Selecciona Edició
Connecta’t

La música com a medicina

Pau Donés va exposar la seva fragilitat davant d'un públic que li va oferir suport, afecte i comprensió

Pau Donés, dissabte al Liceu.
Pau Donés, dissabte al Liceu.

No va ser un concert normal, no podia ser-ho. La seva trama implícita, material de profús consum informatiu, impedia als espectadors oblidar que Pau Dones està malalt i que el seu procés de curació, llarg, dur i exigent, també els incorpora a ells mateixos com una medicina més, part del tractament perquè finalment la vida venci o, el que és el mateix, posposi el seu final. En aquest context res es pot valorar sense considerar aquesta agitació emocional, aquest desig de donar suport a qui combat perquè no se senti sol, individu aïllat com tants i tantes que ni són herois, ni lluitadors, ni triomfen contra la malaltia, ni tenen ànims i se senten enfonsats perquè la seva esperança els va ser raptada el mateix dia en què van saber que estaven malalts. Les circumstàncies ens fan diferents. Així, el dissabte a la nit Pau Donés va ser al Liceu més pacient a la recerca d’aquest suport que li permeti argumentar amb més força el seu desig de viure que l’artista s’exposa franc davant d’un públic convocat només per a l’evasió.

En aquest sentit, la decisió d’ajustar el seu repertori, de nou remodelat, en clau de quartet va ajudar a promoure aquesta impressió de fragilitat i familiaritat que fet i fet va acabar ensenyorint-se del recinte, marcant la nit a foc en la memòria dels allà presents. Ells tenien ganes d’ajudar aplaudint, fent costat i donant a la nit un aire festiu que Pau va preferir reconvertir en intimitat, pausa i piano, confessió i anècdota. Així, no va ser una nit expansiva, més aviat introspectiva, de manera que els palmells amb què potser el personal volia oblidar la trama implícita, es descavalcaven del ritme atenuat d’un repertori en el qual amb prou feines va haver-hi percussió, només algun arranjament electrònic i unes congues tocades de tant en tant pel mateix Pau, que per cert no ocupava el centre de l’escenari. Amb cançons així de nues, mostrades gairebé com van néixer, guanyava la fragilitat i de pas s’afavoria que la veu de Pau, ara més vulnerable, digués millor les seves cançons.

Amb totes les paraules que tenien una significació més profunda, el públic va entrar a les butxaques de Pau i no en va sortir. Alguns ja no ho faran mai. Qualsevol esment a la vida, fos en la lletra de les cançons o en els comentaris de Pau entre aquestes, tenien un impacte emocional immediat, sobretot si feien esment a la mare de l’artista, morta fa anys. Pau va recordar “em deia que cal viure rabiosament, en present, que la mort ja vindrà”. No calia res més, caramels a la porta d’un col·legi, conductes automàtiques disparades pel sentit d’humanitat. A qui es dol, només comprensió i suport. Pau es va esperançar i entre somriures i anècdotes, records i acudits, va dir als seus seguidors que el seu avui era aquest instant, al Liceu, un regal dels qui ajuden a seguir.

Les seves cançons van ajudar amb aquesta simplicitat amable que sempre les han caracteritzat. De fet Pau Donés ha escrit tres o quatre cançons i les altres boleien al seu voltant, melodies senzilles que bé podrien néixer fresques sota la dutxa, de frases curtes, amb estirp d’eslògan repetides amb certa gràcia i significant-ho tot i res alhora. És un ganxo, aquesta mirada sense giragonses, sense segones lectures, sense problematitzar-la més enllà del raonable, anhelant que flueixi sense abonyegar-nos massa. Això va fer Pau Donés al Liceu davant el suport, l’emoció i la comprensió dels seus. Acabat el concert els va autografiar un record. Ell té la fortuna de tenir-los, veure’ls i recaptar el seu suport.

 

MÉS INFORMACIÓ