Selecciona Edició
Connecta’t

Maria del Mar Bonet: “Em fa fàstic veure la meva obra maltractada i piratejada”

La mallorquina està celebrant el mig segle dalt dels escenaris amb diversos concerts

Maria del Mar Bonet.
Maria del Mar Bonet.

Maria del Mar Bonet va commemorar el passat 19 de desembre els cinquanta anys de la seva primera actuació. A tot el llarg del 2017, la mallorquina està celebrant aquest mig segle dalt dels escenaris amb diversos concerts. La cantant mallorquina (Palma de Mallorca, 1949) afronta un any d’una activitat frenètica al voltant del seu mig segle sobre els escenaris, en el qual no faltarà una exposició de fotografia, un llibre autobiogràfic i un disc, recentment editat, gravat a Cuba amb músics cubans.

Pregunta. Per què Cuba?

Resposta. El 2012 em van donar el premi Cubadisco pel disc Bellver i vaig anar a recollir-lo. Era una obra simfònica i em van oferir fer-la amb l’Orquesta Sinfónica Nacional de La Habana. Com que era molt curta per a un concert, el meu mànager, Yanni Munujos, em va proposar que fes algunes cançons del meu repertori amb un grup de latin jazz que coneixia. Ja el primer dia em va encantar tocar amb ells.

P. Vostè ha viatjat musicalment per tot el món, què va trobar diferent a Cuba?

R. Gent amb la qual es pot dialogar musicalment. Amb anterioritat a aquest viatge no m’hauria imaginat mai, i ho dic de debò, gravant un disc a Cuba. Sempre m’havia agradat la música cubana, unes coses més que unes altres, més la música popular, més rítmica i percutiva, que els cantautors. Les sonoritats de l’illa són molt interessants i molt variades. Tenen la part africana, l’americana, l’espanyola... Un mosaic musical molt profund.

P. Com es converteix aquest interès en la possibilitat d’interpretar música cubana?

R. Mentre preparava el meu concert a Cuba, em van organitzar una festa sorpresa amb un grup de músics camperols. María Victoria Rodríguez va cantar la meva Cançó de Na Ruixamantells, que li havien traduït. Va ser divertit, perquè era un grup de música tradicional! Els vaig demanar que em cantessin cançons de treball cubanes i vaig trobar uns sons i unes harmonies que tenien molt a veure amb Mallorca, jotes i boleros. En aquell moment vaig començar a veure-hi la possibilitat. He incorporat textos de cançons antigues mallorquines que parlaven de Cuba, de l’allunyament que se sent tant en anar com en tornar, de l’aiguardent, del tabac... Em va entusiasmar poder calçar, perquè calçaven perfectament, les quartetes mallorquines amb la música de la guajira amorosa i del zapateo. Vam estar un mes gravant a Cuba en un petit estudi a la muntanya i un altre més gran a l’Havana.

P. És un disc de música cubana?

R. Jo diria que és un disc meu amb música cubana i músics cubans.

P. Per a molts pot resultar curiós el fet de cantar música cubana en català.

R. Per a mi és natural, i espero que la gent que ho senti també ho trobi natural. A Cuba els va encantar. Els va semblar interessant que jo posés lletra a melodies que no tenien i ho fes en la meva llengua, ho van trobar natural. Jo vaig respirar fons, perquè si ells estaven contents... Una vegada Mikis Theodorakis em va dir que, quan jo cantava les seves cançons en català, semblava que fos grega. Sempre busco aquesta complicitat. Una altra vegada a Marsella vaig fer un concert amb una cantant italiana i el públic va pensar que les dues érem italianes! A Cuba, quan va arribar Pancho Amat a l’estudi per fer els solos de tres i va sentir el que estàvem fent, em va preguntar —no ens coneixíem— si jo era de Cap Verd. El que va sentir li havia sonat a portuguès, tampoc coneixia el portuguès, però amb una cadència més africana, més amorosa.

P. Sempre s’ha parlat dels molts intercanvis culturals entre les diverses zones del Mediterrani, però Cuba queda una mica lluny.

R. Les illes Balears han tirat sempre molt cap al nord d’Àfrica, però fins i tot al Japó he trobat cançons de treball amb una certa similitud. El que no s’ha de fer és faltar al respecte. Transformar la rítmica o fer coses solament perquè a tu et convenen. No pots tallar-li les branques a l’arbre. Jo intento mantenir sempre l’essència.

