Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cosmètica política

Nous remeis per a les joves emprenyades d’avui, vells remeis per transformar un exbanquer en president de França

Emmanuel Macron,
Emmanuel Macron, AFP

La cosmètica entra en política, llegeixo en un incisiu reportatge de la revista dominical de Le Monde. Em criden l’atenció les il·lustracions: una ampolla de colònia amb la llegenda “My body my choice” (El meu cos, decisió meva) i una columna de quatre sabons amb una lletra en cadascun que formen aquesta altra llegenda: “No ban no wall” (Cap prohibició, cap mur). Són frases que s’emparen en l’art polític i feminista de Barbara Kruger i tantes altres artistes i agitadores culturals. Els dos exemples formen part de la moguda anti-Trump, que té en els moviments de les dones emprenyades d’avui un dels seus principals grups d’acció. Mentre llegeixo i em diverteixo amb l’enginy de la cosmètica alternativa, penso en cosmètiques polítiques més properes.

Posem per cas aquest home que té números per ser el nou president de França, Emmanuel Macron, de 39 anys. Si ho aconsegueix serà el més jove de la República, aquesta república, la cinquena, que està canviant d’arrel política i social d’una manera clamorosa: els socialistes cauen en picat i els centristes es claven una patacada, fins al punt que cap d’aquestes dues forces no seran a la segona volta per primera vegada en molt de temps. Igual que un altre president escollit enguany, Trump una altra vegada, el jove Macron era un desconegut fa tot just dos anys. Exbanquer de la banca Rothschild, en aquests dos anys curts ha estat titular d’Economia amb Hollande sense que ningú sabés exactament quins eren els seus mèrits en un país en què els ministres, fins ara, arribaven al Govern després de moltíssim escalafó institucional. Ell, no. Directe.

A cop de cosmètica de partit Macron pot presidir França. És una cosmètica en absolut alternativa, com ho és, amb els matisos que convinguin, la nova cosmètica adreçada a les modernes d’avui i als molts rostres que inclouen les sigles LGTBI. Per presidir França, davant del terratrèmol Le Pen i la desfeta socialista, es necessita cosmètica d’antic règim: maquillatge de fons, molt a fons, a la manera de la societat oberta: Aliança Atlàntica i tanca França, Unió Europea a cabassos, pacte fiscal europeu a mansalva. Macron ha tingut l’ajuda al camerino del principal defensor de les polítiques d’austeritat de la zona euro, el superconservador Wolfgang Schäuble, ministre federal de finances alemany. La cosmètica ha convertit un banquer en un presidenciable i, si ho aconsegueix, el convertirà en el president de França, aquesta república que veu com s’hi instal·la de manera duradora Marine Le Pen, la madame de la ultradreta.

És una cosmètica sense publicistes ni creatius, no n’hi calen. Fer el gir cap a la dreta i l’extrema dreta succeeix fins i tot encara que –o potser per això mateix– els creatius publicitaris i els intel·lectuals parisencs es neguin sistemàticament a veure què passa al país. Una angoixa social no tan lluny de la dels Estats Units, una revolta contra les elits de l’establishment institucional i els seus negocis, la seva egolatria, la seva cosmètica de la indiferència.

Els negocis generats per les noves sensibilitats solen ser qualificats d’argúcies del mercat, però al costat de com es revigoritzen actituds polítiques més velles que l’anar a peu són d’una decència exquisida. Moltes marques, si no totes, estan apuntades des de fa dies a l’ecologia. Amb la política no s’hi atreveixen, però els nous públics sí que ho demanen. Per això sorgeixen. Glossier va donar suport a la Clinton i després va estar present en la marxa de Washington amb el seu logo i una pancarta que proclamava “Estem totes juntes en això”. Una altra marca es diu Beautiful Rights, i me’n deixo moltes altres.

Fins i tot Pepsi parla de protestes al carrer, a les quals s’uneix la model. El seu nou anunci presentava una altra dona, la noia que no vol segons què i s’ho passa bé protestant (dit en el·lipsi, és clar). L'anunci ha estat tan criticat per activistes a la xarxa que Pepsi l’ha retirat. Quina ignorància, quina pena, tant de ximple literal que confon una pipa amb el seu quadre. Això no és una pipa, caram. Encara que, la veritat, jo crec que Pepsi l’ha retirat per altres raons correctament polítiques: perquè, avui, allò políticament correcte no és, es digui el que es digui, no ofendre ningú sinó carregar contra qui ofereix alternatives sense demanar permís.

Sobretot si això últim es fa sense por del ridícul, forçant la llei de la correcció dictaminada per vells moderns avui al poder i pels espavilats que esperen estar-ho. Pregunteu-ho, si no, a Ada Colau.

Mercè Ibarz, és escriptora i professora de la UPF