Selecciona Edició
Connecta’t

Bowie, ‘Catalan oddity’

Tres vegades va estar l’artista a Catalunya, la quarta ho fa des del DHUB. Pot la mostra deixar més petja d’ell que la que ha quedat en la música d’aquí?

L'exposició de David Bowie.
L'exposició de David Bowie.

El discurs oficial de Barcelona ha estat darrerament monolític: la capital catalana és una ciutat moderna, cosmopolita, oberta i dinàmica. Tot i això, resulta que l’ídol musical de la ciutat és un senyor amb armilla, rude, amb aires de camioner honest, o bé uns respectables septuagenaris que practiquen des de fa 50 anys un estil tan aposentat i històric com el rhythm and blues. Sí, a Barcelona, ciutat bastant mitòmana, i per extensió a Catalunya, Springsteen i els Stones estan molt per sobre en influència i predicament que David Bowie, artista molt admirat que, tot i això, només va actuar tres cops a Catalunya deixant una petjada en l’àmbit musical català més aviat modesta. Com és això? A què es deu que fins i tot Madrid, amb la seva Movida, hagi acusat més l’impacte de Bowie amb formacions com Alaska y Dinarama i Radio Futura, o fins i tot que a Saragossa hagi aparegut un Bunbury que beu tant de Jim Morrison com de Bowie? La capital del disseny sembla haver oblidat l’artista que més bé va dissenyar la figura d’artista total del segle XX.

Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, nega la major: “Jo crec que la petjada de Bowie sí que és present. És veritat que s’han gravat poques versions de l’artista en català, i que les seves cançons no han sovintejat als repertoris de bandes d’aquí, en tot cas ho haurien fet Sopa de Cabra o Mazoni, però artistes com Els Pets, el mateix Mazoni, Love Of Lesbian o Sidonie, per citar-ne alguns, han declarat sentir-se influenciats per Bowie, i fins i tot Adrià Puntí va gravar de motu proprio unes versions de l’artista britànic quan es va assabentar de la seva mort. Potser no hagi estat una petjada a l’altura de la importància de Bowie com a artista, però negar-la seria un error. Bowie sí que ha deixat un llegat a Catalunya”, defensa.

"Quan aquí es van donar les condicions sociopolítiques perquè la petjada de Bowie fos profunda ja era tard”, creu Carabén

Axel Pi és el bateria de Sidonie, i es va posar en contacte amb Marc Ros, guitarra i cantant del grup, responent a un anunci on se sol·licitava un bateria amb influències de Bowie. “Ho vaig veure”, recorda Axel, “vaig respondre i aquí estem molts anys més tard. Es pot dir que gràcies a Bowie existeix Sidonie”, afirma el músic. Però on són les influències de Bowie a Sidonie? “Hauria de respondre que fonamentalment en la forma de concebre una carrera artística, en no repetir-nos, oferir canvis constants i explorar nous territoris. És cert que en l’àmbit estrictament musical, melòdic, rítmic i textual, les nostres influències ja es reparteixen amb més artistes —Beatles, Beach Boys, Kinks, Stones, Syd Barrett—, però tenim en Bowie un referent indiscutible”. Tot i això, Axel reconeix que, tret d’alguns casos aïllats com el seu o el de Jaume Pla (Mazoni), és difícil trobar una petjada com la que Bowie ha deixat a la música anglosaxona.

Ramón Faura és arquitecte i músic, i com a part dels Azucarillo Kings va gravar una versió rumbera de l’Space Oddity al primer disc del grup. Per a ell, resulta incontestable que a la ciutat de la modernitat la influència de Bowie no ha estat gens significativa, “tot i que quan va morir vaig veure molta gent trista i commocionada”, recorda. Segons la seva anàlisi, “l’escena musical barcelonina sempre ha estat molt segmentada i no han existit vasos comunicants entre les diverses àrees estilístiques: els mods no tenien contacte amb les avantguardes, ni aquestes amb el rock, ni el rock amb el soul o l’escena de ball... Així, un personatge tan transversal com Bowie era difícil que quallés, perquè, per als experimentals, era comercial després de l’època de Berlín; per als mods, tot i que Bowie va ser mod, era un artista del qual desconfiaven; per als rockers era poc autèntic, sempre sota sospita perquè es disfressava; per als indiesdels anys noranta ja era una mena de superdinosaure; per al rock català, que era agrorock, tot el que s’apartava del món machote dels Stones estava fora de l’esquema, i la gent del teatre no el considerava, ja que creien que no era un actor de veritat. Recordo que quan el vaig descobrir al Batxillerat, al BUP, a finals dels vuitanta, una amiga em va dir que ja no molava, que no era guai ni transgressor. La qüestió és que Bowie sempre ha estat fora de joc, un sospitós”.

