Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-Poti

La música del diputat Llach

Un sector dels mitjans vesteix el suport al polític acusant el missatger

Lluís Llach, al Parlament de Catalunya.
Lluís Llach, al Parlament de Catalunya.

La publicació de les xerrades en què Lluís Llach explicava que, en el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, aquesta llei obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya i el que no la compleixi serà sancionat, ha tingut tres tipus de seguiment. Qui les considera una amenaça. Qui defensa que cap Estat permet la desobediència funcionarial. I, la més preocupant, qui veu en la informació –citació de vídeos que els seus promotors han despenjat de la xarxa– una manipulació intencionada. La trista acusació al missatger. Una música que no és la que feia Llach.

Aquest cap de setmana, el tema cuejava. Dissabte, Joan Ollé escrivia a El Periódico que “la notícia és que el dels Setze Jutges pretén ara –segons diu l’embarbussament– menjar-se el fetge dels penjats en sentenciar que els funcionaris que incompleixin una xiripitiflàutica i inexistent llei hauran de ser sancionats. Renoi, el llibertari! Naturalment, els de Junts pel Sí però no gaire (junts, però barrejats) han sortit tots alhora, en un magistral exercici de trilerisme parlamentari, a matisar el que és immatitzable, evitant, això sí, propinar-li un calbot al llengut, com van fer amb Santi Vidal, un altre jutge que anava per la mateixa via”. I acaba: “I si alguna cosa ens està donant el trajecte (el procés, més kafkià que hel·lènic) amb tots els seus funambulismes, ensopegades, mentides, ocultacions i pronunciaments com el de Llach, no és precisament una lliçó d’enriquiment personal. I tinc fundats temors que els futurs governants de l’illa puguin aplicar-hi els mateixos truculents mètodes que al llarg de la navegació”. Rafael Moyano (El Mundo, 29 d'abril) defensa la música i la poesia de Llach, “inalterables” encara que els seus creadors vagin mutant. “Trio el cantautor i rebutjo el diputat que amenaça”. A Arcadi Espada, al mateix diari (30 d'abril), no li agrada de Llach ni la música. Sabino Méndez (La Razón, 30 d'abril), en la línia de Moyano, veu un Llach ficat en política de manera càndida. “La imprudència verbal de Llach és una bona mostra del que el procés independentista està fent a molts dels meus conciutadans catalans. Una cosa que volia començar com un simpàtic projecte de llibertat s’ha degradat”.

Joan de Sagarra (La Vanguardia, 30 d'abril) escriu que la digna trajectòria de Llach no exclou que el diputat pugui amenaçar o coaccionar uns funcionaris que no es mostrin disposats a acatar una determinada llei “com si en lloc d’un diputat del Parlament fos un tertulià que discuteix amb quatre veïns”. “Confio que l’enrenou que han ocasionat les declaracions del diputat li puguin servir d’alguna cosa”. Puigdemont, escriu, va fer el que havia de fer, sortir en defensa del diputat tot i sabent que Lluís Llach havia ficat la pota. José Antonio Zarzalejos, al mateix diari i dia, recorda un Llach “referència general de determinats valors polítics per a amplis sectors de la societat espanyola”. “La capacitat destructiva de l’aposta independentista arriba també (...) a la reputació de persones amb gran significat”. Llach, conclou, ha confós el seu paper. Per Lola García, al mateix mitjà, Llach ha posat el dit a la nafra. “Per celebrar un referèndum amb un mínim de garanties es necessita de la participació de treballadors públics (...) Sempre que es pregunta a membres del Govern com esquivar l’actuació de la Fiscalia i del Constitucional s’eludeix la resposta emparant-se en l’astúcia i el referèndum esdevé així un auto de fe”.

