Selecciona Edició
Connecta’t
cartes de més a prop

Lliçons del periodisme

A bona part del periodisme espanyol li falta passió, li falta il·lusió, li manca professionalitat i independència

El periodista Francisco Marhuenda.
El periodista Francisco Marhuenda. EFE

Si hi ha una altra cosa que es pot aprendre del periodisme esportiu és que en la vida no hi ha res de transcendental. Les coses sempre venen i se’n van, escriu Richard Ford. Els llibres de Ford, com aquest d’El periodista esportiu, o El dia de la independència, tenen al meu parer la gran virtut de copsar l’estat d’ànim de la seua societat. Després de llegir Ford, s’entén molt millor l’Amèrica de Donald de Trump.

Ford descriu a la perfecció la desfeta de tota una societat, abocada al capitalisme més reaccionari i a una mena de melancolia insuperable. Com ara quan diu: “La majoria de la gent perd l’ocasió de dedicar-se a la seua vocació tardana i a partir d’aquell moment ho fan tot a mitges”. A partir d’aquell moment són advocats a mitges, agents immobiliaris a mitges, professors universitaris a mitges. El corc del tedi existencial els corrou l’ànima, i transporten amb ells allò que Kundera va denominar la insuportable lleugeresa de l’ésser. “Molts redactors de la revista són antics professionals d’universitat o escriptors frustrats”, remata en una altra digressió.

Richard Ford és digressiu (de vegades massa) i empra aquells excursos per a reflexionar sobre el seu temps. Quants periodistes són antics professors d’universitat o escriptors frustrats? I quants d’ells arrosseguen un cansament vital, un desistiment profund, un fàstic insuperable? Certament, a bona part del periodisme espanyol li falta passió, li falta il·lusió, li manca professionalitat i independència. No és estrany que ara hagen enganxat Francisco Marhuenda coaccionant la “Cifu”, o anomenant “zorra” la seua ajudant. Al capdavall, Marhuenda és un d’aquells xitxarel·los que descriu Ford, un cínic disposat a qualsevol cosa, i que emprarà el diari per a la defensa dels interessos més inconfessables dels seus propietaris.

Però La Razón, “mi diario” com diu sempre, no és massa diferent d’altres grans mitjans, que empren les seues pàgines per a impartir bastonades a aquells que no col·laboren amb els seus objectius més primaris. Aquests mitjans viuen en gran part de les ajudes oficials, dels anuncis ministerials, de les campanyes publicitàries encobertes: alguns periodistes destacats, amb massa freqüència, acaben al servei d’un grup, i utilitzen el rotatiu per al seu ajustament de comptes (econòmics i personals). Això fa que aquests professionals a poc a poc es vagen desentenent de tot allò d’interès públic, i com aquell periodista esportiu de Ford pensen “que en la vida no hi ha res de transcendental.

Les coses sempre venen i se’n van”, i per tant de la mateixa manera que avui carreguen contra un a l’endemà poden carregar contra un altre. I així les coses, sovint les informacions a desvelar varien en funció dels interessos del mitjà i no dels lectors. Els lectors? Ui, els lectors... Els lectors ja no es creuen res. Estan tots deprimits, somnàmbuls en una societat sense nord.