Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
llibres

Amor Mundi Omnipotens Rex

Pocs autors com Cartarescu són capaços d’anar tan al fons de si mateix; va tan avall que la realitat es torna onírica, de conte

L'amor a les dones, l'última aventura de Cartarescu.
L'amor a les dones, l'última aventura de Cartarescu.

Cada llibre de Mircea Cartarescu és una petita victòria de la literatura. Sona a frase de faixa promocional, però és cert. Llibre rere llibre ens confirma que la seva és una de les aventures literàries més sòlides de les lletres contemporànies i Per què ens estimem les donesno n’és una excepció. Aquests relats eixamplen i aprofundeixen l’intens i immens treball de transformació biogràfica que es construeix a través dels seus llibres.

Aquí l’eix és l’amor a les dones i la imatge del reflex que ofereix d’una veu narrativa que s’esmicola i es reconstrueix a cada conte. Hi ha molts possibles Cartarescu en aquest llibre. I hi ha moltes formes d’amor, cadascuna amb la seva història. Hi ha la sensualitat, hi ha la urgència i les vergonyes que provoca, hi ha la innocència, el trencament i tota la desesperació que acompanya els trencaments de debò, i hi ha una de les descripcions de l’amor en parella, de la seva construcció i plenitud: “La nostra intimitat, a casa nostra, al nostre llit, no ens mitiga, sinó que ens protegeix de l’alegria eròtica... (... ) De fet, arribes de veritat a la maduresa sexual només quan comences a viure un estrany solipsisme en dos que et fa dir: en tot l’univers només existeixen dos éssers que fan de veritat l’amor: la meva estimada i jo”.

És cert, Cartarescu puja per una de les branques més fructíferes de la tradició occidental, tal vegada pel tronc, i continua la feina que altres escriptors han fet abans, de l’amor de lluny de Jaufré Rudel al Carver de De què parlem quan parlem d’amor. Continua amb la inabastable tasca de descripció d’aquesta estranya forma de voluntat que és l’amor, Amor Mundi Omnipotens Rex.

Per què ens estimem les dones

Mircea Cartarescu
Traducció de Xavier Montoliu
Lleonard Muntaner
175 pàg. 15 euros

El llibre s’obre amb la descripció de l’atracció de la bellesa, una noia negra que puja al vagó del metro de San Francisco: “Mirant-la, vaig comprendre per què alguna vegada es diu ‘bellesa rapaç’: tots érem els seus ostatges”. A partir d’aquí, continua escena rere escena una veritable educació sentimental que recorda altres llibres seus, com Cegador o L’ull castany del nostre amor, fins i tot Les belles estrangeres: els records adolescents en l’escenari d’una Romania precària i tanmateix plena de vida, com els amants que es busquen i que renoven aquesta altra història personal i transferible.

Hi ha contes antològics, com el que descriu “amb les orelles enrere” —una frase que una de les seves xicotes repeteix misteriosament—, com n’és de misteriós el gest que fan els gats amb les orelles, com n’és de misteriós el part i el misteri de la vida i de la mort: “Finalment la dona es mor i se li fa l’autòpsia, se li treu de dins la panxa una perla pesada, amb resplendors cendroses, gran com una bola de billar. La perla més gran i més pesada del món”.

El dimoni de paper és una obra mestra, una tragèdia quotidiana i hiperrealista que comparteix la recerca del jo i de l’altre. L’Ingrid i en Victor, que creixen junts i mentre creixen s’estimen fins que arriba la catàstrofe, la tria d’ella, el destí cruel i impertèrrit que trenca tants amors com crea i que fa que els dimoniets que en Victor doblega amb paper acabin perdent les dents de llet, es facin grans de cop. El cicle, emperò, no s’atura, i allò que trenca l’Ingrid ho cura la Petruja, la noia més pobra d’una classe, que sap atraure les malvestats, que guareix sense voler la pena d’una malaltia i que deixa una petja indeleble en el cor del narrador, 30 anys més tard.

Pocs autors com Cartarescu són capaços d’anar tan al fons de si mateix, pocs són capaços d’excavar en la seva pròpia vida, en les seves relacions, en la seva història. Va tan avall que la realitat es torna borrosa, es desenfoca, es torna onírica i s’ajunta amb tots els relats que provenen dels somnis. La narrativa de Cartarescu acaba explicant com es construeixen les històries, com se les dota de sentit, quins són els materials que es necessiten per fer-les veritables, duradores, belles. Són les històries d’amor de la gitana Zaraza, de la jueva Ester i de tantes altres que passen de capítol en capítol. De les nostres històries a les de Cartarescu.

Cal agrair a Xavier Montoliu un pròleg i una traducció magnífics. A l’altura del llibre i dels llibres que esperem veure en català els propers anys. El premi Serra d’Or de traducció és més que merescut.