El 28 d’abril, Vicens Villatoro (Ara) afirmava que “l’acumulació d’artilleria contra Lluís Llach significa un canvi de rasant en el combat dialèctic en contra del procés”. Per Villatoro el tema no és qui mana, ni qui té el dret teòric de manar. “El tema és a qui es fa cas. Els Mossos, els funcionaris i els ciutadans. Hem arribat al moll de l’os. I va de veres”. Un dia abans, el diari havia donat una llum verda a Llach, “a qui s’ha volgut criminalitzar per una cosa tan evident com que els funcionaris hauran d’acatar la legislació que aprovi el Parlament”. Aquell mateix dia, El Periódico titulava el seu editorial: “Llach diu el que el Govern català pensa”. “Llach”, es pot llegir, “ha verbalitzat davant d’un auditori afecte allò que el Govern català defuig formalment d’admetre en públic”. Això i l’inici de la reforma reglamentària per tramitar en lectura única la llei de transitorietat jurídica “és una altra mostra que el procés discorre definitivament pel camí de la rauxa”. Josep Maria Fonalleras (El Periódico, 27 abril) considera que l’error de Llach és pensar que en un futur Estat es penalitzarà qui no hagi cregut en aquest Estat. “I si passa a l’inrevés? I si la independència perd el referèndum? Tots aquells funcionaris que hagin apostat per la transitorietat i el nou ordre de coses –i hagin perdut– seran també represaliats? És això el que Llach proposa?”. Aquest dia, Xevi Xirgu (El Punt Avui) sostenia que “el principal perill (i jo diria que únic) de tota aquesta guerra bruta que aquests dies estan fabricant alguns mitjans de comunicació és que, efectivament, quedem atrapats en el seu marc mental. Temo que això és el que pretenen; fabricar tal quantitat de boira que ens perdem pel camí o que ens hi quedem atrapats emocionalment. Ens volen fer sentir culpables d'una cosa de la qual no en som. Lluís Llach diu que si un dia el Govern català aprova unes noves lleis, aquestes s'hauran de complir, i s'organitza (o organitzen, vaja) un gran sidral. No en facin cas. Lluís Llach va dir una obvietat, i els mitjans de comunicació unionistes (i els seus tertulians habituals) s'han posat nerviosos. (...) No caiguin en la trampa de sentir-se culpables, i d'anar ara, com sembla que van alguns, amb el cap cot argumentant que aquestes declaracions han estat un error”. A l’editorialista d’El Mundo (27 d'abril) li fa vergonya “que el mateix Govern que fa quatre anys que està instal·lat en la desobediència, adverteixi ara que castigarà els funcionaris que no compleixin les normes encaminades a la secessió”.

Un dia abans, el director d’El Periódico, Enric Hernàndez, escrivia: “La intimidació dels funcionaris per part d’un càrrec públic destrueix les fronteres de la llibertat d’expressió per endinsar-se en el terreny de la coacció més grollera. Perquè, convé subratllar-ho, Llachno protagonitza les seves patriòtiques conferències com a mite de la música catalana que és, sinó com a membre de la majoria parlamentària de Junts pel Sí. (...) Certament, cal agrair-li a Llachque detalli als seus fidels la informació sobre la desconnexió exprés que JxSí furta al Parlament i al conjunt de la ciutadania. Però també preguntar-se quin dimoni de “país normal” seria aquesta República catalana que abans de constituir-se ja amenaça de reprimir el dissident, sigui funcionari o ciutadà corrent. No era això, companys, no era això...

Digitals. Salvador Cot (El Món) escriu que “és curiosíssim veure aquest espectacle d'escandalització –un pèl impostat, segurament– dels mitjans de Madrid pel fet que el Parlament consideri que els ciutadans de Catalunya han de complir les lleis que s'aproven a la Ciutadella. De fet, això i no cap altra cosa és el que ha dit Lluís Llach, amb l'afegit, obvi, que la llei de transitorietat jurídica també concernirà els funcionaris, que són, essencialment, els que l'hauran d'aplicar. Sí, i què?(...)La gesticulació de mitjans com El País indica, clarament, que l'Estat té dubtes seriosos sobre la capacitat d'intimidació que té sobre els treballadors públics que fan funcionar els serveis a Catalunya”.

José Antich (El Nacional) considera que “un diputat independentista defensi el compliment d'una llei, per molt controvertida que sigui i més enllà del que pugui dir el Tribunal Constitucional, no hauria de ser motiu de cap gran escàndol. De fet, no un diputat, sinó el mateix president de la Generalitat i el conjunt del Govern han rebut d'una manera individualitzada fins a cinc citacions del Constitucional (...) Una altra cosa és que es vulgui, per part dels que critiquen Llach d'una manera furibunda, provocar un enfrontament entre el Govern, la majoria del Parlament i els funcionaris fent presoners aquests últims. Una tàctica massa vella perquè realment pugui impressionar a hores d'ara”. Al mateix mitjà, Jordi Galves escriu que Llach: “com a diputat, com a cap que pensa, té raó perquè no fa politiqueria, perquè no parla per no dir res, com alguns dels seus companys de la Cambra catalana. Un Parlament fa lleis. I qui no obeeix les lleis és sancionat. Aquí i a la Xina Popular”.

