Selecciona Edició
Connecta’t

La funció de boia

Els serveis de monitoratge escolar són la baula més feble de la immersió lingüística

Una monitora amb nens en unes colònies.
Una monitora amb nens en unes colònies.

Em deia un dia un exeditor de llibre de text, exdirector general amb el tripartit i avui alcalde que la immersió lingüística, en realitat, no existeix, perquè quan segueixes un curs d’immersió desenvolupes totes i cadascuna de les activitats en aquesta llengua, no tan sols el que són estrictament les classes, sinó també totes les activitats lúdiques. I que aquí la immersió lingüística era incompleta en tant que a l’hora del pati no s’ha prescrit mai un determinat comportament lingüístic entre els alumnes. És així, doncs, que els nens a classe parlen català però al pati parlen el que volen.

Abunden els laments sobre l’absència de la llengua catalana en l’esbarjo escolar, una circumstància consolidada a l’àrea metropolitana però del tot estesa també per altres contrades que no ho diries. La pèrdua del pati per al català ha tingut sobretot un efecte simbòlic, en la mesura que era el pati, precisament, el reducte de l’idioma durant les tenebres franquistes, quan la lliçó es donava en la llengua de l’imperi però el lleure era estrictament en català. Ara que han canviat les tornes sembla que volem i dolem, no acabem d’estar satisfets amb una immersió a mitges, i més si tenim en compte que els partidaris del bilingüisme no fan campanya, precisament, perquè els patis siguin bilingües.

L’actitud general dels docents ha estat de no intervenir en l’intercanvi lingüístic entre els nens en favor del català, una acció que hauria estat vista pels sectors contraris a la immersió com un adoctrinament totalitari, i poc o molt s’accepta que, per molt catalana que sigui l’escola, a l’esbarjo impera el més absolut liberalisme lingüístic, mancats com estan, els nens, de consciència sobre la feblesa sociolingüística d’un idioma o sobre els greuges històrics que hi han pesat. Els menors, al pati, reprodueixen lingüísticament el context social, familiar i mediàtic, i sembla evident que la rellevància que pren el català a les aules no és suficient per contrarestar l’espontaneïtat dels alumnes a l’hora d’emprar el castellà.

En aquest context, els mestres solen mantenir l’ús de la llengua en tant que emissors i conserven, per dir-ho així, la seva funció de boia, i l’autoritat que tenen a classe sol ser corresposta a l’hora del pati amb l’ús del català per part dels nens en ser interpel·lats. Tot i això, aquesta situació no es manté en el que és possiblement la baula més feble de la immersió: els monitoratges dels diversos serveis que ofereix l’escola, i que en el cas de les escoles públiques són gestionats per l’AMPA. Parlem dels serveis d’acollida, dels monitors de menjador, d’activitats extraescolars, colònies i casals, un conjunt de serveis que, en temps, depassen de molt l’estricta hora del pati i acaben tenint una incidència molt més alta en l’ecosistema lingüístic de l’escola.

Impera així, entre els serveis del lleure escolar, una certa anarquia en l’ús de la llengua catalana, deixada a mercè del monitor de torn, que tant pot reproduir el model que apliquen els mestres i, per tant, mantenir-se com a emissor en català malgrat ser interpel·lat en castellà —i indirectament forçar el canvi de llengua en el nen—, com acomodar-se a l’interlocutor, per molt nen que sigui, i recórrer al castellà cada cop que sigui necessari, o fins i tot adreçar-s’hi sistemàticament en aquesta llengua sobretot si, segons el fenotip del nen, es pensa que no l’entendrà en català. En molts casos les pràctiques lingüístiques espontànies dels nens han arrossegat els adults que hi estan en contacte, una pràctica humanament comprensible però professionalment negligent si interpretem que les activitats escolars no lectives són una extensió del projecte educatiu i lingüístic del centre.

No diu ningú que els monitors de lleure hagin de ser prescriptors de llengua, ni dir en quina llengua s’han de relacionar els nens, però hauria de ser exigible l’assumpció d’aquesta funció de boia, de manteniment de la llengua com a emissors al marge de l’intercanvi que es produeixi entre els menors. Altrament, la batalla pel pati estarà irremissiblement perduda.

MÉS INFORMACIÓ