Selecciona Edició
Connecta’t

L’artista analògic

En el seu concert al Sant Jordi Club Loquillo demostra que encara té molta corda i que el seu regnat no és només d'aquest segle

Loquillo en un moment de la seva actuació al Sant Jordi Club.
Loquillo en un moment de la seva actuació al Sant Jordi Club.

En termes d'èxit i pervivència en popularitat és l'únic que queda dempeus de la seva generació. I era el que cantava malament, el que no componia, el que només era un fanfarró sense talent. Encara sort. Com un tòtem generacional, Loquillo va tornar a Barcelona per repetir a la seva ciutat que a ell ningú li aixeca la veu, que es troba en un moment molt dolç de la seva dilatada carrera i que sembla que ha aconseguit l'equilibri en tots els vessants, a més de disposar d'una banda que és un tro i que funciona com un sol músic. Loquillo és un artista predigital, un home d'una altra època que es regeix per codis antics que serveixen de referència al seu públic, vitalment extraviat en un món digital en què amb prou feines entén el seu propi mòbil. Amb un personatge construït dia a dia a força de conceptes clars, un grapat de cançons que no caduquen i una planta inspirada en la vella escola d'homes, imatge sòbria, sense guarniments excessius i un regust clàssic, el Loco ha aconseguit convertir-se en un paradigma. I aquí el tenim.

El concert va començar tranquil, sense parafernàlia, amb temes del seu últim disc, però només va fer falta que Loquillo compongués la primera estampa de la nit, la barra metàl·lica del micro sobre les espatlles, com si fos un Winchester, amb les mans penjades als dos extrems, d'esquena a la multitud a El mundo necesita hombres objeto, perquè emergís la identificació entre l'estrella, altiva, allà dalt, orgullosa, suant seguretat, i el seu públic, rendit davant d'un home “de debò”, sortit d'un capítol dels Soprano, persona de fidelitats, amb memòria per als greuges i que no està per ximpleries. I de consignes, frases que eren com cops de puny: “ni un pas enrere”, “l'Espanya que hem perdut”, “també m'emborratxo i ploro quan tinc depressió”, “no soc aquí per fer amics” que funcionen com a cola empàtica de l'artista, que es defineix lleig, fort i formal, amb una estampa que reclama imperativament la mirada.

Com que era a casa seva, també va tenir un moment per reivindicar el record d'Alfredo Calonge, personatge inimitable de l'ambient mod dels vuitanta. El seu company a Los Negativos i avui promotor de concerts, Robert Grima, va sortir a tocar en la versió de Viaje al norte, una de les peces més representatives de la banda mod. Són aquestes fidelitats que construeixen personatge i generen mitologia, una cosa que Loquillo sap perfectament, les que ajuden el rock a ser alguna cosa més que un grapat de cançons afortunades. Ell en té, i són les que va ensenyar a la part final del concert, algunes amb sonoritat country, com El rompeolas, d'altres cantades entre el públic de les primeres files, Carne para linda, totes bramades des de la pista per un públic que en la figura de Loquillo no només veu aquestes cançons, sinó un personatge d'una altra època que s'ha imposat en aquesta, temps d'artistes insistint a les xarxes socials amb opinions que al públic del Loco li semblen bajanades.

Perquè Loquilllo ha construït sense cap fissura el seu personatge i discurs segons els mètodes de la vella escola. No és actiu a la xarxa, però els seus valors, difosos a través dels vells mitjans de comunicació anteriors al digital, com el mateix rock, han arribat nítids i sense equívocs a un públic que –no resulta casual– amb prou feines toca el mòbil als seus concerts. Res a veure amb els artistes del mil·lenni que tenen a les xarxes socials el plasma de Rajoy i desconfien de qualsevol que pugui interpretar sense el seu permís allò que volen transmetre. Això arrodoneix el discurs ètic i estètic de Loquillo, un rocker anterior al xip, un vestigi d'un passat de glòria del qual sembla que només ell ha sobreviscut a Espanya. I encara té molta corda. Sempre li quedarà una gira amb material de Trogloditas per recordar que el seu regnat no només és d'aquest segle.