Preguntat per si l’ethos català pot afavorir o anar en contra d’una figura com la de Bowie, Faura s’inclina per la segona opció: “Si els catalans tinguéssim una poètica, aquesta seria la de l’austeritat, i Bowie va ser justament el contrari. Per als catalans sempre hi ha un excés de forma i de significat. Aquí som de la torrada amb tomàquet, la modèstia i Guardiola, i les coses tan accentuades, marcades i poc essencials estan permanentment sota sospita, no ens agraden. L’únic artista que he vist cantar amb leotards ha estat Pau Riba. És una qüestió de tarannà”. Rematant la seva argumentació, Faura apunta: “A més, no tenim una tradició que s’alimenta a si mateixa. Vivim de la importació de models: als seixanta els Sírex miraven els Beatles; als setanta eren King Crimson i Zappa els referents; als vuitanta, no era la Mirasol sinó els Pistols, i als noranta, els Pavement o els Sonic Youth. Amb les seves mutacions, Bowie tornava a quedar sempre fora del punt de mira”, conclou.

Alicia Rodríguez ha esta l’organitzadora de les dues iniciatives que sota el nom The Stars Look Very Diferent Today van reunir dos anys seguits a Razzmatazz multitud d’artistes catalans fent versions de Bowie com a homenatge a la seva figura. Segons ella, caldria diferenciar el respecte i l’admiració que es professa a Bowie de la seva influència artística, que considera petita: “Puc assegurar que la petjada emocional de Bowie als nostres músics ha estat immensa, cada any hem hagut de deixar bandes fora del cartell davant la impossibilitat que tothom pogués actuar en els homenatges, i l’interès per la seva figura i obra és enorme. Ara bé, en ciutats com Madrid, gràcies a la Movida, l’impacte de Bowie sí que ha estat més notable, potser perquè la fortuna comercial d’Alaska y Dinarama o Radio Futura han fet més evident aquesta influència. A Barcelona i Catalunya, les bandes tenen uns altres imaginaris —cançó protesta, rock laietà, rock català—, que han dificultat que aquesta influència els arribés amb més claredat. Però si a Madrid la influència de Bowie ha estat musicalment més marcada, a Barcelona ha pesat més el Bowie que va més enllà de l’aspecte purament musical, com per exemple la seva influència per entendre una carrera artística com una evolució, o fer servir diferents disciplines artístiques en la seva obra. I no hi ha dubte que, tret d’excepcions com Elefantes o Sidonie, l’artifici no s’avé massa amb la personalitat del músic català”, afirma.

David Bowie
David Bowie

Joan Luna, cap de redacció de la revista Mondo Sonoro, abunda en l’escassa petjada de Bowie a Catalunya, on, segons el seu parer, només els primers Elefantes tenien una influència notable de Bowie. Per a ell, Sidonie en seria un altre exemple, però sempre més vinculat a l’estètica i conducció de la seva carrera que no com a influència musical directa, on veu més clares “fonts essencials com The Beatles o les guitarres T Rex”. Sobre aquesta escassa petjada, Luna creu que un argument han estat els concerts: “A diferència de Springsteen o els Stones, la presència de Bowie en concert a Catalunya ha estat escassa, tot just tres gires, dos a Barcelona i una al Doctor Music Festival. Vulguis que no, l’impacte d’un artista així es multiplica amb les seves presències, i Bowie no ha estat un visitant freqüent”.

