_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Aprenents i bruixots

Quan parlem de feina, també parlem de posicions de poder i últimament no estic segur, no sé si em diuen que admiri el talent o que toleri l’abús

El cuiner Jordi Cruz en la recepció oficial dels premis Ondas de l'any 2013.
El cuiner Jordi Cruz en la recepció oficial dels premis Ondas de l'any 2013.MASSIMILIANO MINOCRI

Una vegada, a la tele, vaig escoltar com Ferran Adrià explicava la història d’un ajudant de cuina que va viatjar des del Japó per treballar al Bulli. L’aprenent no tan sols no es va desanimar després de la primera negativa, sinó que es va quedar a dormir al camí del restaurant diverses nits. Disculpin si soc una miqueta inexacte, però crec que no traeixo les paraules d’Adrià, que, al final, el va acceptar al seu equip. No sé si l’aprenent avui és un bon cuiner, però almenys la història sí que ho és, una història d’admiració, treball, sacrifici i talent.

L’hem sentit mil vegades, des de posicions una mica diferents. És la cara B. Un ja té una edat i ha ajudat en cuines i servit taules en restaurants, amb estrella i estrellats. Sempre sense contracte, per cert, i cobrant en sobres, com els bons. Aquest, però, no va ser el meu pitjor moment laboral. Quan feia classes a la universitat, pagava per fer-ho i haig de dir que l’experiència global va ser molt positiva, el que vaig aprendre no ho he oblidat. La història no és tan bonica com la del Bulli, es tractava d’equilibrar els comptes del departament i per això es necessitava un bon ramat d’associats que pogués permetre que els catedràtics mantinguessin el seu estatus i els seus mitxelins. Per acabar de fer un sou, mentrestant, acompanyava alguns camioners, coses que passen.

No tinc problema a dir que mentre feia classes em dedicava a servir taules o a preparar plats. Ha passat tant de temps que aquell jo em sembla un altre jo i si ho explico és perquè de vegades sembla que hagis d’explicar d’on vens per poder dir el que dius. Més fins i tot, ja que ens posem sincers… No vaig treballar a la universitat per necessitat, de fet, vaig deixar una feina al Departament de Treball, al qual vaig arribar després que la mateixa universitat em fes perdre la feina i vaig anar-me'n just abans que se’m convidés a participar en unes oposicions internes.

O sigui, que podent tenir plaça fixa, me’n vaig anar a cobrar quatre-cents euros al mes. Si alguna vegada es pregunten com s’acaba escrivint a El País, aquesta és una possible via. La feina a la universitat va ser un desastre, però malgrat que vaig trobar més merda que a la granja que teníem a casa, encara avui no me’n penedeixo. Suposo que l’aprenent japonès tampoc. Van ser decisions conscients, les vaig prendre sense motxilla, sense tenir boques per alimentar i sense haver de tenir cura de ningú, només de mi mateix. És allò de ser hàbil a ser lliure, que deia el poeta. També vaig deixar una feina fixa al desembre del 2010, en el pitjor temps de la crisi, perquè em va agafar per viatjar, escriure i reconstruir una casa. D’oca a oca.

Com veuen, he tocat més tecles que les que ara escriuen en aquest teclat. He conegut veritables talents, sé que els projectes costen dormir moltes nits al ras i que sense esforç no s’aconsegueix res. Però el quadre estaria incomplet si no afegíssim una constant: si d’alguna cosa he fugit ha estat de l’abús. L’abús existia en els viatges de camió, a la cuina del restaurant i per descomptat, a la universitat i fins i tot al Departament de Treball.

L’abús no hi entén de glamur. El poden patir les noies que aguanten els paraigües als talentosos tennistes del trofeu Comte de Godó. El pateixen els ajudants de cuiners amb estrelles, els periodistes que cobren una quarta part que els redactors en cap i els que recullen el raïm per fer els millors vins de les cartes.

He vist amenaçar aprenents de cuina en nom del talent, amargar la vida a treballadors per escarmentar-ne d’altres i usar el talent com a excusa per a gairebé tot. Encara recordo les trucades d’algun catedràtic des del seu xalet de vacances per demanar-me que li fes les classes, examinés els seus alumnes, corregís els exàmens i després atengués les queixes. Passava per ser talentós i era tan d’esquerres que al seu despatx sonava Manu Chao.

Quan parlem de feina, també parlem de posicions de poder i últimament no estic segur, no sé si em diuen que admiri el talent o que toleri l’abús. Aprendre a abusar durant un contracte en pràctiques em sembla el pitjor dels aprenentatges. Per això, demanar esforç sense demanar justícia significa legalitzar el maltractament.

L’exigència laboral exigeix també protecció i igualtat d’oportunitats. Posar-se del costat del fort pot semblar molt agraït, però té un cost: s’acaba dormint al carrer. Sense voler-ho, esclar.

Francesc Serés és escriptor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_