Elogi de la lletra ‘f’
De totes les lletres de l’alfabet, només n’hi ha una amb la qual és impossible fer faltes
Pocs discursos laudatoris s’han fet a favor d’una lletra tan diàfana, amb la qual és impossible caure en la precipitació i fer faltes d’ortografia. La lletra f. És tan poc problemàtica, tan generosa, que la majoria de manuals de llengua senzillament l’obvien, a ningú se li acut de dedicar una plana a la lletra f mentre t’hagis d’enfrontar a la cabalística de les esses o de la dièresi. T’imagines un exercici d’ortografia en què la tasca consisteixi a omplir buits on falti la lletra f? Per això no n’hi ha, perquè és un exercici idiota.
L’ortografia de la llengua catalana és —tinguem-ho present— un autèntic camp de mines. La pretensió de bastir una ortografia que es basi en un criteri fònic sempre topa amb el respecte a un criteri etimològic, que connecta el codi escrit amb una certa tradició gramatical pròpia, de manera que milers d’anys d’evolució lingüística ens han acabat llegant una sèrie de discordances que converteixen l’alfabet en un autèntic drama si el que pretenem és fer correspondre les lletres amb sons. Ni totes les lletres representen un sol so, ni els sons estan representats per una sola lletra.
Mira la lletra a, pronunciable com a vocal neutra i per tant confusible amb la e. O la b, que tant es pot confondre amb la v o bé amb la p, per exemple a final de mot, com a club. La lletra c és molt puta, tant pot representar una oclusiva com a cosa que una fricativa com a cirera i confondre’s amb la s. Si anem a la d, veurem que de vegades pot ensordir i convertir-se en t (solitud), mentre que la e, a més de la vocal neutra, també pot ser oberta o tancada. La lletra g sonarà de maneres diferents en funció de la vocal que la segueixi, com a garrot o gerra, i la lletra h és cèlebre per emmudir covardament i no saps quan hi va. La i és bastant fàcil, tot i que també pot emmudir si va en contacte amb una x, com a dibuix. De la j millor no refiar-se’n, que amb a, o, u no donarà dubtes però sí amb e, i, com a jeroglífic. La k es podrà confondre amb la c i la q, i de vegades assumirà una sonoritat excèntrica com passa a kazakh, mentre que la lletra l seria ben senzilla si no fos per la seva siamesa geminada. La m és de les lletres més solvents, tot i la tendència a geminar de gamma, com també pot geminar la n de connexió. La lletra o pot ser oberta, tancada o bé sonar com una u, i la p, aparentment tan contundent, pot emmudir a compte. La q no la pots deixar mai sola, sempre amb una u que pot sonar o no, i la r pot representar els dos sons de ràpid i cara. De la s se n’han fet tractats sencers, que si sorda o sonora, mentre que la t és confusible amb la d i també pot emmudir com a amant. L’última de les vocals, la u, es pot confondre amb la o i pot ser muda darrere de g i q, i la v, com hem vist, en molts llocs sona com la b. De la w s’admeten les dues pronúncies de waterpolo (com vàter) i whisky, mentre que la x servirà tant per al so de pixar com de fixar. La y no s’utilitza gaire, només per al dígraf ny, mentre que la z ens recorda altre cop la tragèdia de la s sonora.
I enmig d’aquest caos emergeix poderosa l’única lletra que només representa un so, sense dubtes ni vacil·lacions, sense emmudir ni geminar perquè sí, una lletra que es manté fefaentment fidel i feliçment festiva, tot un oasi entre tanta fàtua dificultat ortogràfica. I això no finalitza aquí, la grandesa de la f no és només una facècia filològica fàcil: qualsevol que elabori una llista de les seves paraules favorites segur que, misteriosament, en trobarà alguna de començada amb aquesta lletra, com qui diu futbol, fills o flor, fumar, felicitat o futur. Fem-li festes a la f, s’ho ben mereix per no ser un grafema fal·laç.
