Selecciona Edició
Connecta’t

Adorno, Scholem i Benjamin

Les cartes entre els filòsofs constitueixen una mena de mapa intel·lectual de les relacions entre la cultura alemanya i la cultura jueva dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial

El filòsof i musicòleg Theodor W. Adorno.
El filòsof i musicòleg Theodor W. Adorno.

L’aparició dels ordinadors i del correu electrònic significarà, en molts casos, la pèrdua irreparable de molta correspondència entre escriptors; també entre corresponsals anònims. És possible, però no gaire probable, que alguns quants escriptors s’hagin cartejat a fons a través del correu electrònic: llavors la seva correspondència serà tan perdurable, o més, que l’escrita sobre paper. Però també és un fet que els medis neotecnològics, ells mateixos, han portat escriptors fins i tot de gran categoria a escriure coses banals, mancades d’estil, breus i circumstancials. En suma: serà difícil tornar a tenir en forma de llibre correspondències de la categoria de la que van sostenir Mary McMarthy amb Hannah Arendt, o Paul Valéry amb André Gide, per citar solament dos exemples notables.

Com que als anys quaranta, cinquanta i seixanta els ordinadors encara no existien i la gent s’escrivia a mà, s’han salvat d’aquells anys i de tots els anteriors fabuloses correspondències de gran valor i amb una documentació de molta importància. Aquest és el cas, també verbi gratia, de la correspondència que ens ocupa avui, importantíssima: Theodor W. Adorno i Gershom Scholem, Correspondencia 1939-1969, traducció (a la llengua argentina, i de vegades amb grans extravagàncies gramaticals que no deuen ser argentines, sinó bàrbares) de Martina Fernández i María Graciela (Buenos Aires, Eterna Cadencia, 2017). El llibre està basat en l’edició alemanya d’Asaf Angermann, aspecte notabilíssim del llibre, perquè si les cartes són bones, les notes encara ho són més: constitueixen una mena de mapa intel·lectual de les relacions entre la cultura alemanya i la cultura jueva dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial —no s’hi parla de l’holocaust, que no és citat gairebé mai—, personificades en Theodor Adorno i Gershom Scholem, l’un exiliat als Estats Units, l’altre, també alemany d’origen, instal·lat a Palestina, després Israel, des de 1923.

Adorno i Scholem no haurien estat mai gaire amics, o gens, si no hagués planat entre ells la figura de Walter Benjamin, amic comú, i pel fet que tots dos autors es van mobilitzar, després de la mort de l’últim, l’any 1940, per assegurar una bona edició de les obres de Benjamin, i, en especial, de la seva correspondència, que va aparèixer a l’editorial Suhrkamp l’any 1978. Adorno (1903-1969) va ser un dels fundadors de la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt, teoria que Scholem, tal com confessa en aquesta Correspondencia, no entenia gaire gens; Scholem (1897-1982) era un filòleg i historiador de la mística jueva que a Adorno, encara que també era jueu de naixement, no li interessava en absolut, o quasi. Com hem dit, va ser el fet que tots dos haguessin estat amics íntims de Walter Benjamin —més Scholem, parlant en plata, que Adorno, al qual li va costar una colla d’anys entendre, no acceptar, les teories redemptores, marxistomessiàniques de Benjamin— allò que va permetre que, amb totes les dificultats pròpies dels serveis de correus de l’època, l’un i l’altre mantinguessin un epistolari extraordinari en què no solament es comenten els avatars de les primeres edicions a l’engròs de l’obra de Benjamin —força tardanes, en realitat, com va passar a França i encara més al món de parla anglesa—, sinó el lloc que van ocupar, en la forja de la seva singular filosofia, tota la sèrie de pensadors de primer ordre que van poblar la vida intel·lectual i acadèmica d’Alemanya al llarg de la seva vida, i abans.

Com sol passar en aquesta mena de correspondència creuada, Scholem i Adorno no tenen pèls a la llengua a l’hora de criticar aquells que Benjamin mateix hauria blasmat, o aquells que els dos corresponsals no suportaven: diuen pestes de Lukács —del qual Adorno, en un altre context i en referència a un llibre d’aquell, va escriure que L’assalt a la raó era, sobretot, un assalt a la raó de Lukács mateix—; no simpatitzen amb Jung ni amb el seu criptodeixeble Ernst Bloch —del qual diuen que va pouar tota la seva filosofia en l’obra de Jung—; ni tampoc amb Martin Buber, del qual Adorno, que tenia una llengua serpentina, diu que era un Religionstiroler, un “tirolès de la religió”. (També va dir de Heidegger que era un filòsof en Lederhosen, els pantalons de vellut de la vestimenta folklòrica de Baviera.)

S’hauria agraït un índex de noms al final del llibre, però al capdavall pot confegir-se’l el lector, per si un dia torna a aquesta magnífica correspondència. Tant se val: tot el que es faci actualment per restaurar la gran filosofia europea del segle XX, molt enraonada, serà benvingut en temps de patriotismes, distracció, populismes i estèril i buida xerrameca.