_
_
_
_
_
Provocacions
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Albert Camus al cafè cantant

L'escriptor ho escriu a 'Amor de viure'. Parla dels cafès cantants rere el mercat. Però quin mercat?

L’autor francès Albert Camus, fumant als afores del Theatre des Mathurins.
L’autor francès Albert Camus, fumant als afores del Theatre des Mathurins.GETTY IMAGES

Albert Camus tenia un sentit tràgic de la llum, i sobretot llum mediterrània. Quan passa per Mallorca l’any 1935, per a l’escriptor primerenc la vida i la literatura encara poden ser la mateixa cosa. Fill de menorquina, té 21 anys, però només va a Mallorca i Eivissa. És la primera vegada que surt d’Algèria. De dia, constata “lúcid i somrient un joc únic de les aparences”, la pau del claustre de Sant Francesc, la lenta magnificència catedralícia, una aroma de silenci. Havia arribat a Palma amb la seva dona, l’actriu Simone Hié, que tenia problemes amb la morfina.

Tot Camus també és sensualitat mediterrània, carnal. A la nit, contempla un episodi dionisíac, en un cafè cantant de la ciutat provincial i portuària. Envoltat per un frenesí alcohòlic i canalla, Camus observa una dona gegantina, “una muntanya de carn” que canta una copla andalusa i balla, provocativa, trasbalsadora. Triomfa amb tot el cabaret dempeus, en una truculència d’erotisme mediterrani equiparable a les pàgines de Kazantzakis quan parla de Zorba el Grec. Camus ho escriu a Amor de viure. Parla dels cafès cantants rere el mercat. Però quin mercat?

Aleshores el mercat encara era a la plaça Major. Tot i així, quan vaig llegir Amor de viure a L’envers et l’endroit pensava que aquell cafè cantant estrepitós i lúbric per força havia ser Can Vallés, a la Porta de Sant Antoni i al costat del barri xino —Es Brut—, que ara ha desaparegut per una reforma urbanística. Per qui hagi conegut Can Vallés, ja fa més de tres dècades, encaixava del tot, atrotinat i encara que ja una mica musti, amb el cafè cantant de Camus, però de fet no podia ser perquè vaig aclarir que només existia des de 1945 i abans havia estat una sala de ball, Can Ximel·li. Aleshores, i encaixa amb les velles nits entorn dels mercats, adeptes a la prostitució mediterrània, Camus ho havia indicat bé, situant el cafè cantant rere la plaça Major. De fet, fins als anys cinquanta, quan els pagesos els dissabtes baixaven a Palma per fer tractes, a migdia omplien una cantonada de la plaça Major i era un fet habitual que dinessin de forma pantagruèlica i després visitessin alguna casa de dones que fumen abans de tornar-se’n al poble per contar-ho.

Per la Seu de Palma o voltant pel claustre de pedres ocres de Sant Francesc, Camus veu la mar o com passa un vol d’ocells. En un instant —diu— tot podia enfonsar-se, però el miracle continuava. A la nit, el desig, un altre joc d’aparences, una altra duració del món. Quina falta fan aquells cafès cantants.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_