Vicent Partal a Vilaweb teoritza que en els vídeos de les xerrades Llach “explica una cosa simple i ben lògica: que si es guanya el referèndum hi haurà un nou Estat. I a continuació raona que aquest Estat, com tots els estats, tindrà unes lleis pròpies que els funcionaris lògicament hauran de seguir. Exactament com els funcionaris segueixen, ara, les lleis de l’Estat on som actualment. O El País es pensa que ara un mosso d’esquadra pot negar-se a detenir la batllessa de Berga sense ser sancionat?”. Però, l’anunciat càstig als funcionaris desobedients no es produirà, segons Llach, quan, hipotèticament, Catalunya sigui un Estat sinó abans de l’anunciat referèndum, amb l’aprovació de la llei de transitorietat. Vilaweb va recriminar, com a mostra de manipulació del diari, que es posessin cometes a una frase que no era literalment de les dites per Llach, un titular que es va modificar al web i a l’edició impresa. Polítics com Jaume Asens han parlat de manipulació i Germà Bel l’ha titllat de degenerada.

Jordi Mercader (Nació Digital) considera que Llach “és indiscutible i es mereix el respecte i el reconeixement propi dels qui varen lluitar contra la dictadura, que d’altra banda no va ser tothom. Però és molt agosarat mantenir que aquests mèrits el poden blindar de la crítica política per unes declaracions perfectament criticables, tal com va pretendre Puigdemont en la seva argumentació, entusiàsticament aplaudida per JxSí i la CUP. La divisió entre intrínsecament bons i intrínsecament dolents ens faria molt fàcil la vida i la política.Però més difícil la convivència democràtica. Si Llach pot anunciar alegrament un patiment als treballadors públics que no el segueixin políticament pel fet d’haver patit el franquisme, sense considerar els drets, els dubtes i els temors dels funcionaris davant una legislació paral·lela, som al cap del carrer. I si el president de la Generalitat dedica més temps a glossar el diputat que a donar garanties de respecte i legalitat als presumptament afectats, ja sabem quin nom porta aquest carrer. El mateix carrer pel qual hauríem de passar si féssim cas a qui assenyala el missatger que divulga unes paraules dites en públic simplement pels efectes inconvenients que la seva publicació causen a l’orador”. Al mateix mitjà, Montse Nebrera considera que Llach ha palesat un conflicte. “Llach planteja l'eventual sanció d'un funcionari que no compleixi amb la llei (i pensa en la catalana) i el president Puigdemont rebla el clau quan es pregunta de manera retòrica si és imaginable un funcionari que no compleixi en la llei (i pensa en la catalana) Per tant, la fórmula "de la llei a la llei" està (expressament?) formulada de forma incompleta. El que vol dir és "de la llei espanyola a la llei catalana".

Xavier Rius (eNotícies) es pregunta: “El que ha publicat Cristian Segura sobre Lluís Llach és mentida?” i Es respon: “No. Són vídeos. Estaven penjats a Youtube. Ell només ha fet de periodista: es tracta de trobar notícies, confirmar-les i publicar-les. (...)El mateix Govern no només no ha desmentit Lluís Llach, sinó que li ha donat la raó. Neus Munté s'ha afanyat a recordar als funcionaris, inclosos els Mossos, que "les lleis ens obliguen a tots". I el cantant ha estat rebut com un heroi al Parlament amb tots els diputats de Junts pel Sí aplaudint dempeus”.

I continua: “Però aleshores qui ha sortit en defensa de Cristian Segura? El Col·legi de Periodistes? El Sindicat de Periodistes? El Consell de la Informació de Catalunya? Els companys de TV3?. No, ningú. Tampoc cap dels grups que pul·lulen o pul·lulaven per la professió: El Grup Barnils (indepe), el Gaziel (catalanista) o el Josep Maria Lladó (progre). Em sembla que ni El Pi i Margall (unionista).Hi ha aquella frase atribuïda a Winston Churchill segons la qual “a free press is the unsleeping guardian of every other right”. No hi ha democràcia sense premsa independent, però aquí publiques una exclusiva i et deixen com un drap brut. Aquella vella tàctica de matar el missatger”.

MÉS INFORMACIÓ