Piròman de masses
Èxit del ballador Joaquín Cortès amb el seu espectacle 'Esencia'
Joaquín Cortés ha tornat al teatre Tívoli després de tres anys per estrenar Esencia, una peça que pretén ser, segons paraules del mateix autor, un regal per als seus seguidors. Seguidors que la nit del dijous passat van omplir a vessar el teatre del carrer de Casp i que en acabar la funció van ovacionar i aplaudir aquest fascinant ballador que els havia encisat des del primer minut de l'espectacle. Esencia serà al Tívoli fins al dia 21 de maig. Si sou admiradors de Cortés compreu una entrada, no us defraudarà.
Cortés concep els seus treballs com autèntics xous de ball, so i llum per al gran públic i Esencia és així, però no té la qualitat artística de Gitano, l'últim espectacle que va presentar a Barcelona, pel que fa a les ballarines, sense elles el xou funcionaria igual o fins i tot millor. El que és meravellós de l'espectacle és la qualitat dels músics i cantants de flamenc. La colorista i vital partitura formada per la fusió entre músiques afro, flamenca i jazz es converteix en la millor aliada d'aquest espectacle.
Esencia va començar amb la presència de l'artista en una llotja lateral fent exercicis d'escalfament per començar el ball, mentre explicava al públic com somiava amb ser ballarí quan era nen. Cortés és un gran comunicador i amb el seu somriure captivador es va posar el públic a la butxaca ràpidament.
Ja a l'escena va interpretar un duo amb un discret ballarí de contemporani, Nicolás Rambaud. Entre ells no va haver-hi complicitat i la interpretació no va ser rellevant.
Realment el teatre es va incendiar quan Cortés, convertit en un autèntic animal escènic, va començar a ballar flamenc i a suar. Li sobren uns quilos, els pantalons l'estrenyien però això va ser el menys important davant el seu zapateado felí i sensual. Els seus peus versàtils i insolents van xocar una vegada i una altra contra el terra a una velocitat electritzant i malbaratant un cabal de registres imparable.
El ballarí va exhibir amb generositat i entrega el seu heterodox ball de raça. I conscient de la seva força escènica va clavar en cadascun dels seus girs la mirada en la del públic, segur de la seva aprovació. Una mirada que amb els anys ha perdut arrogància i ha guanyat en seducció. El ball de Cortés va eclipsar les maques ballarines a escena que apareixen als seus peus amb el tors nu.
