Selecciona Edició
Connecta’t
arquitectura

La perspectiva plana

L’obra de Giró connecta amb l’avantguarda dels anys trenta i la porta al límit, de manera que l’abstracció que voreja la fa retornar a la pintura

La fotografia de Marcel Giró aporta un nou llenguatge en imatges de plantes.
La fotografia de Marcel Giró aporta un nou llenguatge en imatges de plantes.

El fotògraf Joan Vilatobà (Sabadell, 1878-1954), un dels primers picturialistes catalans, i també espanyols, era enemic dels artificis que utilitzaven altres col·legues a l’hora del revelat, per aconseguir que la fotografia estigués a l’altura de la pintura i en diàleg amb aquesta. Ni les impressions en paper imitant tela ni els efectes i retocs posteriors al moment de disparar el satisfeien. Era enemic de qualsevol manipulació, més enllà de fer còpies impecables. La fotografia s’havia de guanyar un lloc entre les arts majors, per dret propi, no per imitació de les altres. El pictorialisme, tant el directe, clar i concís, de Vilatobà, com el que volia “millorar” la tècnica mitjançant l’artesania, va passar de moda als anys vint del segle passat. Moviments com la Nova Objectivitat, la Nova Visió i, també, el surrealisme —que en fotografia va donar exemples magnífics—, van deixar enrere, una dècada després, qualsevol cosa que volgués imitar un quadre d’aires més o menys convencionals. Les sobreimpressions, els enquadraments agosarats i la mirada als detalls de les coses, al mecanicisme, la publicitat, l’arquitectura moderna, els cactus i altres plantes, al cos humà nu i fragmentat, a la moda i el cinema, van aportar un nou llenguatge, autònom i bastant deslligat de la pintura.

Marcel Giró

Galeria Rocío Santa Cruz

Gran Via de les Corts Catalanes, 627, Barcelona

Fins al 20 de maig

Marcel Giró (Badalona, 1913-2011) s’inscriu de ple en aquesta altra tendència, no obstant això mantindria un interessant diàleg amb la pintura, no pas l’acadèmica sinó l’abstracta del seu temps. En aquest aspecte, manté una gran concomitància amb el seu coetani Toni Sirera (Barcelona, 1911-Lleida, 1975). Però si Sirera ha estat cada vegada més vindicat, Giró resta encara com un desconegut a casa seva. És la gran diferència dels artistes que es van quedar al país i els que es van exiliar arran de la Guerra Civil. Catalunya és un país petit, i si algú marxa aviat queda omplert el buit que deixa enrere. Això ha passat amb molts artistes que eren joves als anys trenta i van fugir per raons ideològiques. Alguns, com ara Antoni Clavé, Apel·les Fenosa o Emili Grau Sala, gràcies a assolir una certa fama a fora i a galeristes competents que els van defensar aquí, van mantenir un bon reclam. Però uns altres, com ara Joan Junyer, Remedios Varo o Esteve Francès, un cop a l’exili, poca gent va recordar-los tal com es mereixien. Tret, això sí, de Sebastià Gasch, que en parlava amb deferència sempre que podia.

Giró, com Junyer o Francès, va retornar un cop mort el dictador i es va instal·lar de nou a Badalona. Però llavors ningú va retre honors a la seva brillant trajectòria, entre altres raons perquè potser ningú la coneixia. Ara la galerista Rocío Santa Cruz ens dona l’oportunitat d’acostar-nos i conèixer de primera mà les magnífiques fotografies del badaloní, fetes al Brasil als anys cinquanta, així com algunes dels anys trenta, i unes altres ja fetes als setanta. Totes són còpies de tiratge original, fetes per l’autor a l’època, i d’una mida bastant gran, 30 x 40 cm, un fet bastant excepcional. La tria se centra en l’aspecte més modern del seu treball, obviant la faceta de retratista, en la qual també va excel·lir i era reconegut al país americà on va residir tants anys. Giró era un dels principals membres de l’anomenada Escuela Paulista, focus de l’avantguarda brasilera. Just per això mateix, el Museum of Modern Art de Nova York n’adquiria, l’any passat, vuit fotografies representatives per a la seva col·lecció.

L’obra de Giró connecta directament amb l’avantguarda dels anys trenta i la porta al límit, de manera que l’abstracció que voreja la fa retornar a la pintura, però a la més contemporània, tal com feia Sirera. Però si aquest darrer anava a buscar la part irreal de la pròpia realitat, el badaloní buscava el detall que, tot i ser voluntàriament recognoscible, remetia a una plàstica depurada, esteticista sense caure mai en l’amanerament, i amb connexions al món extrem oriental. També, a vegades, mantenia connotacions amb la pintura geomètrica, de Joaquim Torres-García i els artistes neoplàstics. Tant en la relació amb l’arquitectura com amb la naturalesa, la visió de Giró és extremadament poètica. Un dels trets més singulars, a part dels temes i els enquadraments, sempre exquisits, és l’absència d’ombres, un fet que confereix una atmosfera suspesa a les fotografies i n’elimina en sentit de la perspectiva. De les tres dimensions, els objectes, plantes, persones i construccions, es transformen en dues, en un sol pla, hipnòtic, contemplatiu i extàtic.