Laboriositat
Semblava que l’escultura estava morta, però els bascos Mendizábal i Moraza, amb 50 metres de distància, demostren el contrari a Barcelona
Feia temps que no coincidien a Barcelona —en temps i espai— dues bones exposicions (a 50 metres una galeria de l’altra). Dos artistes bascos exposats per dues dones: Silvia Dauder i Àngels de la Mota, amb l’acompanyament del tristament desaparegut Antoni Estrany. De ben segur, un homenatge als que ja no hi són. Asier Mendizábal i Juan Luis Moraza exhibeixen el seu múscul fi, les seves lliçons de comportament filosòfic/antropològic i la seva elocució visual, i es guanyen la nostra gratitud sincera. Semblava que l’escultura era morta, que la reina era la fotografia, les instal·lacions, el mitjà digital. No és així. La (no tan) nova escultura basca ens diu que aquesta pràctica encara està amb nosaltres, enriquida amb l’anàlisi de la forma, el discurs i la ideologia. Mendizábal i Moraza escullen les característiques més escultòriques de la més escultòrica varietat de situacions i civilitzacions. El primer, a la sala de ProjecteSD, amb una lectura de les col·leccions arqueològiques i etnogràfiques del Museu d’Art Precolombí de Quito; el segon, a Estrany & de la Mota, amb un sistema de “representacions” de la feina, en tota la seva inversió i futilitat.
Concavitat sorgeix d’una investigació que Mendizábal (Guipúscoa, 1972) va desenvolupar en el context d’una mostra realitzada a la capital equatoriana, el 2016, titulada Problemas de estilo y vasijas de barro, en el qual feia una lectura dels treballs realitzats pel científic francès Paul Rivet en l’expedició coneguda com la Segona Missió Geodèsica Francesa, amb l’objecte de mesurar el perímetre de la Terra a partir dels càlculs de l’arc meridià de l’Equador, a principis del segle XX. El jove Rivet, metge de professió i especialitzat en antropometria, hauria reunit restes òssies i cranis humans per a la seva classificació i els hauria dipositat al Musée de l’Homme de Trocadero (París), durant els anys en què va ser-ne director. També va estudiar i va classificar totes les gerres que va recollir en aquell viatge i les va reproduir una per una en 56 fotogravats, acoblant arbitràriament les seves siluetes sobre la pàgina en blanc i formant famílies, no per origen o datació, sinó per les seves similituds formals. Aquest no-mètode va funcionar com un mirall per determinar els patrons antropomètrics típics de cada raça i així determinar l’evolució dels diferents pobles.
El que l’artista exhibeix ara és una sèrie de collages fets a partir dels fotogravats dels centenars de atuells ceràmics precolombins, col·locats al costat de la seva particular planimetria de cranis. Aquests atuells des-compostos, des-ordenats, es miren en les escultures-recipients, concavitats fetes de formigó en la superfície de les quals veiem la petjada de l’entrellaçat de l’ordit de cistells. El buit apareix aquí com un índex, assenyala un procés de treball: una cistella calcinada la funció de la qual ara és ser una cosa abstracta, simbòlica, ornamental. L’assoliment de Mendizábal és suggerir com s’entrellacen aquestes formes. Art versus determinisme. L’escultura, com la ciència, no només opera al marge de tota influència cultural o de classe, també té una gran importància en la forma en què imaginem el món.
Juan Luis Moraza (Vitòria, 1960) exhibeix les seves escultures i instal·lacions al voltant de la idea de la feina i de com les persones deleguem cada hora de la nostra existència, ja sigui en el otium o el negotium. Però l’ofici és el mitjà que ens permet escapar-nos de la colonització del capital, de l’artifici i de la fantasia de creure’ns que som els agents d’un canvi social. L’artista reivindica la feina del taller, on l’únic que compta és l’“elaboració, l’esforç, la tensió, la concentració, la intensitat, el sacrifici, la dificultat”. El gaudi. Té una idea molt clara del que vol de l’escultura. Es tracta d’una concepció sorgida del seu contacte amb la realitat: una urna les cares i la peanya de la qual són miralls (fantàstica metàfora de la democràcia!), un calendari del 2017 dels working hollidays o la bellesa gestual de les mans d’un pallasso sobre una peanya. Objectes que no tenen una aura preexistent. Són artístics perquè són d’ofici.
