Selecciona Edició
Connecta’t

Abduïts per Gil de Biedma

Ollé, Gas, Munné i Serrat radiografien el poeta barceloní a ‘Las personas del verbo’, al Teatre Lliure

Els intèrprets de l'espectacle sobre Gil de Biedma, a l'escenari del Lliure.
Els intèrprets de l'espectacle sobre Gil de Biedma, a l'escenari del Lliure.

Las personas del verbo. Contra Jaime Gil de Biedma, és alguna cosa més, i alguna cosa menys, que una biografia escènica entorn de la figura del poeta més influent de la segona meitat del segle XX a Espanya. En realitat és una mena de puzle les peces del qual han encaixat minuciosament un grapat d’abduïts per Gil de Biedma com el director Joan Ollé, els actors Mario Gas, Pep Munné, Ivan Benet i Judit Farrés, així com el músic i cantant Joan Manuel Serrat (ha regalat la composició de No volveré a ser joven), acompanyats d’altres professionals, de les veus de Fabià Estapé, Gabriel Ferrater i Juan Marsé i de la producció del Teatre Lliure (Lluís Pasqual un altre abduït), on romandrà (Gràcia) del 3 al 28 de maig.

Ollé torna a pujar als escenaris textos no dramàtics, com ha estat fent des dels anys 70 del segle passat amb Rafael Alberti, Salvat-Papasseit, Mercè Rodoreda, Mario Vargas Llosa i Javier Cercas, entre d’altres. Aquesta vegada parteix de poemes, entrevistes, textos, correspondència i vivències de l’escriptor, adscrit a la generació del 50: “És un itinerari per l’experiència personal del poeta i, al mateix temps, una crònica d’Espanya des de la Guerra Civil fins a la Barcelona preolímpica, en la qual Gil de Biedma analitza, amb descarnada sinceritat, les relacions d’ell amb si mateix i amb els altres”, apunta Ollé, creador d’aquest espectacle que qualifica de síntesi que radiografia un home la poesia del qual té massa coincidència amb els fets que va viure, i amb altres universos que es troben en la literatura de T. S. Elliot o en la pintura de Francis Bacon.

En aquest recorregut, Ivan Benet és un transsumpte del poeta jove, en Munnè apareix el Gil de Biedma madur i Mario Gas s’endinsa en el poeta pòstum el vers del qual “Contra Jaime Gil de Biedma” (Poemas póstumos, 1968) dona títol a l’espectacle, juntament amb Las personas del verbo, llibre que recull la seva poesia completa. Per la seva banda l’actriu i cantant Judit Farrés encarna les dones importants d’aquest poeta en el qual l’experiència de la seva vida és la protagonista de la seva obra.

Es dona la circumstància que tant Ollé, com Munné, Gas i Serrat van conèixer personalment Gil de Biedma i es van sentir fortament atrets per la personalitat i la poesia d’aquesta icona barcelonina, nascut a Nava de la Asunción (Segòvia), al qual ja quedaran units per a tota la vida a través dels escenaris. Als anys 80 del segle passat ja va haver-hi un intent de posar en peu un espectacle en el qual intervenien Juan Marsé, Núria Espert, Mario Gas, Serrat i Gil de Biedma; allò no va veure la llum, però encara avui Gas recorda que les trobades, que no van arribar a ser ni assajos, van ser divertides. En el cas de Munné, que en conèixer Gil de Biedma es va sentir atrapat “per la seva lucidesa, el seu apassionament pausat i el seu sentit de l’humor”, el seu lligam és molt profund, ja que fa tres lustres que passeja el seu espectacle Las rosas de papel basat íntegrament en la figura de l’autor: “Creia que el coneixia profundament, però el Gil de Biedma d’Ollé és diferent del meu i m’ha enriquit la visió que tenia d’ell”.

Pintura de Bacon

Ara hem posat dempeus una elegia del seu món interior, no una exposició de dades, ni d’estils poètics, i hi veiem el rerefons contradictori i turmentat de Jaime, com en la pintura de Bacon, on trobem una amargor incerta”, sosté Gas, que recorda que la conversa de Gil de Biedma era profundament enriquidora i brillant. De fet són molts els experts en la seva poesia que mantenen que l’autor de Moralidades va ser sempre un reconciliador del llenguatge parlat amb el llenguatge poètic.

Tots coincideixen a assenyalar que treballen amb un material fora de sèrie i que el poeta, mort de sida el 1990, va ser “l’últim dandi”, que tot i ser trencador, no feia pública la seva homosexualitat per no ferir la família, i en el qual la seva vida transcorria entre un luxós despatx de la Compañía de Tabacos de Filipinas, el seu àmbit familiar d’alta burgesia, els locals de la gauche divine barcelonina, els caus del món gai, les llargues i etíliques converses amb els seus amics, el seu compromís polític antifranquista, molt proper a la militància del partit comunista (en el qual no va ser admès per ser homosexual) i el seu contradictori món interior.