Selecciona Edició
Connecta’t
cartes de més a prop

Ars longa

'Incerta glòria' té el do d’incomodar tothom: franquistes, comunistes ortodoxos, Església oficial i anarquistes

L'equip que ha adaptat 'Incerta glòria' al cinema.
L'equip que ha adaptat 'Incerta glòria' al cinema.

Sí, jo també he llegit Incerta glòria, i des d’ara mateix envege tot aquell que no l’ha llegit encara, que encara no ha gaudit la seua prosa, els seus escenaris devastats físicament i moralment, els seus personatges turmentats per la guerra, però sobretot per l’amor i pel més enllà; envege el lector que s’endinsarà, amb la ment en blanc, per les seues suculentes pàgines. Jo també he llegit Incerta glòria i també voldria ser, de gran, Soleràs. Què dic? Ja soc més gran, bastant més vell, del que ho arribà a ser Soleràs, el principal personatge, sempre esquiu, de la novel·la. Un home insolent, incòmode, que va sempre a la contra, que, posant el dit en la nafra de la corrupció humana, es manté innocent fins a la mort. La innocència, aquesta gran revolució. Un individu innocent deixa en evidència, amb el seu exemple, la resta de la humanitat. Així, Soleràs, amb el seu comportament imprevisible, amb la seua atracció pel fracàs, amb el seu gust per la derrota, amb uns monòlegs desfermats on les veritats brollen caòtiques, sense filtre, posa un espill davant les cares de tots els altres, els desemmascara de les seues més secretes misèries. No ens enganyem: al món sempre triomfarà l’oportunista, el cínic, el llepaculs, el grimpaire, el qui no mira pèl, l’arribista. Però la novel·la no és, de cap manera, el món. En tot cas, és un món paral·lel, amb lleis ben distintes, on qui jutja, en última instància, és el lector. La resta de personatges d’Incerta glòria, triomfadors inclosos, es dissolen en arribar l’última pàgina. Hi queda per sempre, però, com un llum encès, Soleràs, el boig innocent, el fracassat, un home incapaç de trair-se.

Quina miopia, anys enrere, amb la valoració d’aquest llibre! Com tantes altres vegades, com en altres disciplines artístiques, la seua qualitat ha hagut d’esclatar a l’estranger. Ací fou inspeccionada rere les ulleres fosques dels prejudicis ideològics. És Incerta glòria una novel·la religiosa? Quin absurd de pregunta! I si ho fora, què? No ho és quasi tot Bach? I el Greco? Anem a desqualificar Dostoievski per l’espiritualitat dels seus escrits?... Dostoievski, per cert, ve sovint al cap tot llegint Sales. Quanta raó té Enric Sòria quan qualifica Incerta glòria com “la gran novel·la russa de la literatura catalana”.

I és que Incerta glòria té el do d’incomodar tothom: els franquistes, els comunistes ortodoxos, l’Església oficial, i, no cal dir-ho, els anarquistes, que són, amb diferència —potser per mèrits propis—, els més malparats. Un llibre riu, una mica descontrolat, que sovint es desborda, que no fa la rosca a ningú i que, com el seu principal i esquiu protagonista, Soleràs, té un destí no sols tràgic, sinó llarg i fructífer. Quan hauran desaparegut tots aquells que el menystingueren, Incerta glòria i, amb ell, Soleràs continuaran fent llum sobre el paisatge físic i moral devastat per les religions ideològiques del segle més cruel de la història. Vita brevis, ars longa.