“Guardo la meva intimitat per a mi mateixa. Si la gent vol saber coses meves, que escolti les meves cançons”

P. Ultramar, el seu nou disc, acaba de sortir al mercat. Com se sent gravant i editant discos en un moment en el qual domina la pirateria a través d’Internet?

R. Molt trista, em molesta molt i em fa fàstic veure la meva obra maltractada, robada, piratejada. Els creadors ens sentim indefensos davant de tot això, la situació és d’una indefensió bestial. Poden agafar les meves cançons i fer el que els dona la gana. Es baixen, es pugen coses... i ningú et demana permís per a res. És igual que la gent que va a una llibreria, roba un llibre i ja està.

P. Hi ha molta gent que no robaria mai un llibre, que no faria un acte de robatori físic, però en canvi descarreguen il·legalment música, pel·lícules o llibres sense cap problema moral.

R. En ser virtual, no passa res! Els creadors estem molt indefensos, i és una merda. És un problema mundial, i com tal s’hauria de solucionar d’una manera global. Els mateixos que van inventar Internet haurien d’intervenir perquè aquestes coses no es puguin fer. Els governs no fan res i no sé per què. Hi ha tantes coses que em pregunto: per què hi ha guerra quan l’ésser humà ha estat capaç d’arribar a la lluna? Per què es permet que hi hagi gent que tiri armes químiques o matin la majoria de nens d’un país, com a Síria? Aquí hem de passar la vergonya d’aquest govern espanyol que pràcticament no ha fet res pels refugiats. La vergonya d’aquesta Europa que diu que hem d’estar junts i, de sobte, és incapaç de fer un pas per arreglar el problema dels refugiats. Hi ha tantes coses!

P. D’aquí a uns dies, el 13 de maig, oferirà un concert a Ventalló per l’ONG Proactiva Open Arms en suport dels refugiats. Creu que la música és un bon mitjà de denúncia?

R. La idea del concert és ajudar, però el fet de fer-ho amb aquest títol també és denunciar. La cançó és una manera, més que de denunciar, de dir el que penses sobre tot el que està passant. I també el teatre, el cinema... No crec que el compromís de les arts hagi perdut pes. Personalment m’interessen molt tots aquests grups d’ajuda humanitària que, arriscant la seva vida, estan allí on arriben els refugiats mentre els exèrcits de tots els països no fan res. Per què no s’uneixen tots els exèrcits per arreglar això? De què serveix tenir exèrcits, vaixells i tantes coses perquè es quedin a casa? Hem estat veient com tot es feia malbé i ara ja no podem fer res per solucionar-ho.

P. Dins de les celebracions dels seus cinquanta anys als escenaris, el 2 de juny es presentarà al Tradicionàrius barceloní amb un programa íntegre de cançons tradicionals.

R. Jo sempre li he donat molta importància a la música tradicional. En els meus primers anys a Barcelona vaig recollir molt material. Era una habitual del Mercat de Sant Antoni i tinc una col·lecció fantàstica. Per a mi la música tradicional és una base, però no busco fer la música tal com la trobo en els cançoners, sinó recrear-la des del respecte i fer una altra cosa personal. Cohen deia que el seu llibre bàsic era la Bíblia; la meva Bíblia és el Cançoner del Pare Ginard, que no té música però conté més de mil lletres populars.

P. Un altre dels actes de celebració ha estat l’edició d’un llibre de memòries, Intensament, amb el periodista Jordi Bianciotto. Ho ha explicat tot?

R. Home, tot, tot, no.

P. En el seu relat es troba a faltar una mica més d’història personal, d’intimitat.

R. Jo sempre he guardat la meva intimitat per a mi mateixa. Si la gent vol saber coses meves que escolti les meves cançons, totes parlen de la meva intimitat i, a més, d’una forma important. Crec que totes les cançons que he cantat, ja siguin meves o d’uns altres, o poemes, les he escollit perquè volia dir allò en concret, coses que sento com meves.

P. Es despulla en les cançons però no en un llibre?

R. Sí, és així. Hi ha artistes que, com jo, han reservat molt el seu món.

P. És difícil mantenir aquesta divisió entre la vida privada i la vida pública?

R. No. Quan ja des del principi poses límits, la gent t’ho respecta.

MÉS INFORMACIÓ