Mishima van gravar una versió de Bowie, Heroes, per a la Marató de TV3 del 2009. El seu líder, David Carabén, fa servir arguments sociopolítics per explicar la petjada petita de Bowie a Catalunya, que ell reduiria al DJ i músic Sideral (mite del Nitsa i del primer indiebarceloní), i a Adrià Puntí, més per la seva actitud que per raons estrictament musicals: “Perquè el pop es desenvolupi obertament cal una societat democràtica parlamentària assentada, amb alternança raonable en el poder de les dretes i esquerres, i premsa lliure. És llavors, quan el debat no es troba entre la revolució o el feixisme, quan les classes mitjanes poden tenir espai i estabilitat, que el pop, una expressió seva, por establir-se. Pot ser provocador en formes i costums, però no planteja un discurs obertament polític, de compromís, com ho poden fer els cantautors. És per això que la Movida apareix quan la Història ha acabat, quan els dolents han mort i el debat no és el tipus de sistema polític, sinó com he de pentinar-me o com he de viure la meva sexualitat. L’esmena a la societat, tot i ser política, perquè tot ho és, no deixa de ser fonamentalment cosmètica. I vull ser entès: no és que la identitat sexual sigui una nimietat o no tingui càrrega política, és que la lluita per ella apareix quan la llibertat s’ha aconseguit”.

La línia de pensament de Carabén suggereix que quan aquestes condicions es van donar a Catalunya ja era massa tard perquè la petjada de Bowie fos profunda, ja eren ben entrats els anys vuitanta “i el que va arribar a inicis dels noranta va ser el brit-pop, Suede, un grup incomprensible sense Bowie que, a la vegada, com tot el brit-pop, eren més innocus que el mateix Bowie, un artista que no era ordinari, que va ser extraordinari perquè va portar la teatralitat a l’escenari. Òbviament, tenia càrrega política, però no com l’entendria un cantautor dels nostres”. El rebló, segons Carabén, ha estat que “som un país sexualment purità, i Bowie sempre va ser ambigu”.

David Bowie soc jo

Entres a l’espai i tot sembla acompanyar, no tant per veure el món de David Bowie com per sentir-se una mena d’aprenent de Bowie. Almenys durant l’estona que dura una tranquil·la visita a l’exposició. T’ho posen fàcil: just a l’entrada et diuen que Bowie ens va ensenyar a ser allò que volíem i, més endavant, en una pantalla on opinen sobre l’artista, el productor Tony Visconti afirma que treballar amb ell no era gens complicat, que no transmetia cap mena de pressió i, que tot i així, al final d’una jornada de gravació i gràcies a les seves grans idees i al treball previ que duia a l’estudi, es tenia entre les mans material de gran qualitat, gens mediocre.

És clar, sentir-se David Bowie no és ser David Bowie, però l’exposició David Bowie Is no sembla pretendre que tothom surti amb un talent que no tenia en entrar sinó, com s’indica en un panell, que “ens puguem apropiar de la seva feina”. Ho aconsegueix amb mètodes d’exposició convencional; és a dir, mostrant tota una sèrie d’objectes que van donar sentit a la vida de l’artista. I aquí tenim la gran diferència entre Bowie i la resta de músics. On trobaríem instruments, entrades, fotos i partitures, fetitxes d’un món tancat, trobem vestuari, maquillatge, literatura, ciència-ficció, teatre, cine, disseny i arquitectura, amb noms com Ballard, Burroughs, Greta Garbo, Twiggy, Kansai Yamamoto, Orwell, Kubrick i desenes de creadors que o bé el van influir o bé van ser influïts per ell.

I és que Bowie és un mite perquè la seva obra és transversal a les arts, d’una altra manera no hauria superat els sots artístics naturals a una carrera tan llarga i poc productiva durant llargs períodes. Per als mitòmans, una sala que reprodueix un estudi de gravació amb sons del mateix Bowie treballant, i la lletra manuscrita de Rock’n’Roll Suicide, escrita als estudis Trident, els portarà amb les hurís de la màgia creativa.

Però potser el millor de l’exposició és una aparent ximpleria: l’audioguia. Un dels reptes de la mostra és transmetre la sensació de moviment que guià la vida de Bowie, un home sense foto fixa, a través d’objectes estàtics com ara fotografies, joguines, vestits i discos. Com que l’audioguia detecta la posició de l’usuari al lloc de l’exposició, si les freqüències ho permeten —normalment ho fan—, el so va canviant adequant-se a la sala visitada, de manera que sense esforços, de forma fàcil, com diu Visconti que treballava Bowie, es passa entre converses i cançons com si fossin producte del propi talent del visitant. Sí, no és difícil sentir-se Bowie a la seva exposició, un espai immòbil en moviment. És cert, podem ser qui vulguem. Almenys per una estona.

MÉS INFORMACIÓ