Selecciona Edició
Connecta’t

Entre misses i pàtries

Els actes de l’entronització de 1947 van tenir un ressò que anava molt més enllà del que significava col·locar el setial a una verge

Entre misses i pàtries

Certament, els actes de l’entronització de 1947 van tenir un ressò i una rellevància que anava molt més enllà del que significava estrictament col·locar el setial a una verge. És clar que això passava en ple nacionalcatolicisme, quan encara era vigent la febre de construcció d’esglésies i els pobles veïns competien per qui tenia el campanar més alt. Anava molt més enllà, perquè feia referència a Montserrat, però també perquè tothom va voler convertir-lo en més que un acte religiós. És ben sabut que molts catalanistes de la resistència van veure-hi un acte amb una presència pública de la llengua catalana com no havia succeït des de 1939, i també com un acte de reconciliació entre els catalans que havien actuat en els dos bàndols de la guerra. Però també és cert que el franquisme hi va veure la possibilitat d’accentuar una lectura oficial que passava per posar de relleu la religiositat de Catalunya i alhora l’espanyolitat d’un símbol com Montserrat. Religiositat i identitat anaven de bracet, amb diverses combinacions possibles.

La batalla pels símbols s’havia reactivat poc temps abans, quan la derrota nazi el 1945 va forçar alguns canvis cosmètics del règim. En relació a Catalunya, l’estratègia encetada aleshores passava per vincular al franquisme elements de la tradició catalana conservadora —i molt especialment catòlica— que calia allunyar del catalanisme. El primer acte d’aquesta obra es va produir arran del centenari del naixement de mossèn Cinto Verdaguer, el maig de 1945, que el règim va celebrar amb bombo i platerets, inclosa la presència dels quatre governadors civils en un acte solemne a Folgueroles, on s’exalçà la seva obra “como cantor y sembrador de las glorias de España” i posant l’èmfasi en la seva condició de capellà. La utilització de Verdaguer va indignar l’exili. L’arribada de Bartolomé Barba al Govern Civil de Barcelona l’agost de 1945 va accentuar aquella aposta. En les seves sucoses memòries, publicades el 1947, explicà clarament quins propòsits havien guiat la seva actuació: “Los catalanistas religiosos y los catalanistas ateos aparecen esporádicamente, de cuando en cuando, pero si queremos hacerles fracasar no debemos oponer un “castellanismo” a un “catalanismo”, ponernos enfrente de ellos, adoptar su misma postura. ¡Qué más quisieran! Hoy son cuatro, dispersos e inofensivos; mañana serían cuatro mil, unidos y compactos. Hay que reconocer como nuestro, de todos, lo que ellos quisieran solamente suyo. La Virgen de Montserrat no es sólo de los catalanes, como la Virgen del Pilar no es sólo de los aragoneses, ni la Macarena de los sevillanos; si ellos sacan las cosas de quicio, nosotros debemos situarlas en su verdadero lugar”.

El problema era com fer efectiva aquesta política quan la Comissió Abat Oliba va anar desbordant totes els previsions i cada cop incorporava més gent sota la capa protectora d’un objectiu que teòricament era estrictament religiós. Barba va ser conscient que alguns nuclis intentarien aprofitar l’ocasió, però confiava a poder controlar-ho i en la potència dels altaveus oficials. Els diaris de l’endemà de l’entronització no van estar-se de remarcar la presència de les autoritats i de titulars triomfalistes com el de La Vanguardia: “Continuidad de España en el culto a la Virgen de Montserrat”, que posava l’accent en l’espanyolitat de Montserrat, alhora que recordaven que era Franco qui havia tornat el monestir als monjos. No obstant, moltes autoritats van ser conscients que, encara que amb menys ressò, s’havia fet possible una altra lectura, i per això quatre dies després el governador va ser destituït.