Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Ecos del Parnàs

La mostra sobre Fidel Aguilar a Girona l’hauria de posar al lloc preeminent que li correspon en el noucentisme

Dues peces de Fidel Aguilar: 'Cap femení' (esquerre) de 1915 i 'Cap', de 1916.
Dues peces de Fidel Aguilar: 'Cap femení' (esquerre) de 1915 i 'Cap', de 1916.

No tot el que es va fer a Catalunya amb alguna referència al classicisme, en art i arquitectura, des del 1906, o 1910, fins cap al 1930, o encara més enllà, es pot considerar noucentista, malgrat que amb tot plegat s’hagi fet un enorme calaix de sastre. El noucentisme, quan va néixer, aspirava a la puresa, no a l’adotzenament d’elements arquitectònics de catàleg de pastisseria industrial, ni a cromos i estampetes de calendari i maternitats i nus femenins de pot. De fet, el moviment artístic que va voler suplir els deliris selvàtics del 1900, en els seus inicis, no mirava ni tan sols al Mediterrani sinó l’evocació que d’aquest n’estaven fent des de l’Europa central. Fins que Joaquim Torres-García no va implantar el retorn a Roma i Atenes, cap als anys deu, les ciutats que influïen en els artistes més joves eren Darmstadt, Munic o Viena. I tant o més que l’acaparadora Barcelona, va ser Girona una de les ciutats que va impulsar de manera més coherent aquesta renovació. En menys grau, també ho van fer Terrassa o Sabadell, aportant-hi el seu granet de sorra. Però va ser a la ciutat de l’Onyar on el moviment renovador va tenir més influència i unitat, gràcies als esforços i l’obra de l’arquitecte Rafael Masó i el seu cercle d’amistats, tal com han vingut demostrant des dels anys setanta Joan Tarrús, Narcís Comadira o Jaume Fàbrega, entre d’altres.

Tots aquests intents renovadors, però, tenien curta durada perquè topaven amb el convencionalisme de la societat conservadora benestant, que era qui els podia acomboiar i no volia. Per això, també a Girona el noucentisme no va poder assolir el potencial que tenia i anhelava. La Societat Athenea, que liderava Masó i que era l’impuls més sòlid d’aquella generació, només va durar de 1913 a 1917, i va haver de tancar per falta de suport i recursos. Tal com diu Comadira, el malaguanyat escultor Fidel Aguilar (Girona, 1894-1917) era fill d’Athenea i, en certa manera, es podria afegir que també, com a artista, n’era de Masó. Si el jove Fidel no hagués connectat amb l’arquitecte, hauria estat un escultor de poble d’escassa rellevància. Masó i Xavier Montsalvatje van saber veure les aptituds d’aquell noi de família humil que intentava guanyar-se la vida fent talles, i li van obrir un món, el de la modernitat que estava quallant a Europa. Aguilar ho va absorbir com una esponja i s’hi va integrar plenament. També a partir de les activitats a la sala d’exposicions Athenea, va poder conèixer de primera mà l’obra arcaïtzant coetània d’Enric Casanovas, i la de Manuel Cano o Josep de Togores i la del que llavors era el seu mestre, Torres-García. Amb una cosa i l’altra, va fer una síntesi bastant personal, quasi sempre sota la mirada de Masó, que havia fet d’ell una mena de Pigmalió. A partir de les col·laboracions ornamentals que va fer amb l’arquitecte, l’obra de l’escultor va fer un gir radical. Just en dos anys pletòrics, de 1915 a 1916, es concentra el millor de la seva producció, que el situa en un lloc estel·lar del noucentisme més genuí.

UN METEORIT FUGAÇ. FIDEL AGUILAR (1894-1917)

Casa Pastors
Plaça de la Catedral, 2, Girona
Fins al 10 de setembre

Un meteorit fugaç. Fidel Aguilar (1894-1917), la completa exposició comissariada per Eva Vàzquez a la Casa Pastors de Girona, és una revisió exhaustiva de l’obra d’Aguilar. Inclou des dels seus inicis talpers fins a la plenitud, truncada per una mort prematura, a 22 anys, quan la seva obra començava a captar l’atenció dels crítics d’art més rellevants, catalans i espanyols. Llavors, amb el tràgic final, Aguilar va entrar al tabernacle dels mites a Girona, mentre que, a la vegada, es va començar a comercialitzar la seva obra, reproduïda en fang fumat de Quart. Però es va marginar en l’anonimat, relegada a la categoria de bibelot decoratiu, sense fer constar el nom de l’autor, malgrat que es venia a galeries d’art de prestigi, com la Sala Parés, i es presentava a exposicions internacionals com la d’Arts Decoratives de París del 1925 o la de Barcelona del 1929. Una iniciativa en la qual van prendre part activa els seus propis mentors, ja que Masó era soci i director artístic de Ceràmiques Marcó, l’empresa que la produïa i encara ho fa ara, tot i que ja tan desvirtuada que n’esdevé paròdia.

Ara, a l’exposició de Girona es poden veure els guixos primigenis i algunes fustes i pedres originals de les populars argerates que mantenen la grandesa tot i ser, sovint, ben petites. A fora de Girona, es coneix ben poca cosa de l’escultor, més enllà de les delicioses figuretes de Marcó, que van ser redescobertes cap als anys setanta per la progressia culta i ben informada, quan encara es produïen amb una certa dignitat. No estaria malament que la magnífica iniciativa de la Casa Pastors, reduïda, acotada i ben triada, arribés a Barcelona, i per què no?, al MNAC, que és on li correspondria, i que s’integrés definitivament Aguilar al lloc que, per dret propi, li pertoca en la història de l’art català.