Selecciona Edició
Connecta’t

Grans decepcions com a balanç vital

Fulquet lamenta als seus versos “tants anys dilapidats, perduts, mirant de governar amb criteri les paraules”

Fulquet recorre al simbolisme del riu per evocar el pas del temps.
Fulquet recorre al simbolisme del riu per evocar el pas del temps.

El riu sempre ha estat símbol del pas del temps, del transcurs de la vida que va cap a la mort, des d’Heràclit, que va dir que no podem travessar dues vegades el mateix riu, fins a Jorge Manrique, que compara les nostres vides als rius que acaben al mar. És un símbol que apareix reiteradament al llarg de Morir com un riu, poema en catorze capítols amb què Josep M. Fulquet (Barcelona, 1948) ha guanyat el premi Miquel de Palol 2016. “Vivim, dia rere dia, enfrontats a la declinació, (…) escindits (…) entre el remordiment per les paraules no dites i la inacció essencial.”

MORIR COM UN RIU

Josep M. Fulquet
Editorial Proa
92 pàg. 15 euros

Es tracta d’un monòleg en què algú, dolorosament conscient d’aquesta escissió entre el que ha estat i el que hauria pogut ser, i enfrontant-se a les contradiccions no resoltes, es lliura a una inquisició introspectiva mancada d’indulgència. En el balanç, predominen grans decepcions: per la saviesa que no ha estat assolida, per la confiança traïda, per la intranscendència de l’experiència estètica, pel país —“Som exiliats d’una terra natal que s’ha fet mite, construcció mental, quimera”—, per la desolació de la vida a la ciutat, per la insuficiència del llenguatge…

És especialment significatiu un passatge en què evoca l’Autoretrat de Rembrandt als 63 anys: un quadre cruament realista de la pròpia vellesa, que contrasta amb les poses d’artista que exhibia en els autoretrats de jove —“Ja no l’aire arrogant de l’edat d’or (…), escrutant-se a si mateix, desprèn poder—. Fulquet se serveix d’aquesta obra de Rembrandt per presentar l’estat d’esperit i el propòsit amb què ha sorgit el llibre: reflectir-se sense concessions a cap idealització.

Morir com un riu és moltes coses, però sobretot és un autoretrat íntim del poeta en un moment de la seva vida en què lamenta “tants anys dilapidats, perduts, mirant de governar amb criteri les paraules”, i en què rebutja haver-ho fet en “un món dominat per la indiferència i el menyspreu”; en aquest sentit hi ha com un ajustament de comptes en potència que l’autor prescindeix de materialitzar, almenys en aquest llibre. En segon lloc, se centra en la constatació que tot el que som, sabem i sentim “necessita paraules per realitzar-se”, malgrat que siguem plenament conscients de la insuficiència del llenguatge. I finalment, és també una vindicació dolorosa de la feina callada i solitària d’escriure per “intentar posar fre a la devastació del temps i de la vida”.
Fulquet no ha publicat gaire: dos breus llibrets a finals dels vuitanta i De plata pur el 2007.

En el pròleg a aquest justificava el seu silenci pel fet que no volia “figurar en la nòmina de poetes simplement autobiogràfics, de lírica sensiblera i bleda”. El perill sembla haver estat prou conjurat, ja que aquí no es tracta de la simple manifestació de sentiments —ni de l’elegia de circumstàncies, ni de la mera recança per les il·lusions perdudes— que constitueix la matèria primera d’una certa poesia superficial i poc exigent, sinó que més aviat es persegueix l’anàlisi moral del decurs d’una vida. I, a diferència dels llibres anteriors, fets de poemes curts, epigramàtics, de versos ben escandits, aquí assaja un estil prosaic, de versicles llargs. El problema és que sovint la frase s’escampa al llarg d’unes quantes línies, sense una estructura mètrica que la sostingui, i el lector acaba sentint que llegeix prosa, intensa, barroca i força ritmada, però prosa al capdavall. A part d’aquest únic retret, Morir com un riu, per la dimensió filosòfica incorporada i per l’ambició d’assolir un nou estil propi, és un dels grans llibres dels últims mesos, o anys.