Corrupció i descrèdit institucional
Ja són diversos els assumptes en els quals el Partit Popular i l’ex-Convergència, solidàriament, han decidit no perjudicar-se
Hi ha forces polítiques conservadores que quan perden pes no dubten a emprar totes les eines possibles per sobreviure fins i tot a costa de desacreditar les institucions que asseguren defensar. A Madrid s’estan impartint lliçons magistrals del gènere. Fiscals i ministres són incapaços de donar explicacions convincents sobre actuacions amb les quals, presumptament, pretenien protegir corruptes en el cas Lezo. El Congrés dels Diputats els reprova, però res obliga el Govern a destituir-los. La reprovació és paper mullat que consagra el dret a rebequeria de l’oposició i condueix els ciutadans a la malenconia. Els reprovats surten de la Cambra amb el cap alt, anunciant que no dimitiran, i els ciutadans amb el cap baix i la fe perduda en una democràcia que llangueix. El ministre de Justícia, Rafael Catalá; el fiscal general, José Manuel Maza; i el fiscal Anticorrupció, Manuel Moix, malgrat les estirades d’orelles sofertes, segueixen desafiadors en els seus llocs, fins i tot havent ofert explicacions lamentables en seu parlamentària.
En aquest context, la Guàrdia Civil, nascuda per combatre bandolers i assaltadors, s’ha revelat tremendament incòmoda i subversiva. L’Institut Armat sembla d’allò més sòlid en aquesta lamentable societat líquida, encara que ara és la gent presumptament d’ordre la que la posen en dubte. Els escorcolls de la Unitat Central Operativa (UCO) a les seus del PP no són entrades en comitiva que gaudeixin del favor de l’estesa d’autoritats.
Catalunya, terra gens taurina, també està contaminada per un virus tan hispànic. La dreta nacional, la nostra, es comporta com qualsevol assidu a la llotja taurina de notables, mentre afirma que prepara l’enllumenament de la república ideal. I com que el contacte porta l’afecte, ja són diversos els assumptes relacionats amb la corrupció en els quals el PP i l’ex-CDC, solidàriament, han decidit no perjudicar-se. Primer va ser el relleu dels incòmodes dos fiscals del cas 3%, que investiga el finançament il·legal de Convergència sobre la base d’adjudicació d’obra pública. Moix, el fiscal anticorrupció favorit de l’investigat expresident de Madrid Ignacio González, va prendre la mesura –ara en standby– que José Grinda i Fernando Bermejo deixessin el cas tan enutjós per aCDC i l’exconseller i exgerent convergent Germà Gordó.
Però sens dubte el moment estel·lar ha arribat fa uns dies amb el cas Palau, quan l’odiat PP ha vingut a socórrer l’antiga Convergència. Fa tot just una setmana, l’absència dels representants del Govern central en la reunió del consorci del Palau de la Música va permetre per tres vots contra dos que l’organisme no acusés la vella CDC i que el PDeCAT se sortís amb la seva. És a dir, els governs català i espanyol donaven per merescut que no s’acusés el partit que presumptament va contribuir a l’espoli del Palau i que té embargades 15 seus per ordre del jutge. Però el clímax en aquest joc que fa la boca aigua als trilers encara no havia arribat. Mentre el Ple del Parlament instava per mitjà de dues propostes de resolució que la Generalitat mantingués l’acusació contra Convergència, l’advocat del Consorci –seguint el mandat de l’última reunió de l’organisme– feia el contrari contra el criteri de l’Ajuntament de Barcelona que havia demanat una revisió del procediment.
Un nou episodi, doncs, de descrèdit i de cinisme polític que va tenir tots els ingredients escenogràfics. Primer el suposat enfrontament entre PDeCAT i Esquerra Republicana, que van votar en sentit oposat, malgrat haver actuat en el Consell Executiu com Jesús i Maria; segon un PP que va votar les propostes de resolució acusatòries per a CDC malgrat que minuts abans els seus caps de Madrid explicaven que havien decidit no anar a la reunió del Consorci per no entrar “en el joc” polític entre Generalitat i Ajuntament de Barcelona, segons va aclarir el ministre d’Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, al Congrés dels Diputats.
Per als amants del final feliç, és millor creure que tot és atribuïble al caliu del vell romanç entre PP i CDC. Seria lamentable que tot hagués estat fruit espuri d’aquest acord furtiu pel qual el PDeCAT ha permès als populars tirar endavant la reforma de l’estiba als ports espanyols.
