Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sobre un daltabaix

Si els barons del PSOE tinguessin sentit de la realitat, haurien detectat la fatiga i el malestar de la militància socialista

Pedro Sánchez celebra la seva victòria en les primàries del PSOE.
Pedro Sánchez celebra la seva victòria en les primàries del PSOE.

Ho han intentat tot: des del cultiu de la por (si guanya Sánchez, serà la fi del PSOE) fins al xantatge emocionalpatriòtic (cal votar Díaz “pel bé d’Espanya”); des del menyspreu (“el problema ets tu, Pedro”) fins al victimisme (que el senador de Compromís Carles Mulet titllés l’andalusa de “fàstic de senyora” era gairebé un crim, que ella hagués considerat Compromís “l’esquerra inútil”, una minúcia). Però els va fallar un petit detall: el sentit de la realitat.

Si n’haguessin tingut, potser haurien pogut detectar que bona part dels militants socialistes estaven cansats, farts i emprenyats davant d’uns mandarinats que es remunten a fa quatre dècades; davant d’uns barons del tipus de Rodríguez Ibarra o José Bono que, després d’haver regit els seus feus durant més de trenta anys, segueixen creient-se ungits per dictar a la gent què ha de pensar i què ha de votar; davant d’uns apparàtxiks disposats a tot abans que haver de renunciar a la seva bicoca. Amb l’ajuda d’aquest sentit de la realitat potser hauria estat més fàcil prendre-li la mida efectiva al malestar de les bases i als límits del poder de l’aparell: si estan en joc les garrofes, potser no queda més remei que avalar públicament la candidata oficialista...; però després, en el secret del vot, es prenen la revenja fent costat al díscol.

El sentit de la realitat també hauria d’haver alertat que les humiliacions infligides al PSC en aquests vuit mesos no serien innòcues ni tampoc quedarien impunes. Primer, l’indici d’excloure els socialistes catalans de les primàries, com a càstig per haver mantingut el no a Rajoy. Després, la decisió unilateral de Ferraz, en plena interinitat, de revisar el protocol de relació. Després, l’exigència a Miquel Iceta d’una neutralitat que la gestora es passava pel forro i, per acabar-ho d’adobar, el deure de peregrinar a Canosa (és a dir, a Sevilla) per retre homenatge a la sultana Díaz. Més tard, la insultant al·lusió de Zapatero als prejudicis contra Susana a Catalunya “perquè és dona i andalusa”. En fi, l’ominós advertiment que, si Sánchez guanyava gràcies al PSC, la seva victòria no seria legítima... En aquestes condicions, algú (a part d’Antonio Balmón) es pot estranyar que el 82% dels vots del socialisme català fossin per a Pedro Sánchez i només l’11,8% per a la presidenta de la Junta? Déu meu, quina incapacitat per gestionar els sentiments d’un grup humà!

Entre tots els errors que jalonen la ruta de l’establishment socialista cap al monumental fracàs del diumenge 21 de maig, potser el més gran va ser el comportament estret de mires i miop de la comissió gestora i dels seus “savis de Sió”. Avui hi ha pocs dubtes que si, després de la negra jornada de l’1 d'octubre, l’equip de Javier Fernández hagués convocat primàries i congrés extraordinari en els terminis mínims previstos pels Estatuts del PSOE, de Pedro Sánchez no se n’haurien tingut més notícies.

Però van preferir instal·lar-se a Ferraz per a tot un curs, i atemorir el PSC, i desbrossar-li el camí a la princesa hereva, de manera que la seva ascensió a Madrid fos un passeig triomfal. No obstant això, qui tot ho vol, tot ho perd, i menysprear l’adversari és sempre un error, i creure’s en possessió de la veritat causa ceguesa... En fi, que Sánchez va guanyar, i un munt de pròcers, notables i referents intel·lectuals han sortit de l’envit carbonitzats.

Però no cal patir per ells: renaixeran de les seves cendres. De fet, des de fa unes setmanes –quan van intuir la possibilitat que Sánchez guanyés– ja van començar a desqualificar la fórmula mateixa de les primàries: que si són un invent americà inadequat en la política europea; que si afavoreixen radicals com Trump o Benoît Hamon; que si la democràcia directa és populista i demagògica per definició... Són, més o menys, els mateixos que fa temps que carreguen contra els referèndums per reduccionistes, divisius... i, principalment, perquè el sobiranisme català en reclama un.

És d’esperar que, per defensar millor l’ordre, l’estabilitat i l’statu quo, qualsevol dia d’aquests propugnaran el sufragi censatari i l’encasellament, com en temps de Cánovas i Sagasta. Pel que fa al caciquisme, no cal que el reivindiquin. Ja ho han fet.

JOAN B. CULLA i CLARÀ és historiador.