Selecciona Edició
Connecta’t

Els corsaris del segle XXI

Acadèmics i experts de l'ONU denuncien el descontrol de la privatització dels exèrcits i “les noves formes de mercenarisme”

Agents armats de l'empresa de seguretat Blackwater Worldwide a Najaf (Iraq) el 2004.
Agents armats de l'empresa de seguretat Blackwater Worldwide a Najaf (Iraq) el 2004.

El coronel de l'Exèrcit espanyol Mario Laborie, veterà en missions a Bòsnia i l'Afganistan, assegura des de la seva experiència que “on no arriba l'Estat, sempre hi ha algú que ocupa el buit”. Els mercenaris i els pirates continuen existint, solcant per diners mars i terres sense llei, però avui el gran problema legal, el gran buit, són “els nous corsaris”, com es va autodenominar Erik Price, fundador del gegant de seguretat privada Blackwater. Són “els corsaris del segle XXI”, afirma José Luis Gómez del Prado, exmembre del Grup de Treball de l'ONU sobre l'ús de mercenaris, perquè, a diferència dels mercenaris, actuen “amb la patent de cors, la patent d'un govern contra les naus de l’enemic”, segons definició del DIEC. La situació actual pot ser més complexa “perquè els Estats no responen per les accions dels seus corsaris, abans sí”, afegeix Carlos López, investigador de l'escola diplomàtica de Barcelona CEI.

El CEI va organitzar l'abril passat un seminari per analitzar “les noves formes de mercenarisme”. Helena Torroja, directora acadèmica del CEI i conductora de la trobada, va ressaltar que són noves formes de mercenaris perquè ara no només són individus que es mouen per interessos pecuniaris, com encara apunta el dret internacional. La Convenció internacional de l'ONU contra l'ús de mercenaris, del 1989, estableix que un mercenari és “tota persona que pren part en hostilitats, animada essencialment pel desig d'obtenir un profit personal i a les quals se'ls fa efectivament la promesa, per part d'una part del conflicte o en nom d'aquesta, d'una retribució material considerablement superior a la promesa o abonada als combatents de grau i funcions similars a les forces armades”. Els experts convocats pel CEI van coincidir que aquesta definició és caduca perquè ara ja no es tracta d'individus sense escrúpols, sinó de corporacions amb la seva plantilla d'empleats que guanyen contractes públics com qui s'adjudica un concurs per proveir d'ambulàncies un hospital.

El problema ha evolucionat cap a “una privatització de les forces armades”. “Les empreses privades poden ser més costoses econòmicament que un exèrcit regular, però t'estalvies el cost polític”, va sentenciar Patricia Arias, membre del Grup de Treball de l'ONU sobre mercenaris. Les prediccions de l'expert de l'ONU Anton Katz el 2013 apuntaven que els ingressos de les empreses de seguretat i defensa privada creixien un 7,4% anualment i que el 2016 assolirien un negoci global de 244.000 milions de dòlars. La xifra pot ser encara més alta: el Departament de Migració i Afers Interiors de la Comissió Europea calcula que la seguretat privada només a Europa genera una facturació de 200.000 milions d'euros. A tot arreu on no arriba l'Estat, hi arriba el seu braç privat, van coincidir els participants. Laborie va recordar unes paraules del 2012 de Vladímir Putin, aleshores primer ministre rus, amb les quals va defensar la legalitat d'enviar companyies de seguretat privada a Síria “com una eina per implementar els interessos nacionals sense la participació directa de l'Estat”. Laborie va aportar proves de la presència d'agents amb armament pesant a Síria de l'empresa Slavonic Corps, però també de l'existència d'empreses d'intervenció militar privades d'Àsia Central que operen per a Al-Qaida.

61 empreses espanyoles

Hi ha divisió en l'àmbit acadèmic i polític a l'hora de denominar i identificar aquestes empreses. El terme més estès i comú als informes internacionals és empresa militar de seguretat privada (EMSP). Laborie i Gómez del Prado consideren que és més precís referir-s'hi com a contractistes, la denominació habitual en l'Administració. López confirma que és complex elaborar una normativa perquè “moltes d'aquestes empreses s'escuden en funcions de seguretat privada. És difícil distingir entre seguretat i militar". El seminari del CEI va ser escenari de la presentació de ShockMonitor, un projecte de l'Institut Internacional per a l'Acció No Violenta (NOVACT) que radiografia 800 empreses, EMSP –representen el 74% del total– i altres societats vinculades al sector. NOVACT ha documentat 200 vulneracions de la llei i dels drets humans. El 84% de les infraccions atempten contra la integritat física o psíquica i un 41%, contra drets civils i polítics, tot i que les que es produeixen en situació de conflicte armat són la minoria: els civils morts per Blackwater a l'Iraq, els interrogatoris per part de contractistes privats a la presó d'Abu Ghraib o els trets contra periodistes a Cisjordània per part de l'EMSP Avidar existeixen, però no són el més abundant. Daza va subratllar que els indicadors que empitjoren greument són les acciones violentes en el control de la migració i els refugiats. A la llista de ShockMonitor hi ha 61 empreses espanyoles registrades i només una entre les 50 més grans del món, Prosegur. Per part de les espanyoles, NOVACT només registra un incident entre els 200 identificats, la infracció de condicions laborals d'agents de seguretat de Prosegur a l'Índia i al Perú, segons va relatar Daza.

NOVACT estima que un 86% de la facturació d'aquestes societats és amb l'Estat. La contractació per part d'organismes internacionals, com l'ONU o la UE, també creix. Pere Ortega, president del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, va citar Indra com una de les empreses que es contracten per participar en la vigilància de migració del sistema Frontex de la UE.

López va descriure que el dret internacional estableix la possibilitat de perseguir delictes comesos per empreses amb “atribucions de poder públic”. La dificultat rau en el fet que la norma general no concreta com es materialitza aquesta atribució i depèn de la interpretació que cada país fa de “l'atribució, l'ordre i el control de grups privats per part de l'Estat. Els estats rebutgen tenir un control, potser coordinen però diuen que no en tenen el control efectiu”, explica López.

Rebecca DeWinter-Schmidt, directora del programa de Drets Humans en l'Economia del Washington College, va enumerar els codis més evolucionats per fer seguiment de les EMSP, com certificats de qualitat o la Declaració de Mont-real del 2008, subscrita per 54 governs. DeWinter-Schmidt va confirmar que l'aplicació real del codi de Mont-real és molt limitada i que els certificats ètics tenen poc recorregut. Un dels més rellevants, l'ICOC, té 700 empreses adherides, però només tres han sol·licitat el certificat i només una l'ha obtingut.