Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El primer adéu (sense llàgrimes, amb emoció)

Raimon va celebrar ahir al Palau de la Música el primer dels 12 concerts amb els quals ha volgut acomiadar-se del públic barceloní

Raimon, ahir al Palau de la Música.
Raimon, ahir al Palau de la Música.

Passaven tres minuts de les deu de la nit i fins i tot les 18 muses modernistes de l'escenari del Palau semblaven inquietes. A la gran sala el murmuri expectant, que havia anat creixent en intensitat, es va tallar de sobte. Les llums es van apagar i tot el públic posat en peus va saludar amb una ovació, d'aquestes que solem qualificar com de gala, l'aparició de Raimon sobre la tarima. Camisa vermella, pantalons foscos, guitarra a la mà. Raimon va aplaudir al seu públic i el seu públic el va aplaudir a ell: "Gràcies per venir". Podia semblar la rutina de qualsevol concert del cantautor valencià però en la nit d'aquest divendres tot era diferent. Cada gest, cada paraula, cada cançó, cada aplaudiment tenia un significat molt especial: per a molts dels presents seria l'última vegada que el veurien cantant sobre un escenari.

Entre la nota i el so va marcar l'inici del primer dels 12 concerts amb els quals Raimon ha volgut acomiadar-se del públic barceloní. I els que el coneixen, encara que sigui només una mica, ja saben que si Raimon diu adéu, és un adéu de debò. Mai ha jugat a les mitges veritats i res sembla indicar que la cosa hagi de canviar precisament ara. Els que omplien el Palau ho sabien (com ho sabran els que l'ompliran en els 11 concerts restants pels quals pràcticament ja no queden entrades) i, sens dubte, van gaudir intensament cada segon. No va haver-hi llàgrimes però una sensació d'angoixa va recobrir la lògica eufòria del que va ser un concert sensacional.

Raimon havia dit que volia acomiadar-se en forma (finire in bellezza van ser les seves paraules exactes) i ahir va demostrar, una vegada més, que sens dubte els seus 76 anys pesen ("Amb més records que projectes", canta en una de les seves últimes composicions) però per res es noten ni en la seva veu ni en el seu poder escènic. Durant dues hores ininterrompudes, 36 cançons, es va passejar a dalt i a baix amb aplom però també amb una emoció no sempre continguda per un repertori que és tan seu com nostre.

Som, la segona cançó que va escriure, va sonar com un bombàs. Napolitana per a tu, inèdita a Barcelona, com una suau, dansant i, sobretot, amorosa carícia (l'última cançó de Raimon torna a ser un cant d'amor per a la seva esposa Annalisa). I entre mig hi va passar tota una vida, la seva i la d'aquest públic que va saltar del seu seient com mogut per un ressort per ovacionar amb una calor desbordada Indesinenter, Al meu país la pluja, Quan jo vaig nàixer, 18 de maig a la Vila o La nit; que va puntuar acaloradament alguna de les estrofes de Jo vinc d'un silenci o va tornar a emocionar-se amb T'he conegut sempre igual o Veles e vents; que va tornar a somriure amb (una cançó que sembla recentment escrita) Elogi del diners d'Anselm Turmeda; o que, sense adonar-se, va cantussejar pel baix La Internacional mentre sonava Punxa de temps.

Raimon, acompanyat pel seu quartet habitual (no va haver-hi fastos artificiosos en el comiat, no calien) va posar el seu peu dret sobre la cadira que mai pot faltar al costat del micròfon i va agafar la seva guitarra en alguna de la seva cançons més emblemàtiques, fins i tot se li va enganxar una ungla entre les cordes (no va passar res, va tornar a començar). Com a cosa excepcional, va recuperar un parell de cançons que pràcticament mai han sonat en els seus recitals: Pensament, sobre una música de Frederic Mompou, o la seva recordada traducció de Víctor Jara Et recorde Amanda.

L'escenari enfosquit i el seu puny alçat com a colofó d'una de les seves més belles cançons, Com un puny, va tancar oficialment un espectacle rodó i que per res convidava a un retir immediat. I encara quedaven el sis bisos que van convertir el recinte en una olla de pressió a punt d'esclatar. En realitat va esclatar i tothom va cantar Diguem no i D'un temps, d'un país.

I tot va acabar, com no podia ser d'una altra manera, just on havia començat més de mig segle abans: Al vent va explotar al Palau. El primer adéu. Un adéu sense nostàlgia, sense llàgrimes, però carregat d'emoció, de passió.