Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El purgatori de Jordi Pujol

És molt probable que Pujol no tingui estàtues que el commemorin ni quedi a les pàgines de la història com un heroi, un místic o un líder impol·lut

Jordi Pujol surt del seu despatx després de l'escorcoll policial.
Jordi Pujol surt del seu despatx després de l'escorcoll policial.

El fet que a l’oasi català hi hagués un toll de corrupció té la lògica perversa de la cobdícia humana i de l’especulació, però en el cas de la dinastia Pujol s’afegeix un element de patrimonialització metòdica de Catalunya. Per als qui durant dècades van confiar gairebé cegament en Pujol el moment actual és com un esvaniment crònic. Les incògnites són aclaparadores perquè no sabem com es gestionaven els fons d’Andorra, fins a quin punt els fills tenien el beneplàcit dels grans o si alguna cosa de tot això té a veure amb la fallida de Banca Catalana. En un dinar en deixar la presidència de la Generalitat, Jordi Pujol comentava que successives comissions municipals concorrien al seu despatx d’expresident amb la petició de permís per erigir la seva estàtua a la plaça del poble. Però Pujol –va dir– només volia tres o quatre estàtues i va enumerar les ciutats o pobles més indicats.

En aquests moments el seu fill, Jordi Pujol Ferrusola, és a la presó i la justícia inspecciona les possibles implicacions de la seva esposa, Marta Ferrusola, en tota la trama dinàstica. Deuen haver passat segles des que Pujol, abraçat a la quatribarrada quan va esclatar el cas de Banca Catalana, aconseguís un rèdit electoral i la massa convergent aclamés Marta Ferrusola: “Això sí que és una dona”. En fi, el país estava a la seva mà i al mateix temps un aventurer com Jordi Pujol Ferrusola s’entrenava per a la depredació i el saqueig. Ara molts diuen que ja ho sabien però ningú ho va dir ni per descomptat ho va denunciar.

La visió heroica que Pujol tenia de Catalunya, procedent del magisteri intel·lectual de Jordi Galí, significava –segons ell mateix va escriure– que quan es defensa una cosa cal estar disposat a donar la vida per això. Alguns respectàvem el Pujol que no trencava amb l’Estat i que, malgrat la política de peix al cove, era un mal menor si se’l comparava amb els desperfectes històrics que la política va infligir en altres moments, especialment quan Esquerra Republicana va fer el sorpasso a la Lliga de Cambó als anys trenta. Aquest respecte potser deixava de costat el component èpic i místic de la seva concepció identitària de Catalunya, que la seva esposa va portar a extrems tan expressius en els seus judicis menyspreadors sobre els catalans castellanoparlants, que el seu marit va haver de demanar disculpes públicament. Però ell també tenia rampells de naturalesa equiparable: en ocasió d’un comentari del dibuixant Javier Mariscal sobre Catalunya, Pujol va pressionar per obtenir una rectificació pública i fins i tot va haver-hi una fotografia d’aquell abús d’autoritat. Tampoc va passar res.

Ara aquell Pujol passeja pel purgatori. Si està permès citar sant Pau, ja ho va dir tot: “Un dia es veurà el treball de cadascú. Es farà públic en el dia del judici, quan tot sigui provat pel foc. El foc, doncs, provarà l’obra de cadascú. Si el que has construït resisteix el foc, serà premiat. Però si l’obra es converteix en cendres, l’obrer haurà de pagar. Se salvarà però no sense passar pel foc”. Tot això també té a veure amb l’origen montserratí del pujolisme, que tant irritava Tarradellas i Josep Pla. En espera del judici, és molt probable que Pujol no tingui estàtues que el commemorin ni quedi a les pàgines de la història com un heroi, un místic o un líder impol·lut. En certa manera, entre Herder i Montesquieu, Pujol sempre va preferir Herder. És a dir: la nació amb prioritat davant de l’individu i, segons sembla, també per sobre de la llei.

En els seus escrits des de la presó, on va anar per defensar la idea de Catalunya en temps de la dictadura franquista, descrivia la situació catalana a principis dels anys seixanta com un país intensament treballat per forces de descomposició, fruit de la mediocritat d’unes generacions i d’un moment històric, atiades, organitzades i acuradament conservades per una situació política i hostil. És –deia– un país abocat al precipici de la seva destrucció. Sens dubte, després d’arribar al poder polític va deixar un llegat encara que no sembla que sigui una Catalunya que –com ha dit Marta Rovira d’ERC, en un arravatament procaç– es defineix per llegir i estimar més que ningú. Això inclou Islàndia i Alemanya.

Valentí Puig és escriptor