Selecciona Edició
Connecta’t

Les grans marques prenen els comerços pakistanesos a Barcelona

Empreses com Carrefour o Condis entren al comerç de barri a través de la transformació d’aquestes botigues en supermercats

Un franquiciat col·loca els productes a les prestatgeries d'un supermercat de Sants.
Un franquiciat col·loca els productes a les prestatgeries d'un supermercat de Sants.

Les petites botigues de queviures de barri regentades per estrangers –a Barcelona els pakistanesos és un dels col·lectius més nombrosos– han fet un canvi en el model de negoci. Els botiguers pakistanesos, hindús i bangladeshians han especialitzat els seus establiments i des de fa uns anys, s’han llançat a agafar les franquícies de les grans marques de supermercats. Amb la seva emprenedoria, les companyies més potents del sector han penetrat, amb nom propi, en el petit comerç de barri.

En poc més d’una illa al barri de Gràcia de Barcelona han obert dos Condis Express i un Carrefour Express. Obren fins a les 11 de la nit, de dilluns a diumenge. Aisha Zaman és una treballadora d’un dels Condis, encarregada de l’equip. “Tenim productes Condis i d’altres”, explica. La cartelleria i els missatges publicitaris són els corporatius de l’empresa. “Des de finals de l’any 2015, quan va entrar el primer franquiciat, fins al dia d’avui hi ha hagut una evolució important en la quantitat de punts de venda”, reconeix Pedro López, responsable de franquícies de Condis. En alguns casos, les relacions comercials es remunten a molts anys enrere. “Fa més de 15 anys que treballem amb el col·lectiu pakistanès, hindú i bangladeshià. Ells van ser els primers que van venir a veure quin model els podíem oferir”, apunta David Lapuente, director de Recursos Humans del grup Covalco, matriu dels supermercats Coaliment.

Si en alguna cosa coincideixen les grans companyies és que la presència del comerciant pakistanès cada vegada és més important en el sector. “Al tancament del 2016 hi ha 39 supermercats Covirán a Catalunya. D’aquests, el 25% està regentat per persones d’origen pakistanès. Ha estat en aquest últim exercici, el 2016, quan s’han incorporat més del 50% de socis d’origen pakistanès a Catalunya”, afirma Luis Osuna, president executiu del Grup Covirán.

La franquícia, el model de negoci habitual

El model d’associació més freqüent és la franquícia. “Han de complir els requisits de viabilitat del negoci, uns mínims de metres quadrats de sala de venda, bones ubicacions i instal·lacions adequades per al negoci, així com el compromís i la capacitat d’integració amb la nostra política comercial”, explica López. En Wali, encarregat d’una franquícia de Carrefour Express, reconeix que tenir una franquícia no és una tasca fàcil: “Has de tenir diners abans d’entrar-hi i fer tota la paperassa, que són uns tres mesos”. El botiguer té la clau d’aquesta reconversió de l’adrogueria de barri: “No pots muntar una franquícia sense haver tingut un supermercat abans, és una bogeria. Has de tenir experiència perquè els comercials han de mirar com portes el negoci, com atens la gent… Tinc compatriotes que van començar amb una franquícia i van fallar. Primer aconsegueix mantenir dos o tres supermercats teus i després ja et miraràs el tema de la franquícia”, diu.

Però aquest no és l’únic model d’associació a una gran marca. “Nosaltres podem oferir-li un model d’integració com a franquícia o de client lliure al qual proveïm. Amb les franquícies, el nivell d’exigència és més alt perquè han de complir una política de preus i tenir el mateix tipus de rètols, de sistema informàtic, productes del grup Covalco, bona atenció al client… Per això ens adaptem i els oferim models més oberts perquè puguin vendre els seus productes i no tinguin el nostre eslògan ni el format de botiga”, comenta Lapuente. Covirán, per exemple, és una cooperativa així que, en comptes de franquiciats tenen socis. “És un model més flexible que la franquícia i més rendible per al soci. A Covirán tots els socis realitzen una aportació igualitària al capital social de la cooperativa, han d’adaptar-se a les seves normes de règim intern, a les polítiques de marca, preus i serveis, i passar per una formació a l’Escola de Comerç Covirán per incrementar la professionalitat dels associats i el seu coneixement de totes les àrees del negoci”, concreta Osuna.

Botigues de conveniència

Amb logotip corporatiu al darrere o sense, els comerciants pakistanesos mantenen les llargues jornades d’obertura fins ben entrada la nit i cada dia de la setmana. Les dinàmiques de la seva clientela, en canvi, fluctuen entre dos perfils. “Són botigues de conveniència, de proximitat: no omples el carro de la setmana, però sí que ets un reclam immediat perquè obres moltes hores. Encara que ara ja es comença a veure també que no són només de conveniència, sinó que el client ja pot fer una compra mitjana, més elaborada”, assenyala el portaveu de Covalco. La companyia té 530 franquiciats d’origen pakistanès, hindú i bangladeshià.

Coincideix en aquesta radiografia del client el president de Covirán: “És el lloc triat per fer la compra puntual o de pas i la completa. Els clients són els més joves i urbanites, emmarcats en els que demanen amplitud d’horari, proximitat, on preval la compra urgent i el consum immediat. Però cada vegada hi ha més consumidors que busquen omplir la nevera i el rebost a prop de casa seva, sense fer grans desplaçaments”.

Les condicions laborals, en dubte

A causa dels horaris d’aquest tipus de negocis, l’element més controvertit és la situació laboral dels treballadors. Les companyies coincideixen a destacar la capacitat de sacrifici i treball d’aquest col·lectiu, però avisen: “La gestió laboral correspon 100% al franquiciat”. Les empreses no infereixen en les hores que hi posa cada treballador ni en el sou que perceben.

“La feina és esclava”, reconeix en Wali. El jove treballa vuit hores diàries per una mica més de 1.000 euros mensuals. Mai pot descansar un dia sencer perquè és l’encarregat de la botiga i ha de supervisar l’arribada de la mercaderia. “M’agafo un dia a la tarda, el dilluns, per exemple, que no venen camions de repartiment”. A Condis, l’Aisha cobra uns 800 euros al mes per un horari de vuit hores. Una altra compatriota, en un altre Condis, assegura que rep 700 euros per treballar quatre hores diàries.

El passat 1 de maig, Dia del Treball, un grup de manifestants es va parar davant un dels Condis per denunciar el suposat abús en les condicions laborals dels empleats del supermercat.