Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Com en un concert

No és avui el dia per citar a un mosso una cançó de Lluís Llach, potser l’enxampo debatent-se entre legalitats en xoc i tenim un moment desagradable

Lluís Llach al Parlament de Catalunya.
Lluís Llach al Parlament de Catalunya. EFE

Entro al Parlament, i en anar a saludar els mossos de la porta, soc a punt de deixar-los anar un amigable “Que tinguem sort!”. Em reprimeixo un segon abans: no és avui el dia per citar a un mosso una cançó de Lluís Llach, potser l’enxampo debatent-se entre legalitats en xoc i tenim un moment desagradable. La prudència em salva i em ve a la ment allò d’“un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”. Tan tòpic, tan recomanable. I tan oblidat, tan sovint. Cada dia.

El ple d’avui és el primer en el qual dos diputats, el socialista Ferran Pedret i Fernando Sánchez, del PP, han delegat el seu vot per haver estat pares. De sobte, se m’ocorre que potser Llach podria adduir una paternitat imprevista per estalviar-se la sessió parlamentària d’aquest dimecres. Ell que és un home d’habitual discret.

Però no, és aquí, al seu escó, només protegit pel casquet de costum, que no és gaire protecció sinó al contrari, un detall que el fa més visible malgrat asseure’s en un dels extrems de l’hemicicle.

Però aquesta vegada no hi ha casquets ni discreció que valguin. Lluís Llach concentra tantes mirades sobre si que per un moment em sembla ser en un d’aquells concerts seus al Palau de la Música (dic Palau de la Música sense segones, no m’interpretin malament). I aquesta vegada, sense necessitat de cantar, encara que alguns pensin que en els dies anteriors sí que ha fet alguna que una altra cantada.

Llach és el tema de la sessió parlamentària. El citen García Albiol, Iceta, Arrimadas… El nou intent de la CUP de marcar territori atacant Puigdemont per la creu de Sant Jordi a l’empresari farmacèutic Grifols, suposat evasor fiscal, es perd enmig de la cascada de pulles contra les “amigables” paraules de Llach sobre els funcionaris. L’oposició albira un nou Santi Vidal i demana la renúncia del cantautor. Bé, i eleccions anticipades, però això sempre.

Aquesta vegada, no obstant això, Puigdemont no ha deixat anar llast. No és qüestió de multiplicar els sacrificis humans. Serà solidaritat de guitarrista, però el fet és que defensa Llach i, de rebot, llança a Albiol el franquisme i Martín Villa a la cara. Res nou, però com si s’hagués acabat un recital, els diputats de JuntsxSí s’alcen i prorrompen en aplaudiments tan entusiastes cap al de Verges que per un moment penso que farà un bis com en els bons temps (la CUP, poc inclinada a l’aplaudiment fàcil, copeja les taules des dels seus escons, i em recorden Khrusxov a l’ONU). Tal vegada el que va passar en les famoses conferències va ser una cosa així: Lluís Llach es va sentir estimulat per una concurrència incondicional i parlant, parlant, es va anar animant.

El nou embolic va tenir, d’altra banda, una conseqüència bona i una altra de dolenta. La bona, que a dreta, esquerra i centre, tots es van desfer en elogis cap als funcionaris en general, i els policies en particular, des d’Arrimadas a Iceta passant per Puigdemont i el conseller Jordi Jané, que quan respon a un diputat es posa tan solemne i rígid que diria que està passant revista als Mossos.

La conseqüència dolenta era previsible: les repetitives referències jocoses a L’estaca. Buf.

Al final de la sessió, surto del Parlament, i un funcionari em comenta: “Ja te’n vas?” Estic temptat de dir-li: “Sí, a Ítaca”. Però em continc.

Manel Lucas és periodista.