Atendre a les idees
Cultura demana propostes per completar la Col·lecció Nacional de Fotografia
Són dies de bullici a les calaixeres dels fotògrafs i fotògrafes, dels col·leccionistes i les galeries comercials. El Departament de Cultura ha fet pública una convocatòria en la qual els demana que facin propostes, fins al 15 de maig, per completar la Col·lecció Nacional de Fotografia. A més, la Generalitat promet, en el seu ànim de difusió i transparència, organitzar una mostra a la tardor perquè el públic pugui gaudir amb les peces adquirides i valorar l’aplicació dels criteris exposats en el Pla Nacional. Com es pot veure, és una bona notícia. Portem tant de retard a causa del desinterès dels responsables dels museus, de la ceguesa davant el tresor del nostre passat fotogràfic, de les escasses polítiques d’adquisicions, el nul foment del mecenatge o les donacions, que l’àlbum de la història de la nostra fotografia està encara per armar. I el Pla Nacional pren tot el sentit!
Les fotos es pagaran. S’estableix doncs un joc en què els interessats faran les seves ofertes davant l’oportunitat d’ingressar uns diners, i l’equip d’experts escollits per l’administració intentarà completar aquells buits existents en la col·lecció pública. Un treball delicat que tindrà la finalitat de dibuixar el perfil d’allò que som en el pentagrama polifònic de difícil interpretació que ofereix la fotografia: discurs i realitat, estètica i història, obsessions privades i urgències col·lectives... Ho tindran clar? Ja saben el que falta? Alguns es pregunten per què no es tira pel dret sense donar falses expectatives. Però, per damunt de tot, s’ha de valorar la voluntat de transparència de la convocatòria, amb la clara intenció de donar oportunitat als “oblidats” que podran sotmetre la seva obra al parer dels que saben veure la fotografia. I encara que entrin en joc els inevitables gustos personals, el més important és no perdre de vista que la convocatòria s’anuncia dins d’una estratègia a llarg termini amb el relleu dels equips d’avaluació i, per tant, amb noves oportunitats per a aquells autors o llenguatges que en aquesta ocasió no hagin encaixat.
El problema de la tria no es troba en la fotografia antiga, la raresa de la qual obliga a l’adquisició i que ha estat objecte d’atenció dels arxius públics, els quals ara atresoren peces realment importants que salten de prestatgeria canviant el seu estatut de document pel d’obra d’art. El dèficit continuat d’adquisicions pot desencadenar el nerviosisme per omplir els buits de manera precipitada atenent als enrenous mediàtics d’última hora. És el perill, però això no ens hauria de bloquejar. Com hem dit, es tracta d’una estratègia a llarg termini que s’ha d’afrontar amb calma, deixant que els diferents equips que es vagin alternant puguin completar una lectura multidisciplinària. La fotografia necessita del seu temps per esdevenir llenguatge i contingut. No guanyarà pes amb les cotitzacions en el mercat de l’art ni amb la inversió dels col·leccionistes. El seu valor rau en la reacció de la societat al seu contingut: la que importa és aquella que es va fer pública i es va divulgar, es va multiplicar a través de mostres i publicacions, ja fos la premsa, els llibres o els fanzines, entrant a formar part del discurs de la modernitat per ella mateixa o apropiada per altres disciplines. La que va fer pensar. Aquest patró és el que s’hauria d’observar en la fotografia del present, per no perdre una altra vegada el ritme del temps i encertar a guardar aquelles obres que irremissiblement portaran inscrites la mentalitat que les va voler consagrar al museu. És la missió més difícil: saber detectar en el present allò que interessarà en el futur.
En aquest sentit, la Col·lecció Nacional hauria d’atendre a les icones i a les sèries que ens defineixen avui dia, de la mateixa manera que s’atén, amb un criteri més elaborat, als períodes històrics. Atendre a les minories socials que només la fotografia sap visibilitzar. No me n’oblido: també atendre als cognoms. Encara que la història ens ensenya que l’autoria s’esborra a mesura que s’imposa allò que es veu a la imatge. Però sempre caldrà recordar que els autors que van assajar nous llenguatges són els que més bé expliquen el món en el seu context. Sovint, en les fotos, les coses representades són les mateixes, però no allò a què s’han referit els seus autors. Seria un objectiu per assolir el de desentranyar les imatges i posar-les en relació amb el temps en què es van produir, deixant per a més endavant els descobriments i les apostes curatorials. Atendre a les idees, no als objectes.
