Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Llach, l’elefant i el missatger

Uns han atacat la icona de l’independentisme pel que ha dit i altres el missatger per reproduir-ho

Lluís Llach al Parlament.
Lluís Llach al Parlament. EL PAÍS

A mesura que s’acosta l’hora de la veritat, la corda es va tibant. En aquesta dialèctica cal inscriure l’episodi que ha protagonitzat el cantautor Lluís Llach l’última setmana i l’encreuament d’improperis que han inundat les xarxes socials, uns atacant la icona de l’independentisme pel que ha dit, i altres atacant el missatger per reproduir el que la icona ha dit. Aquest és un país estrany, en el qual la política viu en un estat permanent d’ansietat anticipatòria i se succeeixen les més aferrissades polèmiques no pel que passa sinó pel que passarà, quan ningú és capaç de predir què passarà.

El procés ha viscut durant molt temps de la faroneria. De pensar i fer pensar que pot aconseguir el que es proposa –ni més ni menys que l’amputació del 20% del PIB d’Espanya– sense traumes, en una espècie de revolució dels somriures que només exigirà amables adhesions. Aquest discurs s’està esgotant. L’altra part comença a mostrar com té les urpes d’afilades. A més de la ignominiosa guerra bruta orquestrada des dels despatxos del Ministeri de l’Interior, els poders de l’Estat no deixen de llançar senyals que no ho posaran fàcil. A mesura que la fugida cap endavant es queda sense horitzó, tot es torna més aspre.

Llach és un dels onze diputats independents de la llista de JxS i la seva missió no és tant exercir de parlamentari com d’icona del procés. Encara que ha participat en sis comissions i ha presidit fins i tot la d’Estudis sobre el Procés Autonòmic després de la mort de Muriel Casals, la seva funció és, abans de res, exercir com el rostre amable i carismàtic del procés. Símbol indiscutible de la lluita per la democràcia, referent moral i intel·lectual del catalanisme, la seva principal missió és donar confiança. Que Llach digui que Ítaca és a tocar pot ser més efectiu que molts manifests. La seva convicció és el millor aval per als qui necessiten renovar la seva fe en la causa i per això es prodiga en conferències on explica els detalls de com serà l’últim tram del viatge.

I és aquí on emergeixen les contradiccions. Dir que els funcionaris que no respectin la nova legalitat emanada del Parlament després de les lleis de transitorietat jurídica podran ser sancionats, i que molts, començant pels Mossos d’Esquadra, “patiran”, suposa reconèixer que no hi haurà un trànsit amable de “la llei a la llei”. Seria així si les lleis de desconnexió fossin fruit d’un pacte i donessin lloc a una transició ordenada des de la legalitat espanyola a la nova legalitat catalana. Però sense acord amb l’Estat espanyol, en un procés de ruptura del marc legal, no hi ha aquesta possibilitat.

El que Llach reconeixia sense pretendre-ho és que si s’arriba a promulgar la llei de desconnexió es produirà un xoc de legitimitats. Els impulsors del procés tractaran per tots els mitjans, inclosa la coacció si és necessari, de fer valer la legalitat emanada del Parlament. Però els poders institucionals de l’Estat la impugnaran i tractaran d’imposar la legalitat constitucional. Els uns i els altres s’aprestaran a sancionar els qui no respectin la seva legalitat. I això posarà milers de funcionaris en una forta tensió.

Baixar a l’arena política implica ser tractat com un polític més, susceptible de crítica i controvèrsia

És poc probable que s’arribi a aquesta situació, però si fos així, seria tot menys confortable, com ha reconegut Llach en les seves conferències. Són especialment delicats els esments als Mossos d’Esquadra, perquè el seu paper és precisament actuar com a garants de la llei. Quan l’independentisme radical critica els Mossos per intervenir en actuacions judicials contra el secessionisme o demana a la Policia autonòmica que, arribat el moment, es posi del costat del secessionisme, està jugant amb foc. Demostra no tenir en absolut clar com funciona un estat de dret, s’anomeni Espanya o República Catalana. En esmentar-los, Llach també va posar el dit a la nafra.

El que Llach constatava és que una ruptura de la legalitat exigiria en algun moment la desobediència massiva de milers i milers de persones i que no seria fàcil aconseguir-ho. És cert que un escenari d’aquesta naturalesa tampoc és desitjable per als defensors de l’ordenament constitucional, ja que a partir de certa extensió de la desobediència podria resultar complicat imposar l’ordre impugnat. En tot cas, les paraules de Llach desmenteixen els auguris de trànsit indolor i confirmen que, si el procés segueix endavant, en algun moment es plantejarà el dilema de quines lleis obeir. I això causarà patiment, perquè les amenaces vindran dels dos costats. Aquest era l’elefant que era a l’habitació. Dir-ho, quan fins ara s’ha repetit el contrari, és notícia i per això ho han reproduït tots els mitjans.

La reacció ha estat irada. Les xarxes s’han incendiat i han abundat els excessos i exabruptes. Des de l’oposició al procés s’ha interpretat que Llach mostrava la “veritable naturalesa coactiva” del secessionisme, una bestreta del que està per venir. Alguns han anat més enllà i han relacionat de nou el procés amb el nazisme i fins i tot amb Marine le Pen. Incòmodes, el president Puigdemont i el grup de JxS han escenificat al Parlament el seu suport al diputat Llach, però s’han afanyat a tirar aigua a l’incendi. El mateix Llach va voler enterrar ràpidament la polèmica. “Últimament dius una cosa i brr, brr, brr!”, va resoldre en una entrevista.

Però l’episodi ha tingut alguns efectes col·laterals. Un és la reacció furibunda de l’independentisme radical contra el missatger, que s’ha expressat sobretot en forma d’insults a les xarxes socials. Però també ha sorprès la reacció d’alguns càrrecs institucionals, que han parlat de manipulació, quan la conferència estava disponible en vídeo. La publicació de la informació ha estat considerada un atac al procés, com si reproduir les paraules de Llach fos un acte de lesa traïció i no un exercici normal del dret d’informació.

L’altra té a veure amb la funció de les icones culturals i la seva relació amb la política. No hi ha dubte que Llach atresora un enorme capital moral, fruit d’una trajectòria impecable i una obra creativa que forma part, com diria Manuel Vázquez Montalbán, de l’educació sentimental de la majoria dels catalans. Quan algú com ell s’adhereix a una causa, li aporta tot aquest capital. Però la decisió de baixar a l’arena política té els seus costos i els seus riscos. Es converteix en un polític més, susceptible de crítica, controvèrsia i confrontació. Com tots els altres. I pot patir erosió. Almenys entre els qui, fins i tot admirant-lo com a artista, no combreguen amb la seva causa.

MÉS INFORMACIÓ