Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Es pot o no es pot?

Borrell adverteix que la socialdemocràcia es convertirà en el partit del conformisme si no s’enfronta a la política econòmica neoliberal

L'exministre Josep Borrell presenta el seu llibre 'Los idus de octubre' a Madrid.
L'exministre Josep Borrell presenta el seu llibre 'Los idus de octubre' a Madrid. EFE

Algunes de les coses que han passat durant les eleccions presidencials que s’acaben de celebrar a França han ratificat el que més temia l’esquerra a Espanya. Entre aquestes pors en destaca una de molt paralitzant, perquè alimenta una forta sensació d’impotència: comprovar que la distància existent al final de la legislatura entre la cúpula del partit socialista francès i les seves bases socials i electorals és immensa i tendeix a créixer.

El que havia provocat aquestes pors no eren les males expectatives electorals i la seva rotunda confirmació a les urnes. Tampoc venen només del fet que François Hollande guanyés les eleccions presidencials del 2012 amb el compromís de forçar l’abandonament de les polítiques d’austeritat imposades per la Unió Europea (UE) i després s’oblidés de la promesa que havia fet. Ell i el seu primer ministre, Manuel Valls, van aplicar amb entusiasme des del Govern les receptes del neoliberalisme dictades per la UE i això els va enemistar directament amb les seves bases socials, és clar. Tot això ha estat greu i ha minat l’enorme confiança dipositada en el partit el 2012, però encara hi ha més factors. El que ha provocat l’estupefacció i l’allunyament massiu dels electors ha estat la insòlita maniobra d’Hollande i Valls al final de la legislatura, que ha consistit a negar el seu suport al candidat del seu partit a la presidència de la República, Benoît Hamon, i donar-lo a un altre candidat, el liberal Emmanuel Macron. Amb una particularitat rellevant: Hamon havia estat designat candidat mitjançant el vot directe dels afiliats i simpatitzants socialistes en unes eleccions primàries.

Si Hollande, que va ser primer secretari del Partit Socialista fins que va accedir a la presidència de la República, i Valls, que a més d’ex-primer ministre amb Hollande va ser el candidat derrotat per Hamon en les eleccions primàries socialistes, es van atrevir a actuar directament contra Hamon i van recomanar als francesos que votessin el candidat liberal, què cal esperar del Partit Socialista? Valls va proclamar el seu diagnòstic: “Aquest partit està mort”. Si tots els seus afiliats fessin com ell, és a dir, fessin campanya pel candidat d’un altre partit en unes eleccions, doncs sí, estaria ben mort.

Esdeveniments com aquests incideixen directament en alguns dels debats polítics espanyols més candents. Fins i tot generen una sensació de déjà-vu. A Espanya hem vist com la cúpula socialista forçava el suport del seu grup parlamentari a la investidura d’un president de Govern conservador, Mariano Rajoy, que és un entusiasta de les polítiques neoliberals (a més de cap d’un partit amb uns insuportables nivells de corrupció). No és el mateix que Hollande i Valls alçant Macron, però sona molt semblant, sobretot perquè també s’ha fet en contra de l’opinió de les bases socials i electorals del mateix partit socialista i en contra del secretari general designat pels afiliats en unes eleccions primàries.

Un altre dels aspectes que les eleccions franceses realcen en l’escenari espanyol és l’emergència i el reforçament del partit que se situa a l’esquerra del socialista. A França ha passat el que ja havíem vist abans a Espanya. El que aportava Podem com a intent de recuperació de la intransigència en el rebuig de les polítiques econòmiques aplicades i les seves destructives conseqüències socials ha tingut el seu correlat al nord dels Pirineus amb la marca de La France Insoumise. Tant allà com aquí, aquesta emergència ha sabut introduir una bona dosi d’esperança en els mitjans progressistes i els sectors socials perjudicats per les polítiques dictades des de Brussel·les, però al mateix temps ha demostrat que amb el voluntarisme no n’hi ha prou, que la seva innegable força és de moment insuficient per substituir alhora el que durant dècades han representat conjuntament els partits comunistes i socialistes.

Aquesta batalla francesa i la que es lliura ara mateix a Espanya al si del PSOE i entre el PSOE i Podem fa pensar en aquell principi de l’evolució segons el qual la necessitat crea l’òrgan. Qui va ser un efímer aspirant del PSOE a president del Govern, Josep Borrell, ho va subratllar la setmana passada en la presentació a Barcelona del seu llibre sobre la crisi del PSOE. L’hegemonia de les polítiques econòmiques neoliberals ha provocat la resposta i el creixement dels qui diuen “sí que es pot” combatre-les i substituir-les, mentre el partit socialista corre el risc de quedar-se com un partit conformista, el dels que diuen que “no es pot”.