Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La il·lusió com a valor polític

Que Pedro Sánchez arrasi en les primàries del PSOE té poques explicacions fredament raonables

Pedro Sánchez la nit de les primàries.
Pedro Sánchez la nit de les primàries.

Fins ara, per analitzar la política, calia utilitzar l’economia, la història, la sociologia, el dret, la geografia, la filosofia política, la tecnologia, la psicologia o la demografia, entre altres ciències connexes o derivades d’aquestes. Totes, en graus diferents, contribuïen a fer que els problemes polítics s’aclarissin, poguessin entendre’s i, fins on fos possible, solucionar-se.

En els últims temps, de totes les ciències enumerades, una d’elles, fins fa poc de poca importància en l’anàlisi política, és preponderant: la psicologia. Cada vegada més, el món polític tendeix a explicar-se des d’aquesta ciència, que s’aplica tant als governants com als governats, tant a la psicologia individual com a la psicologia de masses.

La revolució tecnològica dels mitjans de comunicació ha contribuït amb força a aquest fenomen. Del periodisme que buscava àvidament la veritat estem passant al que es dedica a fabricar la postveritat, una manera nova i sofisticada de referir-nos al que abans anomenàvem, ras i curt, mentida. La vella censura, que crèiem desapareguda, ha renascut amb la postcensura, l’aiguat d’insults que vomiten les xarxes per infondre por als qui s’atreveixen –amb més o menys encert, això no és rellevant– a qüestionar certs dogmes que es consideren intocables. Es vol tenir la certesa, la certesa absoluta i indiscutible, no dubtes, precisament el fonament de tot el món modern.

Cogito ergo sum? Ni parlar-ne. Rebre consignes per no pensar, o pensar amb el cor i no amb el cervell. La fe és el que ens condueix a la veritat, Hitler dixit. Mal moment per al coneixement i la raó i, en canvi, bon moment per a la incultura i la passió, les emocions i els sentiments desmesurats. De la modernitat hem passat, segons sembla, a la postmodernitat. El perill es veia venir des que seguint el rastre de Nietzche, Heidegger o Wittgenstein, pensadors, per dir-ho d’alguna manera, com Foucault, Lacan, Lyotard, Baudrillard, Deleuze, Barthes, Derrida o Vattimo, entre d’altres, van irrompre amb més èxit del previst en el panorama filosòfic contemporani.

Que Pedro Sánchez arrasi en les primàries del PSOE té poques explicacions fredament raonables. Sembla que aquells militants que volen un PSOE fort, capaç d’arribar a la presidència del Govern espanyol, escullen precisament el líder que en sis mesos ha perdut dues eleccions, cada vegada per més marge de diferència respecte al PP i amb els pitjors resultats obtinguts pel seu partit des dels inicis de la transició democràtica. No dic que la culpa d’aquestes derrotes fos de Sánchez, però alguna part en deu tenir i, en tot cas, en el partit socialista hi ha una digníssima tradició d’assumir la responsabilitat de les derrotes, amb culpa o sense: Felipe González, primer, i, sobretot, Joaquín Almunia i Alfredo Pérez Rubalcaba van dimitir per fracassos electorals de molta menys entitat.

A més, les dues grans consignes del vencedor de les primàries han estat d’una profunditat perfectament descriptible: primer va ser el “no és no” i ara, el “sí és sí”. I els arguments s’han basat en una postveritat: que a Sánchez el va fer fora de males maneres la vella elit del PSOE al Comitè Federal del passat 1 d’octubre, quan la veritat és que ell va posar d’entrada el seu càrrec a disposició d’aquest Comitè si no s’acceptava convocar un Congrés extraordinari en el termini d’un mes, una cosa insòlita en la història del partit socialista. En perdre la votació, va dimitir del seu càrrec. Voluntàriament. Decisió comprensible per falta de suport però, al cap i a la fi, voluntària. En tot cas, ningú el va fer fora, encara que molts en tinguessin ganes per raons justificades.

Consignes de publicitat comercial, arguments fal·laços, però –i aquí hi ha el factor psicològic–, a Sánchez els militants l’han votat amb il·lusió. Deia el que ells volien: guanyar i fer fora el PP del Govern. Però la raó indica que això requereix guanyar les eleccions o encapçalar una coalició viable i coherent per governar. Ni es guanyaven les eleccions, al contrari, es perdien estrepitosament, ni es va aconseguir en nou mesos una coalició viable. Però Pedro Sánchez, pel que sigui, suscita il·lusió, d’una manera semblant al tul dels vestits de núvia, i això és avui, segons sembla, el que venen els consultors de comunicació política. Els il·lusos guanyen; no anem bé.