Selecciona Edició
Connecta’t

L’últim i emocionat ‘Al vent’ de Raimon

El cantautor s'acomiada definitivament dels escenaris en un Palau de la Música ple d'emoció desbordada

Raimon, en el seu comiat aquest diumenge al Palau de la Música.
Raimon, en el seu comiat aquest diumenge al Palau de la Música.

S'havia anunciat amb mesos d'antelació. Tothom sabia que quan passessin alguns minuts de les deu de la nit, en la recta final del seu concert, Raimon entonaria ("Em fa cosa... però ho he de fer: acabar com vaig començar") l'últim Al vent de la seva carrera. Saber-ho, com va quedar clar, no suposa poder contenir les emocions. Al Palau de la Música de Barcelona l'emoció es podia tallar amb una fulla d'afaitar. S'havia contingut la respiració i les parpelles es pressionaven per evitar aquella llàgrima furtiva (que tampoc hauria desentonat). Si cada crit de la tornada d'aquella primera cançó havia estat sempre un sotrac compartit, aquesta nit es va convertir en una punyent fuetada. La realitat feia mal.

Raimon s'estava acomiadant definitivament dels escenaris. I a la seva boca, la paraula definitivament sona a definitivament, sense més accepcions. I ho feia en una forma física que ja voldrien tenir molts cantants joves: els seus aguts segueixen estant on sempre havien estat, sense trencar-se (o trencant-se quan l'ocasió ho exigeix) i els seus mitjos-baixos encara són convincents, propers. I això afegia encara més dolor al comiat.

La tanda de bisos, senzillament imponent, va concloure amb Jo vinc d’un silenci, puntuada amb crits discrets d’“independència”, que van callar ràpidament pels primers acords de Diguem no

L'últim concert de Raimon, amb la llum encara entrant per les finestres, ha transcorregut, com no podia ser d'una altra manera, amb aquest sentiment d'emoció desbordada inundant un Palau ple a vessar (com ho estava en els 11 recitals de comiat que el van precedir). El cantautor de Xàtiva no havia preparat res especial per a l'ocasió, la discreció sempre ha estat un dels seus lemes i també ho va ser en l'adeu. Un adeu sense focs artificials ni paraules buides.

La vetllada va començar amb un aire d'esperança, de continuïtat, amb el cor infantil de l'Orfeó Català en negre i vermell desprenent entusiasme.

Jo vinc d'un silenci i D'un temps, d'un país van sonar eufòriques en aquelles veus blanques. Encara amb el cor damunt de l'escenari, la presidenta del Palau va obsequiar el cantautor amb un fragment d'una de les vidrieres del recinte, on, incloent-hi aquest últim concert, haurà actuat en 56 ocasions. Raimon aplaudint el cor, aplaudint el públic, va ser rebut per un Palau dempeus. "Estic agraït a tots els que han vingut des del primer dia. Si arribo a saber que vindria tanta gent no me'n vaig", va fer broma abans d'iniciar l'última vetllada amb A l'estiu quan són les cinc.

Camisa vermella, pantalons foscos, l'entranyable cadira a un costat, la guitarra a l'altre, el seu quartet habitual. Durant dues hores Raimon va anar viatjant per última vegada pels meandres de la seva història personal; en realitat, de la memòria col·lectiva de tot un poble.

Va arribar fins a les seves primeres composicions, La nit o Som ("la vaig compondre fa dos o tres segles") i d'aquí a I nosaltres amb ells, inèdita en disc. I van tornar a sonar moltes d'aquestes cançons que, a partir d'ara, ens faltaran (per sort sempre quedaran les gravacions). De l'esquinçament d'Indesinenter, acompanyada per tot el públic, Al meu país la pluja o Quan jo vaig nàixer, a la poesia de Veles e vents, He mirat aquesta terra o Petita cançó de la teva mort. Del cinisme d'Elogi dels diners (cinisme d'Anselm Turmeda però "de molta actualitat") a la carícia amorosa de la seva última composició, Napolitana per a tu. De la guitarra esquinçada amb ràbia de 18 de maig a la Vila al ritme contagiós de Bella de vós so enamorós o l'entranyable puny tancat de Com un puny amb el qual va acabar oficialment el concert. Es va equivocar amb el temps d'un tema d'Ausiàs March i el públic el va tranquil·litzar amb una calorosa ovació. Va recordar amb el mateix i profund sentiment tant el País Basc o la clandestinitat com Espriu, Miró o Víctor Jara. I va tornar a ser, una vegada més, aquest Raimon que destil·la sinceritat, poètica, musical i interpretativa.

Va acabar, com ja és habitual, aplaudint el seu públic i una tanda de bisos senzillament aclaparadora que va concloure amb Jo vinc d'un silenci, puntuada amb crits discrets d'"independència", que van callar ràpidament amb els primers concordes d'un Diguem no corejat al límit d'un sentiment colpidor.

I va esclatar l'últim Al vent, com un volcà d'emocions retrobades.

"Fins aquí he arribat. Estic molt agraït a tots els que ho heu fet possible".

Fins sempre.