Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sèrie França: desenllaç al juny

Macron ha de saber que hi ha una tercera volta, les legislatives. Llavors no serà un vot d'excepció però sí un vot excepcional, per treure França del garbull

Marine Le Pen i Emmanuel Macron, davant del debat.
Marine Le Pen i Emmanuel Macron, davant del debat. REUTERS

Durant el seu debat –és un dir- amb Marine Le Pen, Emmanuel Macron va recordar Jacques Chirac, que el 2002 va rebutjar asseure’s davant de Le Pen pare per no contribuir a “la banalització de l’odi i la intolerància”. Des de la mateixa nit electoral, el rebuig de Jean Marie le Pen va ser massiu al carrer i als mitjans. Des d’aleshores, el Front Nacional ha anat adquirint carta de normalitat a França, gràcies a la complicitat per defecte dels seus adversaris que no el van combatre a cap front: van desdenyar les causes del malestar que en propiciaven el creixement, van insistir en les polítiques que han servit de brou de cultiu de l’odi i del ressentiment, van adoptar part de l’agenda del FN (especialment en seguretat i immigració) i van desactivar la confrontació ideològica. Emmanuel Macron no ha volgut que el rebuig de confrontar-se amb Marine Le Pen s’interpretés com un menyspreu a una part substancial de l’electorat francès, que es pot apropar als 11 milions en la segona volta.

L’espectacle va transmetre un profund malestar. L’agressivitat de Le Pen, en l’explotació de les frustracions i de la por, va assolir el deliri i es va fer contaminant. Un núvol tòxic es propagava pel plató, arribava al seu adversari i als moderadors, i traspassava la pantalla fins a arribar als espectadors. Macron va exhibir serenitat i voluntat de fer un discurs afirmatiu, sense aclarir els dubtes sobre quina és la causa que representa. Le Pen es va posar en evidència: va emergir l’extrema dreta sense edulcorants, com si de sobte Marine s’hagués reconciliat amb el seu pare.

Però, alhora, el debat ha posat en evidència la difícil cruïlla de la política francesa. Qui ha de tallar el pas al Front Nacional és un representant genuí de “la globalització feliç” amb el qual s’identifica els triomfadors de la desfeta d’aquests últims anys. Un futur president que, com ha escrit el cineasta François Ruffin, “és ja detestat” abans de començar, fins i tot per molts dels que el votaran. Per això tants electors de l’esquerra es resisteixen a Macron. Temen que amb la coartada de frenar l’extrema dreta s’estigui legitimant el conformisme i creant les condicions perquè la tecnocràcia europea pugui cantar victòria. I que continuï el deteriorament.

El debat de l’odi i del ressentiment ens situa al dia després. Amb Macron a l’Elisi, es proclamarà el triomf de la França “optimista i cosmopolita” sobre “la reacció nacionalista”, i seguirem en la via de les reformes regressives que han carregat el volcà, o s’assumirà el caràcter excepcional de la situació, amb un president elevat a la peanya per molts electors que no hi confien, i s’actuarà en conseqüència? Macron ha de saber que hi ha una tercera volta, a les legislatives, i que allà ja ningú no haurà de votar contra les seves raons, els seus desitjos i les seves conviccions. D’aquella cita en sortirà la majoria que haurà de governar. No serà un vot d’excepció (contra l’amenaça de l’extrema dreta) però si un vot excepcional, per treure França de l’embolic.

Davant el “ni de dretes ni d’esquerres” de la tradició feixista, Macron es presenta com de dretes i d’esquerres alhora. Un brot supremacista de casta fora de lloc. Si Macron pensa en un moviment sota el seu lideratge providencial, s’equivoca. Ni és possible: la seva figura provoca més rebutjos que adhesions incondicionals. Ni és desitjable: el pitjor que podria passar és un govern de gran coalició que regalés l’oposició a l’extrema dreta. És l’hora de l’Assemblea Nacional: a les legislatives del juny, els francesos decidiran amb quina majoria haurà de governar Macron per afrontar les grans fractures que han donat vida al Front Nacional. Començant per la generacional. Macron arriba en tercer lloc en el vot dels joves a molta distància de Melenchon i Le Pen.

A partir de diumenge, Macron presidirà la República, al juny sabrem si, a més, la governarà. Malgrat la força simbòlica de la presidència de la República no és fàcil que en un mes un president sense partit i amb poc carisma pugui crear un moviment guanyador a la seva mida. Els francesos decidiran si l’eix de la V República es desplaça definitivament de l’Elysée al Palais Bourbon.