb un staff que ara ha alliberat totalment perquè pugui entrenar el Celta. No sempre ha resultat fàcil congeniar els seus interessos amb els del Barça. No és que fos tossut, ja que fins i tot permetia que un equip de 12 persones de Barça TV gravés un entrenament sencer al mes perquè poguessin utilitzar les imatges per als seus programes setmanals, sinó que no acceptava imposicions i podia rondinar si, per exemple, se'l convidava a no parlar dels àrbitres per decisió de la junta de Bartomeu. Igual que els futbolistes, els professionals i els treballadors del club finalment es van acostumar tant a la manera de ser de Lucho que la majoria coincideix avui a afirmar: “El trobarem a faltar a la Ciutat Esportiva i al Camp Nou”.
Luis Enrique coneixia la idea i s’atrevia a desenvolupar-la; coneixia les llegendes del Barça i s’atrevia a desafiar-les Andoni Zubizarreta
Encara que fos brusc, desconfiat i fins i tot desagradable a la sala de premsa, propens a obrir fronts innecessaris per a la institució, partidari del blanc i negre, mai del gris, al Barça se'l respectava perquè no tenia malícia, anava de cara, era noble, tenaç, honest i molt treballador, digne representant de la cultura de l'esforç, conseqüent amb la seva manera de viure i de gaudir, sempre pendent de la bicicleta, del triatló, participant fins i tot de la Marathon des Sabres. Segur que ara recuperarà la seva condició d'ironman assistit per una família que ha passat els seus mals moments, sobretot quan als seus fills els retreien a l'escola que el seu pare s'hagués barallat amb Messi. Lucho es cuida i cuida dels seus, familiar com és, tan interessat en l'educació de les seves filles i fill que fins i tot els va apuntar al mètode d'ensenyament Kumon.
No és fàcil desxifrar Luis Enrique. En una entrevista concedida al diari Sport, Ramoncín va arribar a dir que a Madrid li deien Forrest Gump perquè “no li agradava a la gent”. Potser no és casual que en el seu moment afirmés que no es reconeixia com a madridista després de 14 anys de militància culer com a jugador i com a tècnic, tres al Barça B. Ningú ho diria si es tenen en compte les últimes les seves tres temporades al Camp Nou. Més que l'entrenador del Barça, Lucho ha estat l'entrenador del primer equip, a vegades fins i tot només d'11 titulars, poc avesat a comptar amb el planter, tot i que han debutat 16 promeses i s'han consolidat Sergi Roberto i Rafinha. El seu mèrit principal ha estat portar fins al cim del món una plantilla que havia tocat fons quan va perdre la Lliga en l'últim partit contra l'Atlètic al Camp Nou.
Luis Enrique ha acabat conquistant tota la plantilla Gerard Piqué
A Luis Enrique se l'admira perquè va aixecar un equip mort amb decisions transcendents, com el fitxatge de Luis Suárez, obsessionat com estava amb el gol, quan per acontentar Messi es pensava a incorporar Agüero. Avui Suárez i Messi són amics íntims i el Barça ha protagonitzat una etapa rica en triomfs: 9. L'herència que deixa Lucho, l'evolució o involució de l'ADN blaugrana, el lideratge amb el 10 i sense, són debats que no li interessen, ostatge com ha estat de la victòria. El problema és que ja no li valia amb els gols que marcava el seu equip, sinó que el condicionaven els que encaixava, perquè l'equip ja no pressionava ni corria tant, va deixar de ser imprevisible i necessita recuperar les ganes. “Els jugadors noten quan et relaxes”, recorda, exigent com és. “A tots, a mi i als jugadors, ens anirà bé parar, deixar-ho”, insisteix Luis Enrique.
El repte per a qualsevol entrenador, com quan van marxar Rijkaard, Guardiola, Tito Vilanova i Tata Martino, sembla ser sempre el mateix: que Messi somrigui. Així de senzill i així de complicat perquè l'expressivitat del 10 depèn sempre de qui el faci riure o plorar, guanyar o perdre, ser o no ser, una qüestió molt pròpia del Barça. Avui a Messi se'l veu pensatiu i per treure'l del dubte cal estar molt despert i no esgotat, com ha acabat Luis Enrique.
Sobre la firma
