Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Por global i pragmàtica urbana

Les zones perifèriques pateixen més els efectes de tot això, mentre que els beneficis es concentren en poques mans i en enclavaments determinats

Donald Trump, a la Casa Blanca.
Donald Trump, a la Casa Blanca.

En la il·lustrativa crònica que des de París feia el passat divendres en aquestes mateixes pàgines Marc Bassets, es mostrava la dimensió global dels dilemes que aquest diumenge estan en joc a França. El canvi d’època assorteix d’efectes les nostres vides i, sobretot, les nostres expectatives. La gran rapidesa amb què la revolució digital altera intermediacions, institucions, estructures de poder i interessos establerts, genera por. Molta incertesa i poca esperança. A Europa, els sectors de classe mitjana que havien adquirit una sensació de confort i seguretat notables, veuen amenaçat el seu futur i el de la seva família. S’agiten nerviosament buscant algú que pugui donar-los novament protecció, mentre culpen els qui els havien promès que tot seguiria més o menys igual de l’ombrívol escenari en el qual estem instal·lats. Viure amb els de sempre, tenir una feina més o menys estable, pensar que amb el que un havia pres podia anar fent tota la vida, comprar els productes tradicionals a la gent de confiança, i vincular tot això als valors que ens feien sentir a casa, són aspectes vitals clau que en moltes parts del món estan en qüestió.

Les sacsejades es noten més a les zones rurals que a les ciutats. S’han alterat els ritmes de vida, els perfils d’habitants, les pautes de consum, mentre es perdien feines i els joves marxaven. A les urbs, el veïnatge amb estranys i les dinàmiques d’innovació constitueixen un element essencial de la seva configuració i això contribueix a mantenir certa capacitat d’adaptació en l’escenari de la mundialització. Hi ha un malestar de fons. Una ira sorda contra aquells als quals se’ls atribueix la pèrdua de confiança en el futur i la capacitat d’aprofitar-se dels canvis en el seu propi benefici que han destruït. Ho detectem en el resultat del Brexit, ho vam veure confirmat al mapa de suports a Trump i ho corrobora Bassets en la seva crònica d’ahir. Les zones perifèriques pateixen més els efectes de tot això, mentre que els beneficis es concentren en poques mans i en enclavaments determinats. La credibilitat de polítics, mitjans de comunicació i fins i tot les evidències procedents del món científic o acadèmic, estan en qüestió, ja que davant la incertesa i la falta d’esperança en el futur, predominen les emocions i els debats sobre identitat. Qui som? En qui confiar? Tancar-nos o obrir-nos?

La dreta nacionalista i xenòfoba o oportunistes com Trump es troben còmodes en aquest escenari de fonamentalismes i valors bàsics, i tracten d’encapçalar la revolta de la gent contra un sistema al qual ara acusen, però del qual sempre han estat beneficiaris i defensors. Davant d’aquest repte de caràcter regressiu, les forces polítiques de sempre tracten de recompondre’s oferint seguir mantenint els vells equilibris en un escenari en què tal possibilitat sembla inversemblant. La capacitat de protecció des dels estats-nació s’ha anat tornant més i més problemàtica, ja que no es disposa dels instruments institucionals adequats per fer front al tsunami globalitzador, financer i desregulador. I tampoc tenen la capacitat d’articular formats més comunitaris de defensa de les condicions de vida i de respecte a la diversitat des d’una escala en la qual es confon igualtat amb homogeneïtat, i legitimitat amb jerarquia i paternalisme.

Entenc que no és casual que les ciutats apareguin pertot arreu com a espais des dels quals articular respostes pragmàtiques i no regressives que combinin proximitat, solidaritat i reconeixement de la diversitat. Ciutats de totes les mides, capaces d’articular el seu entorn en dinàmiques de cooperació i de defensa de les condicions de vida de tothom, amb la implicació de tothom. Cosa molt difícil d’imaginar en l’anonimat de les relacions estat-societat. Ho hem vist en les iniciatives de ciutats-refugi, s’ha vist en el cas dels Estats Units quan centenars de ciutats han declarat estar disposades a no complir la normativa xenòfoba de Trump, o ho percebem en iniciatives com les de la cimera de París contra el canvi climàtic o les connexions per fer front a les plataformes digitals com Airbnb i Uber. Aquesta és la línia que entenc inspira la celebració a Barcelona, els dies 9 i 10 de juny de la reunió de Ciutats sense por, amb la qual es vol potenciar aquest municipalisme internacional de què parlava el politòleg recentment mort Benjamin Barber, quan advocava per una major presència de les ciutats en la governança global.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.